Imatge: Aina Bonet

En aquesta família l’ofici es transmet de generació en generació: són llevadores. La vida de la més jove transcorre entre l’hospital de Reykjavík, on ha assistit prop de dos mil parts, i el pis que li ha deixat en herència una tia-àvia.

S’acosta un huracà per Nadal, l’època de l’any en què el dia dura sis hores. La casa esdevé un lloc estratègic, els papers que la tia-àvia guardava als armaris esdevenen companys de convivència. Parlen de llevadores que travessen tempestes de neu per acollir nounats, de balenes que s’ajuden en els parts, de la superioritat de les ovelles sobre els humans, del gran viatge de la foscor a la llum. Mentrestant, al pis de sobre, un turista australià subjugat per les aurores boreals ignora l’amenaça que s’acosta.

Escrita amb tanta llibertat com vagabundeja el pensament de les seves heroïnes, La veritat sobre la llum, publicada per Club Editor en la traducció de Macià Riutort, és la setena novel·la d’Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavik, 1958), una autora traduïda arreu del món. L’originalitat amable i hospitalària de la seva obra conviu amb una visió austera de la vida: néixer, morir, i entremig unes quantes tempestes. Aquest llibre arribarà a les llibreries l’11 de maig. Us n’oferim un avançament.

Foto: Catorze


A una dona amb la meva experiència laboral
poques coses la poden sorprendre en aquest món.
Si de cas, el mateix ésser humà.



És habitual que la feina de llevadora es transmeti d’una generació a l’altra de la mateix família, d’una dona a una altra, i jo soc la quarta generació d’una nissaga de llevadores. La meva besàvia va ser llevadora al nord del país a la primera meitat del segle XX, la meva tia-àvia va treballar a la maternitat durant gairebé mig segle. Una tia meva per part de mare és llevadora en un poblet de Jutlàndia. També hi ha fonts escrites que testimonien que un avantpassat nostre va treballar de llevador i va assistir el naixement de dues-centes criatures. Segons sembla, aquest Gísli Raymond Guðrúnarson, a qui li deien Nonni, no només va tenir bones mans com a llevador, sinó que era un ferrer extraordinàriament hàbil que va forjar els seus propis fòrceps i altres eines útils.

L’esperit de la meva tia-àvia encara surava en l’ambient quan vaig començar a treballar a la maternitat ara fa setze anys. Les llevadores més velles la recorden bé, tot i que cada vegada en queden menys que hi coincidissin. Però encara corren anècdotes, fins i tot entre les que no van arribar a tractar-la. Era famosa per les seves sortides. Qualsevol beneit pot tenir un fill; es veu que aquesta la va dir com si parlés sola. Però una de les seves companyes deia que no havia fet servir paraules tan dures, que el que havia dit en realitat era No tothom ha de tenir fills, o fins i tot No tothom està fet per tenir fills. Una altra pretenia que havia dit una cosa molt diferent, com ara que una persona difícil no deixa de ser-ho pel simple fet de tenir un fill. Una altra em va citar una frase per l’estil, però segons ella la meva tia-àvia no havia parlat d’una persona difícil sinó d’una persona amb defectes; també em va dir que l’autocompassió li semblava el pitjor de tots els vicis. M’han explicat que buscava senyals d’autocompassió en els pares dels nadons, i que deia: Tant si es veu com si s’amaga, l’autocompassió està profundament arrelada en la natura humana.

També n’hi ha que diuen que feia previsions sobre el futur de les parelles que passaven per la maternitat. S’asseia amb una tassa mig plena de cafè a les mans i un terròs de sucre entre els llavis, feia gira-voltar la tassa per remoure el cafè i deia:

—Tindran un altre nen i després es divorciaran.

De vegades els missatges eren més inescrutables, com ara: És ben estrany, aquest teixit que es diu família. Les seves companyes deien que no creia gaire en les relacions de parella i gens ni mica en el matrimoni. Una d’elles anava més lluny i deia que la meva tia-àvia no tenia fe en l’ésser humà. “Si no és que feia cinquanta centímetres de llargària, no es podia valer per si mateix i no sabia parlar”, va afegir.

Si sorgien problemes, deien que sempre repetia el mateix mantra: A una dona amb la meva experiència laboral, poques coses la poden sorprendre en aquest món. Si de cas, el mateix ésser humà.

Així és com ho formulava.

No és cap secret que li va costar molt acceptar els canvis radicals –així en deia ella– en la feina de llevadora quan ella arribava als quaranta i els pares van començar a assistir al naixement dels fills. Les seves reticències sorprenen, per part d’algú que trobava ben natural que un home hagués treballat de llevador a Islàndia en el passat.

Les meves dècades d’experiència laboral em diuen el contrari: aquestes paraules eren la seva manera de protestar contra els canvis estructurals a la maternitat. Una companya seva em va explicar que deia que la carregava haver-se d’ocupar dels pares. A l’època que la meva tia-àvia treballava a la maternitat, les parelles eren sempre homes, i els homes de la seva generació sovint arribaven a la maternitat directament de l’oficina, amb americana i corbata, no sabien on havien de penjar l’abric o deixar el barret i els donaven a la llevadora perquè ho fes ella. D’altres venien directament del taller, amb les mans brutes de greix. Hi va haver queixes que la meva tia-àvia desatenia els pares per concentrar-se en les mares. També m’han explicat que un determinat obstetre la protegia. Quan jo preguntava per què necessitava protecció, les seves antigues companyes em contestaven amb vaguetats. Més tard em va arribar el rumor que havia estat embolicada durant anys i panys amb aquest obstetre, però això no ho sé del cert.

La meva experiència és que al pare sovint li costa assistir al patiment de la mare, i que té la sensació que no fa cap servei. Acaricia el braç de la seva dona i de tant en tant li diu:

—Ho estàs fent molt bé.

Elles els diuen el mateix:

—Ho estàs fent molt bé.

Els marits em diuen: “No puc fer res.” O: “És molt dur no poder fer res.” O: “No sé què puc fer.” També em diuen: “No ho aguanto més.”O: “No sabia que ella patiria tant.” O: “No sabia que un part podia durar setanta-vuit hores.” I afegeixen: “Mai podré ser part d’aquesta experiència vital.” I elles pensen: “Mai compartirà el meu sofriment. No sabrà què és estar encaixada en un cargol de banc amb unes tenalles roents que t’estrenyen l’espinada.”

A vegades algun marit té nàusees o es desmaia.

Les dones els reconforten i els diuen que vagin a menjar un entrepà. Després ells es presenten a la sala de guàrdies per dir-nos que s’ha de reomplir la màquina expenedora d’entrepans, i jo els responc que no és competència nostra. O encarreguen una pizza i se la fan portar a l’habitació 23B del passadís de maternitat. Avui hi ha unes quantes coses que sorprendrien la meva tia-àvia, com ara una capsa de pizza al llit d’un dona que està parint. Damunt del cobrellit. Si el part s’allarga, és possible que el marit hagi d’anar a buscar els fills grans a ca l’àvia materna per portar-los a ca l’àvia paterna. O al revés, de ca l’àvia paterna a ca l’àvia materna.

Per escurçar el temps que les dones passen a la maternitat i reduir les anades i vingudes i les coses per picar, diem a les dones que no vinguin fins que no tinguin contraccions cada cinc minuts.

Crec que quan la meva tia-àvia deia que a la sala de parts un home està fora de lloc es referia pròpiament a l’estatura, o, per dir-ho com una de les seves companyes, que no creia que aquests homes fets i drets encaixessin bé en aquest món de dones que pateixen i nadons que somiquen. Crec que la cosa anava de la diferència de mida entre un home adult i un nadó.

La veritat sobre la llum


© 2020, Auður Ava Ólafsdóttir
© 2022, Macià Riutort, per la traducció
© Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a maig 16, 2022 | 13:57
    Anònim maig 16, 2022 | 13:57
    Sembla bo.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa