“Costa molt dir coses”, deixa anar Oriol Broggi a la roda de premsa de presentació del llibre El record de la bellesa (L’Altra Editorial). Un llibre en què en diu unes quantes, de coses. El director teatral, fundador i director artístic de La Perla 29, ha conversat amb Andreu Gomila sobre el què, el com i el perquè del teatre. “El teatre és l’eco del patiment com la filosofia ho és del pensament”, escriu Marina Garcés en el pròleg. “I si no hi ha patiment –rebla Oriol Broggi–, aquella obra de teatre no ens interessa especialment”. Us regalem 14 fragments d’El record de la bellesa.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

1. Un cop la mirada del públic es posa a sobre de la nostra feina, un cop veu l’obra, es tanca un cercle, i les escenes acaben de completar-se. I allò, si tens sort, se li queda a dins: al cap i al cor. Viure així, desitjant ser record, és difícil. Viure pensant que vols que la gent se’n recordi de tu… […] Com a artista, crec que estàs terriblement obligat a això, a buscar aquest record en l’espectador i, alhora, en el mateix moment saps que la vida no ha de ser això. 

2. El teatre és una idea efímera que queda dins teu. És un record que va agafant força amb el temps si ha arrelat bé. 

3. En teatre, el més important és el ritme. Ja arribarem a parlar de la idea de Bellesa, de moment voldria insistir que en tot cas si la trobes potser ho fas gestionant els ritmes. I la bellesa del ritme és el tempo. El color. Els moviments. Les posicions. 

4. Crec que anem al teatre perquè patim i volem patir una mica menys. Volem ser més feliços. I podem ser més feliços amb el coneixement, cosa que és una de les veritats que sosté la cultura. Però també amb l’experiència. Volem veure la nostra experiència reflectida en el teatre. I, a través de la ficció, resoldre alguns dels problemes que puguem tenir. 

5. La veritat és una cosa que a l’espectador li ha de semblar versemblant. Veu un actor que sembla que voli realment, o un actor que diu que vola. «Ara voles», doncs entesos! Estàs volant!

6. M’agrada el teatre de les grans històries. Aquelles que són, pel que expliquen i pels seus personatges, línies indestructibles que arriben al cor, al cap i a l’estómac. I m’agrada el teatre dels dubtes. El dubte dels personatges, dels actors, davant nostre, dels espectadors. Dalt de l’escenari. Personatges que lluiten durament, de manera desesperada.

7. Mentre assages, el teu estat d’ànim juga un paper determinant. No en pots fugir, i com més en fuges més acaba mostrant-se. Els assajos són un mirall obert de l’ànima. La manera de dirigir, o la manera d’actuar, també depenen de com et trobes en aquell moment. 

8. Quan fas teatre, al principi, no saps gaire què busques. O tens moltes inquietuds, però no saps com endreçar-les. Els clàssics t’ajuden a ordenar-les. 

9. En aquests trenta anys que fa que em dedico al teatre, els meus referents artístics no han canviat gaire. O són els mateixos que tenia o s’han anat ampliant. Han anat adquirint harmònics. És el mateix violí, però els meus dits saben tocar millor. I hi ha la pols del temps que s’hi ha acumulat. També he adquirit una mica més de caràcter i de tècnica. Sempre has de lluitar perquè els trucs que has après i la tècnica no et matin la creativitat. Per això, de tant en tant, et sents inclinat a fer foc nou. 

10. Una companyia com La Perla, ara, està en un punt entremig. Quan érem joves, la crítica, una part del públic, el pensament intel·lectual de la ciutat, l’entorn, ho teníem tot a favor, perquè a la gent li agrada descobrir coses. […] Nosaltres estem en aquest punt intermedi: hem de fer coses, el públic ens anima, però hi ha una part de garrotades, dels espectadors i de l’entorn, que ha perdut el plaer de descobrir-te com a artista i com a grup que té un producte a ensenyar. Com que no ets nou, no despertes tanta il·lusió. Però tu fas coses noves, cada vegada. I t’has d’arriscar.

11. No em fa por haver vinculat la meva carrera a Mouawad. Quan començava, vaig fer uns quants Molière i em deien el mateix. I amb Brecht. I amb Shakespeare. Vas fent coses i corres el risc que això passi. Mouawad no em fa sentir presoner. I penso que en el fons sí que em sento d’alguna manera presoner dels autors, però en un aspecte més ampli, menys estricte. Ells comanden. I jo m’hi lligo i me’n deixo ser presoner, per una estona. I n’estic content, perquè els envejo. M’encantaria saber escriure les meves obres, però no en sé. No em surt.

12. L’elegància de la bellesa, i la bellesa de l’elegància, tan difícils de descriure i tan importants, són el que busco quan faig teatre.

13. Una de les eines que tens per generar confiança és la bellesa. Un cop t’has guanyat la confiança de l’espectador, tens els elements necessaris per fer esclatar la bellesa davant seu. I que això pugui arribar a parar el temps.

14. Està bé que l’estètica del director de teatre creixi amb ell. No t’hi has de barallar gaire. És, simplement, una companya de viatge. És allò que veus i el que vols mostrar. I no és ben bé teva. Perquè copies, reinterpretes, fins i tot robes. I és una eina que saps que domines, que has creat i que et crea a tu. Quan parlen de mi diuen que sempre hi ha sorra, una estora, una tarima. No em molesta. La teva estètica et defineix i tu la defineixes a ella.

El record de la bellesa

© Oriol Broggi, 2021.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.


Pots comprar El record de la bellesa a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Més notícies

Oriol Broggi: «El teatre és una mentida preciosa»

Comparteix
El director creu que "l'enveja en el món artístic és normalíssima i s'ha d'acceptar"
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa