El Juli sempre ha tocat el violoncel, però darrerament no és capaç de recordar les notes. Tampoc alguns fets importants del passat i encara menys el dia a dia. La Lucía és una astrofísica especialitzada en forats negres que es debat entre una pèrdua que li ha encallat la vida i la possibilitat d’un nou futur. I la Blanca i l’Esteve viuen, com poden, entre l’oblit i el record, l’esperança pels dies que vindran i el camí que queda per recórrer. I per sobre de tots ells, hi ha el Sergi, una estrella potent i vital, que un dia va col·lapsar i els va arrossegar a un espai negre i profund d’on res no pot escapar-se, ni tan sols la llum.

A L’escuma, Helena Guilera (Barcelona, 1993) escriu una història coral sobre els cossos i l’amor que relata com som de pròxims a les forces de l’Univers, tot sovint sense saber-ho, com ens poden arribar a definir, malgrat que ens siguin llunyanes i inabastables. Us n’oferim l’inici i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 19 d’octubre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com *

Foto: Catorze


1997, setembre. Barcelona

La vida de les estrelles és la vida de la seva llum. Línies d’univers de foc, com cabells daurats sobre llana negra, com lleons dins la nit. Les estrelles viuen el que tarda la llum a fugir-los del tot. Llavors els seus cossos de pedra desapareixen i la gent, llunyana, es demana d’on ve, aquesta llum desbocada, òrfena, on va.

De vegades la llum fuig cap enfora. Bang. Una supernova. I les estrelles es tornen pols, núvols espurnejants verds i blaus i violetes. Un final que és un principi.

Altres vegades la llum marxa cap endins. Es fa petita, petita, i es perd. Un adeu callat i últim: el forat negre. I ningú no la veu més, aquesta estrella; la busquen i no la troben i de no saber on s’ha ficat alguns diuen que ja no hi és, que s’ha tornat res, buit, absència. Un final que és un final.

El dia que l’Esteve va parlar per primer cop, a la Lucía se li va acudir que el Sergi havia marxat cap endins com un forat negre, com la pell del cos que se li havia replegat sota les flames i com l’onada que se n’havia empassat les cendres. I aquell vespre, al cap d’uns segons d’estar-se dreta amb els ulls clavats en els llavis tous del seu fill, la Lucía va tornar a pensar que potser sí que hi havia una manera de saber, de dir i de comprendre el forat negre. Un codi prou elàstic per embolcallar el buit sense esquinçar-se.

L’Esteve va parlar un capvespre d’estiu tardà. La Lucía dormia al sofà, asseguda amb la barbeta clavada al pit i les quadrícules dels sudokus desfetes sobre els genolls. La claror taronja de setembre s’abocava per les finestres i acusava el desordre del menjador. Els calaixos oberts i l’armari dels abrics obert i l’embalum de roba als peus del sofà: la caçadora texana i les samarretes amb dibuixos, la bossa de plàstic amb els mitjons i els calçotets, i les vambes velles amb el llaç lligat.

I els gots bruts i els mocadors fets una bola i les pastilles i el tub d’Halibut escanyat.

La veu de l’Esteve va esclatar com un salt d’aigua i es va posar a dir coses, àdia, oda, síííííí, dúmmm, mama, múdol. Paraules i els seus embrions i d’altres invencions. La Lucía va obrir un ull i va córrer cap a l’habitació. L’Esteve s’havia incorporat i va veure emergir la cara d’espant de la seva mare per l’escletxa de la porta.

I és veritat que abans de res la Lucía va tenir por. D’aquell cant arrauxat de paraules noves i lluents, xisclades amb una alegria enfurida, com si l’Esteve n’estigués fart, d’estar-se callat, com si allò fos el seu cop de puny a la taula contra el silenci negre en què estaven immersos des de feia més d’un any.

I prou que les havia volgut, aquelles paraules, la Lucía, prou que les havia esperat i gairebé exigit, que havia patit perquè trigaven, què li passa a aquest nen, dos anys i ni un mot, està trist o malalt, i ara que ja eren aquí, gggaa, teve, mèu!, la Lucía va descobrir-se sola i poruga perquè aviat arribarien també les preguntes: on van les formigues i per què no ens cauen al damunt les estrelles i on és el papa.

On havia anat el Sergi. La Lucía s’ho preguntava cada dia i cada nit i, encara llavors, qui era ell i qui els altres. Qui el dels ulls incendiats que marxava de nit i s’oblidava de dir adeu i de tornar; i qui el de la pell grisa, quasi transparent, que li havia deixat un sot al sofà de tantes hores que s’hi havia passat estirat sense dormir i sense dir res. On s’havia ficat el Sergi quan hi eren ells.

Va ser llavors, l’Esteve bellugant cames i braços i escopint paraules a tort i a dret, i els mobles i el pis quiets com a l’aguait d’alguna cosa, que la Lucía va recuperar la intuïció valenta que potser sí que podria entendre el que havia passat, potser sí que ho volia.

Va asseure’s al llit i va posar la mà sobre el cap rinxolat del seu fill, i mentre li deia benvingut, petit, va pensar que el món està fet d’espais forans que fan esclatar les paraules i el temps quotidià en mil bocins. Llocs amorfs i altius, coberts d’espines, que exigeixen mirades excèntriques i llengües enrarides. I mentre les parpelles del nen tornaven a caure com persianes d’acer, la Lucía va pensar en somnis i paradoxes, en l’infinit, en l’amor i la mort, en els horitzons d’esdeveniments i en una onada. Inflada i corpòria, escopint-se per la cresta blanca i desfeta, tornant-se escuma.

L’habitació s’havia omplert d’una fosca blava d’aigües profundes i el nen tornava a dormir. La Lucía va tornar a la sala i va encendre el llum de peu i es va acostar a l’estanteria. Una lluïssor tènue va descobrir els lloms dels llibres tancats. Hawking, Susskind, Boltzmann, Einstein, Bohr, Planck, Feynman, Wheeler. Un per un, amb una resolució marcada per la por a fer-se enrere, els va anar triant i col·locant sobre la taula.

Quan va seure i va obrir el primer, Into a Black Hole, ja havia decidit que sí que faria el seminari als alumnes de segon de física, i quan l’endemà va trucar a la professora Vorelli per dir-l’hi, només li va posar una condició: serà sobre els forats negres.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Llibre L'escuma

L’escuma

© Helena Guilera Recoder, 2022
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2022

Pots comprar L’escuma a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa