Fa uns anys, en una entrevista, vaig preguntar-li a Antònia Vicens (Santanyí, 1941) què era per a ella la poesia i per a què serveix i, amb aquella veu seva, calmada, enigmàtica i ferma, la poeta va dir-me: “No m’atrevesc a dir per a què serveix perquè tampoc no sé ben bé què és. I no m’agradaria pensar que és una cosa útil. Si ho fos, supòs que deixaria d’escriure’n, ja que, la poesia, sent que ens envolta, que abasta la vida, la mort, i d’alguna manera la passió i la bogeria en tots els sentits. Diríem que amb ella caminem per la vida cap a la mort”. I amb això ja va quedar tot dit.
Tant els que n’escriuen, com els que en llegeixen, cadascú la percep i l’entén i s’hi agafa a la seva manera, a la poesia. I de fet, no tothom en necessita, ni en busca, no tothom creu que hi ha moments que és l’únic que ens queda —l’última escletxa— i que, altres vegades, senzillament no serveix per a res (però sort en tenim). Vicens també va dir-me que, quan de nena rumiava què seria de gran, només tenia clar que no volia ser “ni un home ni una dona ni un animal” i que, de cop, un dia va decidir: “Seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure”. I quina manera de ser paraula.
Veure-la recitar els seus poemes és molt més que veure-la recitar els seus poemes: hi ha com una energia superior —no sé com expressar-ho millor— que la travessa, i que enlluerna els presents i els atrapa. És el que diu, i com ho diu, i que alhora sembla que hi hagi alguna cosa més, inabastable. Però no ens embalem.
Vaig fer les mateixes dues preguntes a Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda (i a més poetes, que jo en aquell moment rastrejava l’invisible amb l’obstinació d’un croat). I Gual va dir-me: “La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per ser sentides. La poesia no és un estri. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap”. I Pons Alorda va dir-me: “Estic convençut que la poesia ajuda a viure i salva vides. A mi la poesia m’ha ajudat i m’ha salvat i m’ha donat una estructura per organitzar cada petit detall del meu ser”. I també va quedar tot dit. Cada poeta, la seva resposta. I trobo que està bé que sigui així.
Precisament Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda van ser els amfitrions i responsables del recital poètic “Llegats vivents”, que va tenir lloc el diumenge 1 de maig de 2022 al Palau de la Música Catalana i que va convocar a l’escenari nou poetes veterans, dels Països Catalans: Rosina Ballester, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Navarro, Teresa Pascual, Marta Pessarrodona, Jaume Pont, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens, amb el jove Bernat Català al piano. (Comadira i Ballester, de fet, van excusar, a última hora, la seva absència; però els artífexs de la vetllada van recitar-ne uns quants poemes, perquè també hi fossin.)
Va ser un recital fet amb la voluntat de ser “històric, memorable i patrimonial”, amb “alguns dels majors poetes de la poesia catalana actual”, va dir Gual, que també va recalcar que la selecció s’havia fet tenint en compte “la qualitat de les obres, la varietat de propostes estètiques, la paritat entre dones i homes i la representativitat geogràfica”. Que aquest espectacle serveixi per “reivindicar una lluita que no podem abandonar: escriure poesia en català avui en dia continua sent un acte revolucionari”, va reblar Pons Alorda. “Que serveixi per reivindicar aquests poetes i també per agrair la seva tasca, titans de la literatura catalana.”
Aquesta columna no pretén ser una crònica de la vetllada, només una constatació que, com diria una amiga meva, va ser bonic. I solemne i proper alhora. Va ser una celebració necessària, pel que va tenir de festa i de reconeixement. I això sempre és d’agrair.
Amb la poesia caminem per la vida cap a la mort, em va dir Vicens aquella vegada. Que vol dir que els poetes que llegim, o més ben dit, els que rellegim, els que ens remouen i ens toquen de prop i se’ns queden a dins, són companys nostres en aquest viatge. Perquè a vegades és només una escletxa, però és per aquesta escletxa per on passa la mica d’aire que ens eixoriveix.
Acabo amb els versos finals del poema “Cançó de bressol” de Narcís Comadira, que aquell dia vam sentir amb la veu d’Anna Gual:
“(…) Dormin amb tu geleres i tarteres,
arbres del bosc, ginesta i xuclamel.
Dormin amb tu tardors i primaveres,
hiverns i estius, estrelles dalt del cel.
Non, non, petita meva, pàtria meva.
Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem.”
