La manera com compartim la Terra

L'exposició Ciència Fricció del CCCB qüestiona la supremacia de l’espècie humana

Arxivat a: Propostes, Biblioteca

Ciència Fricció, comissariada per Maria Ptqk i que es pot visitar fins al 28 de novembre, parteix de l’evidència científica que, en el nostre planeta, totes les espècies es troben unides per relacions simbiòtiques i interdependents. Simbiosi no vol dir altra cosa que “convivència”, i la manera com compartim la Terra amb la resta d’espècies, així com la posició que ens atorguem en la jerarquia biològica, és l’element estructurant de la mostra.

El projecte resultat d’un procés d’investigació que va començar l’any 2017 a París i ha crescut amb el suport del CCCB, qüestiona la supremacia de l’espècie humana i denuncia les conseqüències fatals que tenen avui dia els patrons de coneixement i comportament antropocèntric. Ho fa partint dels plantejaments de Lynn Margulis, biòloga especialitzada en evolució, i de Donna Haraway, teòrica graduada en zoologia i filosofia. Si Haraway afirma que som “espècies companyes”, assenyalant els vincles que mantenim amb altres animals o vegetals, Margulis plantejava, en aquesta mateixa línia, que la cooperació dona millors resultats que la lluita entre espècies. Així doncs, es tracta de repensar quines formes pren la vida i la intel·ligència en el nostre planeta, partint d’una mirada menys especista, més democràtica. “L’exposició captura alguna cosa que es troba en l’ambient, que emergeix en les ciències naturals, però sobretot des de la filosofia de la ciència… una nova sensibilitat”, ens diu Maria Ptqk.

Un dels encerts del comissariat és la creació d’un discurs que va més enllà dels plantejaments de Haraway o de Margulis, i aconsegueix penetrar amb èxit els àmbits científic i artístic per tal d’erigir un relat intel·lectual i entenedor. No es limita a exposar dades científiques o obres d’art, sinó que treballa des dels seus punts d’encontre per tal d’entrar en un altre territori: el de la crítica. Una crítica mordaç vehiculada, però, des de la fina ironia que recorre tota la mostra, i permet al públic un accés amable a aprofundir en temes que no en són gens, d’amables.

Ciència Fricció combina instal·lacions immersives, dibuix, pintura i cinema amb tot de dades i curiositats que faran les delícies dels més tafaners, però és la manera com les fa dialogar amb la dimensió ètica que comporten que genera una autèntica poètica de la fricció. “Importa quines històries expliquem per explicar amb elles altres històries”, va dir Donna Haraway. La Història Bovina, obra de Gustafsson & Haapoja, sembla seguir aquesta màxima de Haraway, i rescata la “història bovina” i les relacions que ha mantingut aquesta espècie amb els humans, fatalment protagonitzades per l’abús i l’explotació. Narrada des d’una òptica bovina, aquesta història alternativa proposa una crítica als metarrelats antropocèntrics, científics i religiosos, que són la base de la historiografia humana. Sens dubte, l’obra arrencarà més d’un somriure, per l’efecte hilarant i absurd de veure en perspectiva les bestieses perpetrades per la conducta humana. És aquesta conducta vers la resta d’espècies que fa qüestionar les conseqüències que els avenços científics tenen, també, per als mateixos humans, si aquests es posen al servei del rèdit econòmic o de certes dinàmiques de poder. Així es fan entrar en el discurs expositiu reflexions sobre especisme però també sobre drets humans, diferència de gènere o racisme.

A Egstrogen Farms (2015), Mary Maggic presenta un anunci fictici, en el qual una dona, des de la pantalla, promociona ous de gallines transgèniques, modificades genèticament per tal que els seus ous continguin dosis altíssimes de gonadotropines. Aquesta modificació farà possible que la dona ovuli tant com ho fan les mateixes aus. La senyora de la pantalla recomana el producte per a dones que busquin quedar-se embarassades i, molt especialment, “per aquelles que siguin donants certificades d’òvuls”. Gens pertorbada passa a enumerar els efectes secundaris, devastadors, del consum d’aquests ous en un gest que, evidentment, busca ser una crítica a la domesticació i ús de les capacitats reproductives de la dona. Al meu costat, un membre del públic s’ha encongit visiblement mentre mira el vídeo. Jo també he abaixat una mica les espatlles, en sentir el pes de dinàmiques que, de vegades, preferim ignorar.

Ciència Fricció és, sens dubte, una exposició incòmoda, però això no impedeix que sigui amable amb l’espectador. Visual, clara i acompanyada per un catàleg on agafa volada tota la dimensió poètica de la proposta, la mostra combina ciència, art, filosofia i activisme per tal d’aplegar, fregant, les propostes que, com diu Ptqk, l’han “ajudat a repensar”. En sortir, torno a aturar-me davant La Història Bovina. “La llengua bovina no és un idioma escrit. En la cultura bovina, la llengua és un mitjà per tocar els altres”, resa. Una cita que pot, fàcilment, ser el resum de la poètica de la fricció: generar un nou llenguatge, una nova història, que es faci càrrec de les múltiples i inesperades formes de contacte i relació a què ens aboca la vida en comú a la Terra.

Nou comentari