«Ledeeeesma!»

Pasqual Maragall saluda González Ledesma el dia que va rebre el premi RBA. Foto: M. Àngels Torres/Avui

Una amiga no veu clar que, quan es mor algú, tothom parli de la relació que hi tenia o rescati anècdotes viscudes al costat de la persona morta. “Proliferen els articles de periodistes que expliquen les seves experiències entrevistant la Rosa Novell –em diu–. Cal? Ella no se’n recorda, no és gens representatiu, no et donis importància, que tu l’hagis entrevistat o no és absolutament insignificant”. I afegeix: “L’únic article que m’interessaria és el d’Eduardo Mendoza, que no l’escriurà”.

Hi estic d’acord a mitges. Tots som en funció dels altres. De com ens veuen, de com ens recorden. A mi m’encanta que la Care Santos expliqui en un article que va entrevistar la Rosa Novell embarassadíssima –la Care, no pas la Rosa– del seu fill gran, i que l’actriu li va dir que si es posava de part allà mateix no havia de patir, perquè ella sabia fer de llevadora. No és una cosa forçada: segur que la Care va saber que s’havia mort la Rosa i el cap li va volar fins aquella tarda del 2002 al TNC.

Aquesta matinada ha mort, quinze dies abans de fer els 88 anys, l’escriptor Francisco González Ledesma (1927-2015). El gran González Ledesma. Un home generós, afable, culte, de ploma esmolada i conversa sàvia. I a mi el cap se me’n va cap a l’Speakeasy, un local clandestí on l’editorial Planeta va celebrar l’inici de la publicació de la Biblioteca Maruja Torres el maig del 2005. L’homenatjada es va referir amb carinyo als “quatre escriptors del Barri Xino que han guanyat el Planeta”, però només un seia a primera fila: González Ledesma. La segona era ella. Els altres dos no hi eren perquè la mort ja se’ls havia endut. “És com si hi fossin, el Terenci i el Manolo”, va fer la Maruja, i tot seguit va rectificar: “No, no és veritat: si hi fossin seria molt més divertit”.

Sé que s’ha mort González Ledesma i el cap se me’n va cap al febrer del 2007, a Andorra. Hi havíem pujat amb motiu del premi Ramon Llull. Part de l’expedició se’n va anar a trepitjar botigues. Una minoria vam optar per anar a Caldea. Un paradís desestressant en què va ressonar un crit: “Ledeeesma!!!”. El pare literari del comissari Ricardo Méndez s’havia perdut en sortir del vestidor, i la seva dona el buscava no precisament en veu baixa. Al cap d’una estona al Paco li va relliscar la clau de la taquilla fins al fons de la piscina termal i jo em vaig capbussar per agafar-la (no, no és un detall rellevant, però és entranyable). I encara més tard, l’escriptor va arribar a la sala de relaxació amb ions negatius exclamant: “He caigut com Fidel Castro!”.

Sé que s’ha mort González Ledesma i el cap se me’n va cap al setembre del 2007, quan l’escriptor va guanyar els 125.000 euros del premi de novel·la negra de RBA. Era el cinquè guardó literari que li proporcionava el comissari Ricardo Méndez. “Si mai en Méndez em demana un préstec, no tindré més remei que donar-l’hi”, va dir en Ledesma. Aquella nit, en Joan Tàpia em va explicar: “Aquest home és un treballador nat. Recordo quan arribava a La Vanguardia, blasfemant contra el règim, a principis dels setanta. Venia de treballar a Bruguera, i els matins encara feia d’advocat”.

Sé que s’ha mort González Ledesma i passejo pels arxius mentals que en tinc. Veig que la Maruja Torres escriu al Twitter que ara en Paco deu estar coquetejant amb la Rosa Novell. I em retorna aquell crit de “Ledeeesma!!!”. I somric.