L’espoli del romànic de les esglésies del Pirineu, un amor apassionat al peu del Tibidabo o el misteri d’un extraordinari falsificador d’art formen aquesta novel·la ambientada en una Barcelona que, a finals del segle XIX, es va convertir en una metròpoli europea gràcies a les fortunes acumulades amb l’esclavisme per alguns dels seus ciutadans més il·lustres. La història fascinant i alhora tràgica de la meravellosa col·lecció d’art d’en Catarineu, amb més de quatre mil peces reunides amb passió durant anys, i la seva desaparició, està profundament lligada a aquesta ciutat que calla les ferides de la Guerra Civil i els tripijocs econòmics del franquisme. I que demostra que, encara avui, la classe alta mai no perd del tot. Lolita Bosch revela a La veritat no està escrita (La Campana) el nostre passat més vergonyós i remou la consciència d’una Barcelona on encara avui la memòria històrica ens sembla una impertinència. Us n’oferim l’inici i en sortegem cinc exemplars. Podeu participar-hi a través del post que n’hem fet a Instagram, Facebook o Twitter, o enviant-nos un mail a [email protected]*. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. Els guanyadors són: Els guanyadors són: @monrinati, @alba_hm3, i @ilargi_21 (via Instagram), i Montserrat Maristany i Carme Obiols (via Facebook).
Ròmul Bosch i Alsina, el meu rebesavi, va néixer l’any 1852 a Calella, un poble de la costa del Maresme, al nord de Barcelona. Catalunya vivia una època gloriosa gràcies a les immenses fortunes que havien acumulat els esclavistes. I això que a Europa l’esclavatge no ens venia de nou, què va! Feia segles que ens n’aprofitàvem. Aquí ja es compraven i venien persones quan la Pesta Negra va matar la meitat de la població europea i va augmentar el preu de tot i, tot i això, es van abaixar els sous dels obrers i de la pagesia. Us en recordeu? Fou aleshores que vam acusar els jueus d’enverinar els pous. Tics racistes que tenim a dins i que encara, de tant en tant, escopim. Com si no en fóssim conscients.
La pesta havia arribat a Catalunya en un vaixell que provenia de Gènova i va matar mig Barcelona. Jo crec que en aquella època nosaltres érem jueus i tot just arribàvem amb un cognom alemany: Bosch. Ben probablement fugíem de la frontera francoalemanya, on l’agitació social provocava grans migracions. Així que nosaltres també vam ser refugiats, tot i que no en guardem memòria. Era l’any 1400 i entre un cinc i un deu per cent de la població de Barcelona era esclava: servei domèstic, prostitutes i estibadors que treballaven sense cobrar un ral. Gent comprada que tenia prohibit fer família. Principalment, musulmans. La ciutat era caòtica i confusa. Havien apujat brutalment el preu dels aliments, els bandolers s’havien organitzat en bandes armades i les cases dels qui havien mort de pesta, a la rodalia de les ciutats, foren ocupades.
La ciutat s’empobria, nosaltres probablement no. Barcelona no va recuperar l’estabilitat econòmica fins a l’any 1700. I aleshores nosaltres ja feia temps que érem catalans. Fou llavors, però, que vam començar a resseguir el rastre de la nostra nissaga familiar. Veníem de Tordera i d’Igualada; tot i que mai no ens n’hem sentit. I més tard, de Calella: el poble de la costa on finalment va néixer el meu rebesavi, l’Alsina. En una família amb prou diners perquè, tot i ser el petit de setze germans, pogués estudiar.
L’Alsina va créixer a la segona meitat del segle xix, quan al nostre país l’esclavisme estava normalitzat. I sempre va saber que la seva família materna s’hi dedicava. També ens n’hauríem de recordar, tot i que aquest és un racisme del qual ni tan sols guardem memòria. És com si no hagués existit mai. I això que les embarcacions catalanes van traficar amb més de trenta mil esclaus i esclaves. Però no formen part de la nostra història. L’avi de l’Alsina, sense anar més lluny, el meu rererebesavi, era el negrer Francesc Alsina, soci de la companyia Alsina, Marc i Cona. De la qual la Reial Acadèmia de la Història, encara avui, diu que fou una «companyia fundada a Calella a finals del segle xviii per al trànsit mercantil amb Amèrica». Trànsit mercantil, no esclavatge.
No ens ho diem mai, però d’aquí és d’on venim.
I de tot n’hem tret diners que no eren nostres.
Primera edició: març del 2023
© 2023, Lolita Bosch
© 2023, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
