La pell, l’agulla, la tinta, el valor

Fa anys que hi rumio i que vaig llistant què podria tatuar-me

Foto: Maria Oswalt
Foto: Maria Oswalt

Un esquirol, un escurçó, una falç. Un plat —dentat, senzill, perfecte— de bicicleta. Un didal. Un casc de soldat imperial, una espasa làser, un X-Wing. El perfil únic de les agulles de la muntanya de Montserrat. Les nou lletres del riu Llobregat. Un collverd, potser la Fut, deixant-se portar corrent avall. El nom del whisky de la immortalitat: Vell Sospir de la Mort. El llampec de la M de Metallica. 2666 amb la tipografia d’Anagrama. Una bala, un llapis, una Pallarès oberta. Fa anys que hi rumio, i que vaig llistant què podria tatuar-me si mai tinc prou valor.

A l’avantbraç, a l’espatlla, al bessó, al coll, a l’omòplat. Amb diversos colors o amb una sola tinta. Tot i que potser no és valor, el que cal. Que tots ens hem de morir (amb sort, després de viure fort i d’envellir) i aleshores ja no importarà si ens havíem tatuat o el què. Però, amb tot, encara no m’hi llanço. I segueixo llistant.

Una petjada, menuda i negra, de gat. Horses, pel disc de Patti Smith. El disseny més simple possible de la cara d’un gat: un petit cercle coronat per dues diminutes V capgirades. Un Colt, una fletxa índia, un cavall al galop. Una oreneta en ple vol, només una, fugint. El nom del gat que dormia al teu llit quan eres petit. La S de Superman. Tekeli-li. La Moreneta. La runa “Pirr”, que protegeix les cases i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria.

Una gota d’aigua, una espiga de blat, un mussol molt quiet en una branca, una llàgrima. La A de L’Equip A, d’Andrea, d’Adrià. La A d’anarquia. “Born to Kill” i el símbol de la pau. Una calavera, un buda, una mitja lluna, uns ullals. Una guitarra elèctrica. L’Anell Únic, la pipa de Sherlock Holmes, la Marlin de la Margo Crane. El vuit cansat de l’infinit. Un far i un penya-segat i onades. La Campaneta de Peter Pan. O Peter Pan mateix. O el garfi del capità Garfi. Una G petita, de Guillem.

La llista és interminable, i em diu un amic tatuador, del barri, que el que costa és el primer, però que un cop obres l’aixeta ja pot ser un no parar… I jo li dic que, si mai dono la meva pell al ritual de l’agulla i la tinta, serà a les seves mans. I continuo la llista, per si arriba el dia.

El rostre barbut de Dostoievski. Una fulla de roure, una branqueta de romaní, una escampada de fenàs de marge a la vora d’un camí. Els monstres de Sendak, la balena de Davies, Moby Dick, Cthulhu. “Sympathy for the Devil” i un santcrist. Hawk Moon. On the road. Paris, Texas. La destral de Raskólnikov. La paraula Kentucky.

A vegades ho somio i tot: la pell, l’agulla, la tinta i, per fi, gravat, un dibuix, un símbol, una paraula.

I alhora sempre tinc al cap aquests versos de l’Anna Gual:

No em calen ni perforacions ni tatuatges,
el meu cos
és un mapa.

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...