El Macba acollirà el seminari Ser fulla, ser pedra, ser terra els dies 17 i 18 de març. La proposta, que s’emmarca en l’exposició de la col·lecció Rafael Tous d’art conceptual, té com a objectiu repensar i oferir noves lectures sobre el conceptualisme català a partir de les pràctiques, sensibilitats i inquietuds d’avui. En parlem amb Maite Garbayo Maeztu, professora Serra-Húnter en el departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i comissària del seminari.
Fa anys que investigues l’art conceptual a l’estat espanyol des d’una òptica feminista, i t’hi has apropat d’una manera molt personal i corpòria.
Des que vaig estudiar la carrera a la universitat del País Basc que estic interessada per les genealogies feministes, per conèixer dones artistes en el nostre context. Van interessar-me les pràctiques artístiques dels anys 70 a l’estat espanyol i artistes com Fina Miralles i Esther Ferrer, i ho vaig convertir en la meva tesi doctoral (Cuerpos que aparecen. Performance y feminismos en el tardofranquismo). En començar, un dels problemes va ser l’escassetat de bibliografia; vaig recórrer a la història oral, i allò que inicialment semblava una pega es va convertir en un dels punts forts de la investigació. Arran de l’estada d’investigació al MACBA el 2011, em van facilitar molts contactes per conèixer a les i els artistes, a la gent que havia treballat en el context de l’anomenat art conceptual. Les vaig entrevistar i fins i tot me’n vaig fer amiga, i això va donar lloc a una metodologia d’investigació que no estava contemplada, basada en la trobada, en deixar-se afectar i transformar per la presència de l’altra. Les converses amb artistes van transformar la meva manera de veure aquella època, i la manera com entenia aquelles pràctiques, expressions quotidianes marcades pel desig de “fer”. També vaig anar entenent el paper de les dones artistes i tal com ha operat el no reconeixement. Ara m’incloc entre les investigadores feministes que, a partir dels 2000, hem contribuït a recuperar els seus treballs.
Com s’explica la poca visibilitat o falta de reconeixement de les artistes conceptuals?
Aquest tema l’han abordat en profunditat altres companys. En termes generals, quan arriba la mal anomenada transició, hi ha interès per incloure l’Espanya anquilosada després d’anys de dictadura en el context de l’art internacional; es fan operacions com la creació d’ARCO i s’impulsa la figura de l’artista geni home per participar en fires i biennals. Les pràctiques conceptuals cauen una mica en l’oblit i en el cas de les artistes dones conceptuals, l’oblit és encara més acusat. Quan Manuel Borja-Villel va dirigir el Macba va produir-se un fort impuls per recuperar aquestes pràctiques, però es van recuperar abans els artistes masculins. Això sempre passa. La tendència s’ha anat revertint en els darrers anys, amb les exposicions d’Àngels Ribé, Eulàlia Grau i, recentment, Fina Miralles.
El seminari coincideix amb l’exposició del fons de Rafael Tous d’art conceptual. Quin és l’objectiu de la proposta?
Amb Pablo Martínez, el cap de programes amb qui vam començar a pensar conjuntament el seminari, ens interessava pensar el conceptual des dels discursos que travessen les pràctiques artístiques contemporànies en l’actualitat. Pensar les obres de Fina Miralles o Francesc Abad des de les ecologies, o el treball d’Eulàlia Grau des dels feminismes. Perquè determinades lectures de certes obres i certes artistes alteren el relat d’aquest període i ajuden a qüestionar explicacions universalitzants del que va implicar i del que implica el conceptual.
Quins matisos faries sobre l’art conceptual a Catalunya?
Fins fa uns anys, en la meva opinió, hi havia molta tendència a relacionar el conceptual català amb contextos hegemònics internacionals, amb els Estats Units, i m’atreviria a afirmar que hi ha diferències significatives. Es veu clarament en l’exposició de Tous: el conceptual nord-americà va implicar una desmaterialització de l’objecte artístic, com teoritzava Lucy Lippard, i el conceptual català va ser molt matèric. Aquesta és una característica molt particular; hi ha treballs que són pura matèria. El fet de voler incloure les pràctiques de l’estat espanyol en el relat internacional va obviar particularitats. Per exemple, no es va parar atenció en el fet que aquestes pràctiques van sorgir en un context dictatorial; la meva tesi oferia una lectura que, precisament, relacionava aquestes pràctiques amb un context concret, i llegia en clau performativa i feminista obres i accions realitzades en aquell moment per les artistes dones.
També lligat a això, Susan Kirckpatrick diu que “la ubicació de dones dins de formacions culturals dona lloc a pràctiques artístiques innovadores i massa sovint mal interpretades, ja que, si s’interpreten des d’una perspectiva universalitzant, és difícil aproximar-se a allò que és realment interessant i particular”.
Has parlat de relectura; es tracta més d’incloure i restituir les artistes dones en el relat, o bé de reescriure’l?
Griselda Pollock i altres historiadores de l’art feministes sostenen que quan insertes les dones artistes dins d’una història de l’art hegemònica, masculina, els seus treballs no s’hi integren bé. Per integrar-los has de canviar la història de l’art, els mètodes de treball, la concepció. És el que Pollock anomena “intervencions feministes en la història de l’art”: no es tracta d’afegir artistes cubistes, dadaistes, etc., sinó que el que és interessant és veure com la seva inclusió modifica, tergiversa, transforma el relat hegemònic de la història de l’art.
Així doncs, quin paper o quin valor té la història de l’art? És una disciplina obsoleta?
La història de l’art com a disciplina m’interessa ben poc, però com ens va ensenyar Griselda Pollock el que hi ha són històries de l’art i moltes encara han de venir. El saber es redescobreix i s’actualitza quan canvia la manera de llegir els textos, les obres d’art i les imatges. Aquest, de fet, és un dels objectius del seminari: canviar la manera de llegir els textos, les obres, les imatges. La teoria feminista de l’art ha reivindicat el cos, la subjectivitat, els afectes, com a components clau de l’experiència artística i estètica. Pollock, Linda Nochlin, Didi-Huberman, Karen Cordero i altres parlen de les omissions que ha provocat el cànon i proposen noves metodologies d’investigació: en comptes de plantejaments narratius lineals i cronològics, plantejaments transhistòrics i transdisciplinaris. Griselda Pollock ha teoritzat sobre com la història de l’art és un discurs els efectes de la qual produeixen diferència sexual i normalitzen el cànon eurocèntric i masculí com a art. La definició em sembla encertada, segons la qual la història de l’art funciona reproduint un cànon que genera inclusions i exclusions constituents. El que algunes historiadores i historiadors volem dir, ni tampoc les formes de dir-ho, es poden incorporar a la història de l’art tal com està configurada en l’actualitat, com una disciplina que defuig la subjectivitat, la diferència, el dubte, la incertesa…
Al seminari Ser fulla, ser pedra, ser terra, comptareu amb un bon elenc de pensadores i artistes. Quines aproximacions proposareu?
Hi participa Andrea Valdés, que és escriptora i està treballant amb Carla Lonzi, crítica d’art italiana. A partir de l’obra de Balsells, Grau, ens parlarà de l’hospitalitat. També comptarem amb Pilar Bonet, que fa temps que treballa amb artistes visionàries com Josefa Tolrà, i oferirà una lectura d’artistes del conceptual en clau visionària i esotèrica. De fet, en Silvia Gubern i Fina Miralles hi ha un substrat que lliga molt amb altres formes de saber. És un tema molt de present: a la Biennal de Venècia també es parlarà de dones visionàries.
Fernando Davis és investigador argentí i forma part de la Red de Conceptualismos del Sur. Volia invitar-lo perquè sento que sempre s’han fet paral·lelismes entre el conceptualisme d’aquí i el d’Estats Units i que poques vegades s’ha relacionat el conceptualisme català amb les pràctiques de Llatinoamèrica. Si les coneixes, t’adones de les relacions estretes, potser perquè en els dos casos van tenir lloc en contextos dictatorials, o perquè comparteixen la llengua, o pel passat colonial… Sempre he pensat que era una lectura molt necessària. Ell se centrarà en la figura d’Alberto Greco, sobre el qual prepara una exposició al Reina Sofia. L’artista va viure (i es va suïcidar) a Barcelona i Davies el reivindica com el ‘flâneur marica’ que deambula la ciutat.
A El Palomar els he convidat per diferents raons: m’interessava que hi hagués una mirada d’artistes al seminari, no només d’investigadores i escriptores. En els seus inicis van plantejar propostes que pensaven la genealogia de l’art contemporani, ironitzant sobre el seu caràcter recte. Repassaran diferents posicionaments ‘transmaricabollos’ enfront dels dogmes del conceptual català.
La meva intervenció consistirà a esbossar els meus processos d’investigació al voltant d’aquestes pràctiques, el pas per l’arxiu i els silencis de l’arxiu, a més de la meva trobada transformadora amb les artistes i els artistes.
El seminari Ser fulla, ser pedra, ser terra es farà presencialment (és gratuït però cal inscriure-s’hi prèviament) a l’Auditori Meier del MACBA, però també es podrà seguir en directe des de la pàgina web del museu i al canal de YouTube.
