La velocitat, un conte d'amor de David Balaguer

La por, la felicitat, la genètica o la desconfiança són protagonistes d’El digestiu de la veritat, el recull de relats de David Balaguer que ha publicat amb La Magrana. Vertebrat per les relacions personals, l’amor i la família, us convidem a tastar-ne un conte.

La velocitat

A Urquinaona el teu esternoclidomastoidal m’ha indicat que la recerca s’ha acabat. L’he vist per casualitat quan has girat el cap per mirar-te al vidre. Has aprofitat que el túnel l’ha fumat per col·locar-te diferent un floc de cabells que consideraves que no era on havia de ser. Jo he taral·lejat sense estridències «ceràmiques Guzmán», que era el tema que sonava aleatòriament pels auriculars, com a reclam de la teva atenció. Diria que l’ardit ha funcionat perquè les mirades han encaixat i fins i tot m’has somrigut.

Amb el comboi avançant veloç cap a Jaume I ens hem dit que ens estimàvem i ens hem fet petons incandescents, que ho haurien pogut arruïnar tot, però que, ves per on, només han fet que amplificar-ho.

Abans de la pertinent parada hem fet l’amor com salvatges. Ha estat llavors quan he descobert la piga de l’abdomen que hauré de visitar sovint. Entre la boirina del postcoit m’ha semblat sentir que la resta del passatge ens ovacionava. Mig moribund, a causa de l’èxtasi, he pogut aixecar el puny per agrair-los el reconeixement. Has reposat el cap sobre el meu pit i no he sentit la cremor fatídica. Dir-te t’estimo tan seguit potser no és el més recomanable, però ho faig perquè soc impetuós i crec notar que no t’espanta.

Ha estat just quan el senyal acústic ha anunciat el tancament de portes que hem decidit anar-nos-en a viure junts. La suma dels nostres sous ens ha permès instal·lar-nos en un piset interior de la Verneda, on el cel obert sempre fa l’olor dels plats que cuina el veí del tercer. Abusa del pebrot, però estem tan enamorats que no ens molesta.

L’arrencada cap a la Barceloneta amb sotrac inclòs, que ha fet caure una dona ja grandeta i de passada un altre t’estimo, coincideix amb els nostres millors dies. Ens banyem a les platges més idíl·liques del Mediterrani i passegem agafats pels carrers de les ciutats que més ens agraden. Les riallades abunden. Les discussions escassegen. No penso en altres i mirant-te a les pupil·les corroboro que tu tampoc ho fas. Ens expliquem coses i el més insòlit és que ens escoltem. En un arravatament que es produeix menjant un tiramisú casolà en un restaurant recòndit de Sicília, t’he demanat matrimoni. Aleshores el tren s’atura amb elegància a Ciutadella-Vila Olímpica. Una bandada de joves sorollosos abandona el vagó i ens el deixa en silenci. És llavors quan m’entregues la resposta afirmativa amb un somriure que em permet tornar a veure la teva dentadura repleta de peces grosses i blanques. Crec que ha estat la inflor de la felicitat el motiu pel qual m’he posat a plorar. La cerimònia té lloc en el túnel que comunica Ciutadella-Vila Olímpica amb Bogatell. Ens casem per l’església perquè la teva mare no hauria pogut suportar que ho féssim pel jutjat. És curiós com, amb el matrimoni acabat d’estrenar, l’amor deixa de ser el que era. La calma que atorga el silenci ens fa tenir noves idees, com per exemple procrear. La Margot i la Marlene són precioses, però ens enderiem a tenir una tercera criatura buscant el nen, malgrat que sabem que al pis de la Verneda no hi ha lloc per a ningú més. I sí, com jo ja m’esperava i havia comentat en alguna sobretaula, torna a sortir una nena. El dia a dia no perdona ni l’erosió ni la corcadura, i quan el comboi arriba a Bogatell diria de memòria que riem menys que fa una parada. És possible que les discussions ja hagin ultrapassat les rialles, però com que no porto el recompte exacte prefereixo pensar que l’avançament encara no s’ha produït. La desaparició del «t’estimo» s’ha convertit en un misteri que ningú no sap resoldre. La flaire del pebrot es transforma en ofensiva. I és lleig dir-ho, però no he pogut evitar fixar-me en una noia pèl-roja que seu en un seient reservat per a persones que mereixen una atenció especial, i que no hauria.

Les agres baralles del capvespre s’intensifiquen a mesura que el metro es dirigeix cap a Llacuna. El declivi del percentatge d’amor és alarmant i els intents per fer-lo remuntar mai no fructifiquen. Alguna nit aïllada, en què buidem una ampolla de vi negre de manera premeditada, pensem que sí.

—Mira, mira com puja! Hem tornat a superar el cinquanta per cent. T’estimo tant!

L’artifici dura poc. Quan la marea baixa i la sobrietat torna a traspuntar, el percentatge cau en picat i se situa per sota del quinze per cent. Sospito que, esforçant-nos només una mica, som capaços d’ensorrar-lo encara més.

Percebo que m’estàs agafant tírria i, tenint en compte la meva nul·la capacitat d’observació, imagina’t com d’evident ho estàs fent. Espero que la meva antipatia, que amb tu ha esdevingut crònica, t’estigui fent notar que a mi em passa el mateix.

El metro entra a Llacuna i m’aixeco d’una revolada. Començo a moure la palanca insistentment tot i saber que fins que el tren no s’aturi del tot la porta mai no s’obrirà. El cloc-cloc posa nerviós més d’un passatger, inclosa tu, que amb insults desagradables tractes de frenar la meva compulsió. Un cop es produeix l’estacionament, l’enèsim cloc-cloc obre les comportes de la llibertat. Celebro la calor d’un dia canicular a Nova Delhi que fa a l’andana, qui m’ho havia de dir amb l’enervament que em sol provocar la calitja subterrània… Després d’uns merescuts segons de repòs, el metro torna a engegar direcció Poblenou. Tu hi ets dins, jo ja en soc fora. Ens dediquem una última mirada que serveix per dir-nos adeu sense la necessitat d’obrir la boca ni de moure la mà. Palplantat a l’andana contemplo com el túnel t’engoleix. A les escales mecàniques, que m’han de portar al vestíbul, noto que la teva imatge es difumina fins a acabar esvanint-se quan empenyo les portes metàl·liques i sorolloses de sortida. En l’últim tram d’escales que he de pujar per tal d’arribar al carrer, tracto de buscar-te per tots els indrets del cap, però ja no en queda cap rastre. Ni de tu. Ni de la piga de l’abdomen. Ni de l’esternoclidomastoidal.