Què seria, què podria ser encara, avui, una casa que no fos una casa?, aquesta és la pregunta que planteja Marina Garcés a Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg, 2018). L’obra es fa ressò de les transformacions i processos que viu Barcelona en les dècades del canvi de segle: les noves formes d’organització social i urbana i el nou disseny arquitectònic que se’n deriva. L’autora, però, enfila la narració des d’una primera persona i un nosaltres que posa especial èmfasi en la manera com la ciutadania practica, habita i ocupa aquest espai urbà. Els espais que ocupem avui dia poden diferir molt d’allò que tradicionalment es concebia com “una casa”, i la nostra manera de viure-hi, també. Els espais públics (i domèstics) acullen una pluralitat de maneres de viure’ls, una gran diversitat de subjectivitats els practiquen i una multiplicitat vertiginosa de veus els contesten.
“No vivim com abans i arquitectes i dissenyadors hem de respondre davant aquest fet”, declara Cristina Goberna, en el primer dels debats de la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme, que té lloc al CCCB i que recupera les qüestions encetades per la Biennal d’Arquitectura de Venècia. En un context d’emergència climàtica, crisis de refugiats, amb l’abandó progressiu del model de família nuclear, l’alça de noves subjectivitats i l’ús de noves tecnologies, la Biennal es pregunta “com viurem plegats?”, buscant repensar la idea de comunitat, la de domesticitat i les noves estructures socials.
El primer debat de la Biennal, que ha convocat un centenar de persones i ha estat protagonitzat per Paloma Strelitz i Cristina Goberna, ha posat de manifest que no pot explicar-se la societat contemporània a partir dels principis, normes, formes i materials que abraçava la societat en segles passats. Avui dia, remarca Strelitz, el context derivat de la pandèmia impedeix que tothom es desplaci al centre de les ciutats a treballar, un model que tampoc era desitjable, ja que fragmenta la comunitat i el teixit social de barris i pobles. Tanmateix, no resulta cobejable l’aïllament i la reclusió que afavoreixen ara el teletreball i l’arquitectura de l’espai domèstic. Cal buscar, doncs, noves formes, humanitzar l’arquitectura i construir espais que emparin la vida, que facilitin la interacció.
Si la vida és “la part tova de l’arquitectura”, com diu Ferran Grau, arquitecte i moderador, aquesta última ha de buscar nous llenguatges que es facin càrrec d’aquesta nova direcció que pren la societat i la pràctica cultural. Nocions com “fricció positiva”, “sostenibilitat quotidiana” o “existència nòmada” són els nous tecnicismes que aquestes arquitectes utilitzen per definir els principis de la forma arquitectònica que ha de vestir la nostra existència. Han canviat les subjectivitats però també la mateixa fisicitat, el mateix cos humà. Arquitectes com Laura Barros plantegen en les seves obres quina mena d’espai ha de dedicar-se als cossos trans, cossos que ja han abandonat la dicotomia entre natura i cultura, fent del propi cos un espai domèstic dissenyat a partir de tecnologies diverses.
Strelitz afirma que la vida comença quan la feina de l’arquitecte acaba, que és llavors que s’inicia la pràctica cultural. A Barcelona, iniciatives com Sociedad Zero o La Infinita de l’Hospitalet ja exploren noves formes d’organització social, cultural i creativa que exigeixen infraestructures inèdites, adaptades. I aquesta conversió, afirmen les arquitectes, pot fer-se de manera sostenible, abandonant el paradigma del creixement constant. “No cal créixer”, diu Strelitz, “es tracta de fer servir allò que ja tenim de manera més intel·ligent, més humana”. Cal trobar la manera de fer el ciutadà partícip de la urbanització, d’una arquitectura receptora d’idees i sensible a moviments populars, que pugui respondre i adaptar-se a les necessitats que sorgeixen. “És urgent”, diu Goberna, “perquè les ciutats ens estan expulsant”. Es tracta d’una referència implícita als processos de gentrificació, que avalen i encobreixen desplaçaments i vulneracions de drets socials, i són a l’ordre del dia a Barcelona i la majoria de ciutats del globus.
A mi em ve al cap, mentre escolto a Goberna, l’espai que dissenya Toyo Ito a Chica nómada en Tokio. L’arquitecte crea per a la noia una casa que ja no respon als principis d’espai interior/exterior sinó que es conforma a partir de fragments, d’objectes, i tots ells caben dins una maleta que ella pot dur arreu. L’existència reduïda a una transició.
