A La taca Laia Asso posa veu al silenci d'una saga de dones

Ressegueix el teu cos amb la mirada. O no. Possiblement no et calgui ni mirar perquè coneixes el teu cos de memòria. Ho saps, que en tens algunes, de marques repartides; petites, mitjanes, grosses, clares, fosques, cafè amb llet, rosades, amb pèls i sense pèls. I saps que totes elles abracen, ben endins, la seva història, que és la teva. Tu guardes una història per a cadascuna d’elles: la que decreix quan creixes, la que ha crescut amb tu, la que en néixer no hi era però es va fer el seu lloc, la que acaricies i fa pessigolles, la que et pessiguen i no sents, la que et van dir que un dia desapareixeria, però no, la que dibuixa un desig incomplert de la mare, la que heretarà el teu fill, la que diuen que també tenia aquell besavi que tu no vas conèixer, la que t’uneix, com un cordó umbilical, a aquelles que et precedeixen. Totes elles, totes aquestes taques, són molt més que un gargot de la natura: et fan qui ets.

La taca, la tercera novel·la de la Laia Asso, de nou amb Sembra Llibres, arriba forta, bella i inevitable, com una marca que, nascuda amb la pell, ni vol ni pot passar desapercebuda. I és que la Laia teixeix amb perícia i sensibilitat cada novel·la curta: combina les fondàries emocionals de les grans novel·les amb la simplicitat colpidora d’una contista brillant. Ineludible; es llegeix en dues o tres estones, si pots parar.

L’autora fa com qui parla petit, poquet, com qui ens escriu escàs, com si no calgués més, i la resta, sembla dir-nos, que ho posin els ulls i el cor de qui llegeix i que faci bona feina la digestió lectora. Això és literatura. Novel·la de poeta i de contista desbordada.

«La taca», ens diu la Laia, «vol ser un títol per capes. A la novel·la representa un tret distintiu: una taca congènita en forma de flor que dona el tret de sortida a una de les trames i que uneix les dones que la protagonitzen. Però les taques també poden tenir una vessant negativa, poden ser sinònim d’una xacra (l’abús), de la cara més fosca de la humanitat».

Tot s’esdevé en una casa, així, senzillament, perquè una sola casa pot guardar tota la complexitat, tan única i tan pròxima com universal. «Les seves parets», prossegueix l’autora, «guarden les paraules de totes les dones que apareixen a la novel·la però sobretot els silencis. Són els testimonis, moltes vegades únics, dels esdeveniments que n’han marcat les vides i que, d’alguna manera, han cabdellat els destins de totes elles fent-los indestriables». I és que es tracta d’una història en què ens colpirà més el que intuïm callat que no allò que llegim. Coincideixo amb la Laia en què «La novel·la és plena de silencis, de coses que no s’expliquen però que pesen en l’ambient tant o més que tot allò que es diu. Les pauses, els gestos, el relat fet de pedaços, converteixen la narració en la punta d’un iceberg farcit de pistes.» Així és. «Les veus de novel·la pretenen fer-nos caminar molt a prop de les dones que la protagonitzen, mostrar-nos vivències significatives a través dels seus ulls per tal que puguem anar-les dibuixant mentre anem endevinant les marques i llaços invisibles que les uneixen», llaços simbolitzats per taques, taques que són avisos, carregades de genètica, antònimes del secret.

Tres colors estructuren l’obra i ens ajuden a integrar les veus, els eixos temporals i sobretot els conflictes (les tasques invisibles) de les dones protagonistes: «El taronja representa el moment de desconcert, ple de recança i de ràbia, que viu una de les protagonistes a l’inici de llibre; l’escabetx, a banda de donar intensitat al color, ens connecta amb la seva infantesa. El negre és el color escollit com a escenari d’una part del llibre on regnen la por i la incomprensió; la regalèssia tenyeix de fosc i d’una olor particular molts dels moments que s’hi relaten, fent d’enllaç amb un dels personatges. A la tercera part, el blau espígol impregna l’ambient d’un nou estat d’ànim, que ens prepara per conèixer el resultat del camí interior recorregut». Tres colors amb gust i amb olor, una bellesa àcida, la bellesa immaculada de les dones tacades.

La taca, metàfora minimalista i tímida, so agut i inesborrable de la veritat. La taca, una novel·la breu amb article definit. La taca, aquella, una, la que parla, la que esbomba i ens explota a la cara, perquè atenció, lectors, aquí comença una història. La taca, la de les dones de la Laia Asso, a Sembra Llibres.

Ressegueix el teu cos amb la mirada. Mira-te-la.