Jean-Paul Sartre va néixer el 21 de juny del 1905 a París. Exponent de l’existencialisme i del marxisme humanista, l’any 1964 li van concedir el premi Nobel de literatura, però el va rebutjar. Va morir, també a París, el 15 d’abril del 1980. Reproduïm 14 fragments del seu llibre L’imaginari. Psicologia fenomenològica de la imaginació (1940), publicat en català per Pagès Editors i la Universitat de Lleida, en la traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne.


1. L’acte de la imaginació és un acte màgic. És un encanteri destinat a fer aparèixer l’objecte en què es pensa, la cosa que es desitja, de manera que se’n pugui prendre possessió. En aquest acte sempre hi ha quelcom d’imperiós i d’infantil, un refús de tenir en compte la distància, les dificultats. Així, l’infant ben petit, des del seu llit, actua sobre el món mitjançant ordres i precs. Els objectes obeeixen aquestes ordres de la consciència: apareixen.

2. L’objecte en imatge és un irreal. Sens dubte, és present, tot i que, a la vegada, està fora d’abast. No puc tocar-lo, canviar-lo de lloc: o, més aviat, ho puc fer ben bé, però amb la condició de fer-ho irrealment, de renunciar a utilitzar les meves pròpies mans per recórrer a unes mans fantasmes que repartiran cops irreals en aquesta cara: per tal d’actuar sobre aquests objectes irreals cal que jo mateix em desdobli, que jo m’irrealitzi. D’altra banda, però, cap d’aquests objectes no em reclama una acció, una conducta. No són ni pesants, ni apressants, ni constrenyents: són pura passivitat, esperen. La feble vida que els infonem ve de nosaltres, de la nostra espontaneïtat. Si ens n’allunyem, s’anorreen, […] són totalment inactuants.

3. El caràcter tràgic de l’obsessió ve del fet que la ment mateixa es força a reproduir l’objecte que li fa por. […] L’obsessió és volguda. […] Aquest objecte passiu […] no és del tot inútil: constituir un objecte irreal és una manera d’enganyar un instant els desigs per exasperar-los tot seguit, una mica com ho fa l’aigua del mar amb la set. Si desitjo veure un amic, el faig comparèixer irrealment.

4. Si, tot d’un plegat, recordo el meu amic Pere, el “veuré” amb el seu vestit gris, amb tal o tal actitud. Tot i així, la majoria de les vegades, no se m’apareixerà en un lloc determinat. […] ¿Direm que se m’apareix com “vist per mi a cinc metres”? Quan produeixo Pere en imatge, no tinc en absolut la idea que el veig, intento posar-me en comunicació amb un absolut. […] Jo en la percepció atorgo a Pere una alçada absoluta i una distància natural en relació amb mi.

5. El somriure de Pere, que em represento en aquest moment, no és ni el seu somriure d’anit, ni el seu somriure d’aquest matí. Tampoc no es tracta d’un concepte sinó d’un objecte irreal que aplega en una síntesi invariable els diversos somriures que han durat i han desaparegut. […] No són pas individuats. En ells hi ha a la vegada massa i massa poc. Primer massa: aquests objectes fantasma són ambigus, fonedissos, a la vegada ells mateixos i una altra cosa que ells mateixos, es fan els suports de qualitats contradictòries. Sovint, en menar fins a la fi l’anàlisi reflexiva, es descobreix que eren diversos en un. Aquesta ambigüitat essencial de l’objecte irreal ens sembla un dels factors principals de la por d’imaginació.

6. La consciència és constantment envoltada d’un seguit d’objectes fantasma. Encara que, a primer cop d’ull, aquests objectes tinguin tots un aspecte sensible, no són els mateixos que els de la percepció. Poden ser, sens dubte, plantes o animals, però també virtuts, gèneres, relacions. A partir del moment en què fixem els nostres esguards sobre l’un d’ells, ens trobem enfront d’éssers estranys que s’escapen de les lleis del món. Sempre es donen com unes totalitats indivisibles, uns absoluts. Ambigus, pobres i secs alhora, apareixen i desapareixen a batzegades, es donen com una “altra banda” perpètua, com una evasió perpètua. Amb tot, l’evasió a la qual conviden no és pas solament aquella que ens faria fugir de la nostra condició actual, de les nostres cabòries, dels nostres maldecaps; ens ofereixen d’escapar-nos de qualsevol constrenyiment de món, semblen presentar-se com una negació de la condició de ser en el món1, com un anti-món.

7. Sovint, s’ha fet observar que: “l’evocació d’imatges en joc per un mecanisme associatiu central d’excitacions sensorials pot tenir els mateixos efectes que un estímul directe. Ja s’ha assenyalat que la idea de foscor provocava una dilatació pupil·lar; el pensament d’un objecte proper, uns reflexos d’acomodació amb convergència i estrenyiment de la pupil·la; la idea d’u objecte fastigós, la reacció de vòmit; i l’esperança d’un plat gustós en estat de gana, la salivació immediata.”2

8. Cal recordar que podem reaccionar en segon grau, estimar, odiar, admirar, etc., l’objecte irreal que acabem de constituir. […] El cos sencer col·labora a la constitució d’aquesta imatge.

9. Quan reproduïm el gest encantador que, ahir, ens va commoure, ens sembla que la situació que reneix és exactament la mateixa que la del dia anterior: aquest gest que, real, ens va fer una impressió tan forta, per què no hauria de refer-nos-la ara que és una imatge? […] L’objecte és reproduït precisament perquè provoqui el sentiment.

10. Es pot distingir dues classes irreductibles de sentiments: els sentiments vertaders i els sentiments imaginaris. Amb aquest últim qualificatiu, no volem pas dir que ells mateixos siguin irreals, sinó que només apareixen enfront dels objectes irreals i que n’hi ha prou amb l’aparició del real per fer-los fugir tot d’una, talment com el sol dissipa les ombres de la nit. Aquests sentiments, l’essència dels quals és de ser degradats, pobres, irregulars, espasmòdics, esquemàtics, necessiten el no-ser per existir.

11. En pensament, tal persona s’acarnissarà sobre el seu enemic, el farà sofrir moralment i física i, quan es trobi realment davant d’ell, quedarà sense defenses. Què ha passat? No res, tret que, ara, l’enemic existeix realment. Fa una estona, sols el sentiment donava el sentit de la imatge. L’irreal només hi era per deixar que l’odi s’objectivés. Ara, el present desborda el sentiment pertot arreu i l’odi roman suspès, derrotat. Això no és el que odiava; no s’ha adaptat a aquest home de carn i ossos, completament viu, nou, imprevisible. Només odiava un fantasma retallat exactament a la seva mida i que era la seva rèplica exacta, el seu sentit. No reconeix aquest ésser nou que se li oposa.

12. Si la situació és gairebé tal com jo me l’havia imaginada, encara difereix en naturalesa de les meves imaginacions. No em sorprèn l’esdeveniment, sinó el canvi d’univers. […] Si, malgrat tot, faig l’acció projectada, la majoria de les vegades, és perquè em veig sense recursos i no en tinc cap altra a la meva disposició. O bé, encara, és per una mena d’obstinació que s’encega i no vol fixar-se en el canvi sobrevingut. D’aquí vénen aquestes conductes rígides i inflexibles de persones que “diuen el que han de dir” sense mirar el seu interlocutor, per tal de no abandonar del tot el terreny de l’imaginari abans d’haver-se compromès massa a fons per poder recular. […] Convé de distingir en nosaltres dues personalitats ben separades: el jo imaginari amb les seves tendències i els seus desigs; i el jo real. Hi ha sàdics o massoquistes imaginaris, violents en imaginació. A cada moment, amb el contacte amb la realitat, el nostre jo imaginari esclata i desapareix, cedint el pas al jo real.

13. S’haurà de classificar els individus en dues grans categories, segons que prefereixin portar una vida imaginària o una vida real. […] Preferir l’imaginari no és solament preferir una riquesa, una bellesa, un luxe en imatge en comptes de la mediocritat present malgrat llur caràcter irreal. També és adoptar uns sentiments i una conducta “imaginàries”, a causa de llur caràcter imaginari. No es tria tan sols una tal o tal altra imatge, es tria l’estat imaginari amb tot el que comporta, no es fuig únicament del contingut real (pobresa, amor decebut, fracàs de les nostres empreses, etc.).

14. Un desig no és mai atorgat al peu de la lletra, per causa precisament de l’abisme que separa el real de l’imaginari. L’objecte que jo desitjava bé que me’l poden donar, però en un altre pla d’existència al qual m’hauré d’adaptar. […] Jo desitjava l’arribada d’Anna: però l’Anna que desitjava només era el correlatiu del meu desig. […] El somiador pot triar en el magatzem dels accessoris els sentiments que vol posar-se i els objectes que hi corresponen, com l’actor tria el seu vestuari: avui serà l’ambició; demà, el desig amorós. […] Fóra, doncs, un error de capir el món de l’esquizofrènic com un torrent d’imatges d’una riquesa i d’un esclat que compensarien la monotonia del real: és un món pobre i meticulós, on les mateixes escenes es repeteixen sense descans, fins al més mínim detall, acompanyades pel mateix cerimonial on tot és regulat d’antuvi, previst; on, sobretot, res no pot escapar-se, resistir, ni sobtar.


1. Traduïm així l'”in-der-Welt-sein-” de Heidegger. En la conclusió, veurem que només és una aparença i que, al contrari, tota imatge s’ha de constituir “sobre el fons del món”.
2. Piéron en el “Noveau Traité” de Dumas, vol. II, p.38. Hem de fer observar que, després de nombrosos experiments realitzats per nosaltres, mai no hem pogut constatar aquesta dilatació pupil·lar dels subjectes. Ens preguntem fins i tot si no es tracta d’una d’aquestes llegendes psicològiques com se’n troben tantes, per desgràcia, en les obres més serioses. Ara bé, com que sempre ens poden dir que els nostres experiments no van ser ben realitzats, ens abstenim de concloure’n res, per tal com el gest mateix no implica cap contradicció. D’altra banda, existeixen fets del mateix ordre que són innegables i demanen la mateixa explicació: per exemple, l’erecció del penis en veure imatges voluptuoses.

L’imaginari

© Jean-Paul Sartre
© de la traducció: Nathalie Bittoun-Debruyne
© Pagès Editors i Universitat de Lleida

Pots comprar L’imaginari. Psicologia fenomenològica de la imaginació a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix