Kerrature: «Els genitals també formen part de l’expressió gràfica, com un rostre, un ull o unes mans»

L'artista diu que «el lesbianisme espanta perquè mostra una realitat sense rols de poder violents»

Queralt Guinart (Moià, 1996), coneguda com a Kerrature a Instagram, s’ha fet un lloc al món de la il·lustració dibuixant relats lèsbics: noies amb banyes, noies que ploren, escenes quotidianes. Creu que aquestes històries han quedat ocultes i contribueix a la visibilització de les lesbianes amb les seves vinyetes, que atrauen milers de seguidors a les xarxes socials. Ho fa a cop de grafit, de llapis gruixut, d’estampació, serigrafia, de gravat i també amb text, com a dissenyadora gràfica que és. Hi parlem just abans d’escapar-se cap a les festes majors del seu poble, d’on va marxar i va tornant en el camí comú del sexili.

Queralt Guinard Foto:
Queralt Guinart Foto: cedida

Les teves històries estan carregades de crítica social en clau lèsbica. Dibuixes dones que s’estimen, que tenen sexe, que trenquen relacions… Per què?

Tot allò crític i feminista que té el meu art és perquè l’associo directament amb la meva quotidianitat o amb la de les noies que m’envolten. No és premeditat, no hi he donat 3.000 voltes, ha acabat succeint perquè és l’enfocament de la meva vida.

Les dones que il·lustres sovint miren de cara, directes i serioses.

És important que les històries d’amor i desamor siguin reals i honestes. Provo de no romantitzar-les. Intento normalitzar la tristor com a part del cicle perquè hem d’estar tristes per estar contentes. Visibilitzo el malestar –la llàgrima hi és molt present, les cares crues– i que les dones tinguin ulleres, que es notin cansades. La tristor no és perfecta i no ho ha de ser. I també provo de reflectir-hi la tensió que precedeix a la tristor, els silencis que penso abans de les llàgrimes.

També hi ha molt sexe, molta “trapelleria”, com dius.

Un dels lemes de la meva feina és “a vegades trista, sempre trapella”. És una al·legoria de la sexualitat que ens han negat a les dones, i més encara en el cas de les lesbianes. I, si l’hem tingut, sempre ha estat des d’una perspectiva hipermasculinitzada i hipersexualitzada. Per això dibuixo noies amb banyes de dimoni, per dir “Ep, no només podeu ser trapelles sinó que ho heu de ser, que ens ho han negat tota la vida”. És que ens han esborrat part de la nostra història!

Tu contribueixes a aquesta història sexual oculta aportant imatges explícites, com ara de masturbació o de sexe lèsbic.

Sí, i no és un tema ni d’educació sexual ni una provocació. És el que hi ha. Primer de tot, hem d’entendre que, per culpa de la pornografia mainstream i la falta d’estudi de l’expressió eròtico-sexual en les arts contemporànies, ens hem acabat resguardant en la censura, en un erotisme discret per por d’afrontar certs temes i discussions incòmodes, coses que no entren en el catàleg de Netflix. El que intento és dir que els genitals també formen part de l’expressió gràfica, com ho fa un rostre, un ull, unes mans.

Les teves vinyetes s’aturen a mirar escenes quotidianes, a dins de les cases, de les cuines, al marxar amb la bici, a un petó de carrer, petites coses on trobes un relat. Què hi ha d’autobiogràfic?

Sí que hi ha autobiografia, però també hi ha treball. El meu art no és un diari personal, però hi ha parts autobiogràfiques que passo pel filtre de la metàfora i hi vinculo elements polítics que, mitjançant l’emoció, fan més fàcil empatitzar amb missatges transgressors. De vegades també són fils d’amigues del poble que, sense adonar-se’n, diuen coses superpoètiques que surten en una terrassa de bar. Però a l’art i a l’escriptura hi ha l’ofici de saber expressar.

De tant en tant també fas aparèixer personatges naïfs: un sol que et recorda que has d’anar al súper, una estrella que celebra un petó, un gat emprenyat… D’on surten?

Són referències que trec de l’impressionisme i del paisatgisme. Soc fan de la llum, de les coses naturals que passen al voltant. El que més em captiva de la vida són aquelles coses que no tenen vida. Són personatges que m’he anat imaginant per explicar bé emocions concretes. Això és més difícil de fer amb les persones perquè tenen un background, has de fer un procés d’storytelling per arribar a una conclusió. Quan una persona et diu que falten cinc minuts perquè et tanquin el súper i tu necessites cafè, ja li adjudiques el paper de persona borde, que mana. Quan t’ho fa un solet, hi ha una part d’innocència pura pròpia d’una cosa que només està observant i així dono via lliure perquè la gent li atribueixi el que vulgui.

També t’atures a reivindicar el lesbianisme rural amb un altre projecte també a Instagram, el de Bunyol TV. Per què?

Perquè Barcelona no és el centre del món i creure’ns-ho ens ha matat com a país. Hem despersonalitzat tot Catalunya. Les polítiques en l’àmbit LGTBIQ a comarques són nul·les. Els pobles van plens de gent que no ha volgut o no ha pogut formar-se en aquest sentit i les lesbianes hem hagut de marxar a Barcelona o a altres capitals. Tenim la sensació que no se’ns ha tractat bé, als pobles. Amb Bunyol TV intentem donar contingut a les lesbianes de poble per animar-les a quedar-s’hi, a viure allà la lesbianitat i que no els matin l’adolescència. Que se’t carreguin aquesta etapa és horrible; en molts casos la primera relació no l’han viscut al poble, l’han viscut a ciutat i de més grans.

Tens més de 16.400 seguidors a la teva pàgina d’Instagram. Com valores aquest impacte?

Jo pensava que no tenia impacte i ho estic descobrint de fa pocs mesos. També és trist, perquè que jo tingui impacte també vol dir que tenim pocs referents, que a Catalunya no hi ha massa noies que estiguin mostrant la nostra realitat. I, si n’hi ha, se’n fa tan poc cas que soc incapaç de crear vincles amb elles. Tinc la sensació que tinc repercussió perquè soc bona i comunico bé, però també perquè mostro una realitat superamagada i que no ha interessat mostrar.

Per què no ha interessat mostrar-la?

El lesbianisme espanta en general. Amb l’art, tant jo com altres noies, ensenyem que una altra realitat on no hi ha rols de poder estrictes basats en la violència és possible i on les no-monogàmies també ho són. Que pot haver-hi una família de dues o tres noies que decideixin no tenir fills, o que vulguin gaudir de la vida soles. Això és un perill i fa una por indirecta, perquè cap polític ha tingut encara la necessitat de fotre un cop a la taula i tancar-nos el xiringuito a les lesbianes [riu], però espanta que amb un art quotidià i sensible puguem convèncer la gent que no som Satanàs.

16.400 persones interessades en històries de lesbianes són moltes. Creus que ara hi ha més noies que han sortit de l’armari?

Les lesbianes hi han sigut sempre. És cert que s’estan començant a animar a fer-se visibles. Les generacions més joves són més a les xarxes socials i surten de l’armari més fàcilment per la sensibilització i el curro que han fet altres persones fins ara. També crec que hi ha noies heterosexuals que agafen les meves històries obertament lèsbiques i se les emporten al seu camp, perquè són històries romàntiques on no intervé la toxicitat masculina i la violència patriarcal. S’emmirallen en una idea heterosexual de les meves històries lèsbiques, perquè són històries relaxades. Hi parlo de coses intenses, però no hi ha la tensió de pensar que a un home se li’n pot anar el cacauet.

Els artistes joves esteu portant la vostra obra a plataformes com Instagram o Tik Tok i la combineu amb vídeos, imatges i directes, exposant-vos també vosaltres mateixos. Com vius això de mesurar l’èxit en likes i seguidors?

Cada dia pitjor. Abans del confinament estava enlairant-me amb temes de galeries, sales d’exposició… Ara, arriba un moment que no surts de la pantalla i això no mola. Mola exposar, fer llibres, però per això cal un bon cognom, un bon background econòmic i també temps. Exposar-te a les xarxes implica que el teu posat d’artista, de persona que fa art, no només es queda aquí sinó que et converteixes en un personatge al qual la gent pot idolatrar. Ja no publiques anònimament, no només ets un nom a la caràtula d’un CD o a la portada d’un llibre, ets una cara visible.

Hi ha marxa enrere?

Això és el futur, els avenços tecnològics no ens deixaran tornar enrere. El procés d’adaptació és dur. Jo surto de festa, vaig a llocs i se’m reconeix. Fa por, però també hi ha una part que mola, perquè cadascú em reconeix per la faceta que li dona la gana. Hi ha vegades que em venen a dir si dibuixo, d’altres si escric, d’altres em diuen “hosti, ets molt guapa” [riu]. Abans costava molt passar de ser artista gràfic a escriptor, però tenir el control de les meves xarxes socials fa que no tingui ni galerista, ni mànager, ni editor. Puc decidir ser tot el que vulgui.

Et fan por els unfollows?

El hate no em fa por, perquè odiar, s’ha d’odiar. Tothom et pot odiar i aixo està bé perquè vol dir que la gent és crítica. El que em fa por és que els artistes que hem crescut a les xarxes no tinguem un lloc físic on tenir les nostres obres. Si em cancel·len a les xarxes i passo de tenir 16.000 seguidors a tenir-ne 2.000, em quedo amb res. Fa por, però hem decidit jugar a això.

A banda de la il·lustració, també t’has animat a escriure i, sobretot, a fer vídeos recitant. Com ha estat aquest camí?

Sempre m’ha agradat molt el rap. Tupac, Noname, Biig Piig, Jamie T, Easy Life, Still Woozy, i Kae Tempest, que em flipa. I mira, em vaig dir “Queralt no saps fer música però sí que saps recitar. A veure què passa, quines sensacions et fa viure, a veure com funciona…”, i sorprenentment va passar una cosa nova: la gent que em seguia ja no només llegia poesia a casa sinó que se la posava al metro, se l’escoltava. A mi m’agrada que la meva poesia intervingui en la quotidianitat de la persona. Tens el poder de canviar la percepció del moment en directe, mentre miren el sol o tornen cap a casa. És un camí que encara estic explorant perquè em fa moltíssima vergonya.

A les il·lustracions també hi inclous textos amb tipografies molt característiques. També hi ha moltes faltes d’ortografia. És buscat?

[Riu]. No està fet gens expressament. Em fa vergonya dir-ho, però faig faltes. Tinc un llenguatge molt col·loquial, escric com parlo. Hi ha paraules que, si les canvio, si les filtro, se’n perd l’essència. Ja no és que digui “aviam”, vull dir “aiam”. M’agrada transmetre la llengua oral a l’escrit. Segurament, si em llegeixen filòlegs i filòlogues se m’enfadaran, em diran que em carrego el català. Jo crec que no és així. Jo visc a Moià, entre Vic i Manresa, i moltes paraules que diuen ma mare i els meus amics no les he vist escrites enlloc i formen part del meu imaginari. Que l’arròs sigui femení, o que es digui “nomal” en comptes de “normal”… són formes que resideixen en municipis i comarques i que no entren en l’academicisme. Però bé, qui no ho vegi així i vulgui discutir, fem unes birres i que m’ho expliqui.

I quan vas atrevir-te a ensenyar al públic, què feies per superar la síndrome de la impostora?

No va haver-hi “un dia”, vaig començar a publicar els meus dibuixos amb 16 o 17 anys i la cosa va anar escalant. El que m’ha començat a passar és que, un cop tot s’ha anat professionalitzant, sí que m’han vingut les inseguretats i la síndrome de la impostora perquè m’he d’exposar molt. Visc amb la sensació que he de mostrar emoció, sentimentalisme, perquè no soc prou bona per treballar des de la fredor mentre que els homes són capaços de fer l’anàlisi, quan en realitat tot això és mentida. Suposo que, de fet, el que tinc de bo és que parlo des d’una posició d’ofici sensible.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...