La línia de meta

En la Rodoreda sempre hi havia alguna cosa que la pertorbava d’una manera fonda i estranya

Arxivat a: Biblioteca

Sandra Comas Anglada ha publicat Eixam. Vuit contes per a vuit veus a Voliana Edicions. És un conjunt de relats inspirats en la vida i l’obra de vuit dones artistes: l’escultora Camille Claudel, les pintores Zinaida Serebriakova i Jeanne Hébuterne, la fotògrafa Dora Maar, la cantant Édith Piaf, l’actriu Marlene Dietrich i les escriptores Mercè Rodoreda i Sylvia Plath. Tot i que són contes de ficció, mostren les dificultats d’aquestes dones per desenvolupar la seva carrera artística i com algunes d’elles van ser oblidades per la història. Us oferim el conte que l’autora dedica a Mercè Rodoreda, La línia de meta.
 

Foto: Victoria Nevland

 
La línia de meta


La festa va ser com totes les que havia anat sempre. La diferència era que aquella vegada n’era la protagonista, però ni tan sols això no va canviar gaire, perquè de totes maneres sempre acabava sent el centre d’atenció d’aquell tipus de celebracions. Va estar tota la vetllada amb una copa a la mà, xerrant amb tothom que se li acostava; alguns amb la mateixa actitud servil que ja havia detectat i odiat en més ocasions, d’altres amb la suficiència de qui se sap indispensable, molt pocs amb la confiança i l’amistat guanyada al llarg dels anys i un bon grapat amb el somriure als llavis i la cortesia al gest mentre pensaven «quina sort que et retires d’una santa vegada, mala puta».

A les onze de la nit les safates dels canapès eren gairebé buides i les copes de vi i de cava s’amuntegaven sobre les taules que els cambrers de l’empresa de càtering tot just començaven a recollir. A la sala només hi quedaven petits grupets que feien el ronsa abans de sortir al carrer i d’acomiadar-se. Tot havia sortit perfecte. Va fer una ullada per si veia la Mònica, però ja devia haver marxat. Demà al matí la trucaria i la felicitaria per l’organització. L’Enric, la Cristina i la Maria, amb qui gairebé no havia pogut parlar, se li havien apropat al final de la nit, quan tothom havia començat a acomiadar-se. L’Enric va intentar convèncer-la per anar a algun lloc a fer una última copa, només ells quatre, per fer-la petar amb tranquil·litat i celebrar com Déu mana la seva jubilació. I encara que eren les úniques persones amb qui li venia de gust estar, va dir que marxava cap a casa perquè estava esgotada i necessitava descansar. Va agafar un taxi a la porta del local i abans que el cotxe arrenqués la Maria es va abocar a la finestra oberta i li va dir «demà et truco».

Quaranta anys passen de pressa si te’ls mires des de la línia de meta, quan ja has mig oblidat les etapes més dures de la cursa i has sublimat les millors. Quaranta anys clavats al capdamunt d’un enorme pastís, acompanyats d’unes bengales enceses. Va pensar en el seu pare quan els cambrers van treure el pastís. Va recordar aquell dia que van discutir perquè ell no tenia cap confiança en l’editorial i, amb aquella tendència al drama que el caracteritzava, li va dir que aquell projecte seria un fracàs, una gran i enorme tragèdia. I ella va escollir Antígona com a nom per a l’editorial. Després, el seu pare ensenyava cada nou llibre que ella editava als veïns, als parents, als companys de dominó, i els deia: «mireu, és de l’editorial de la Núria». Fins que un dia ho devia deixar de fer, perquè Antígona va anar creixent i no devia donar a l’abast.

Quan li va explicar a la Mònica que aprofitaria la celebració dels quaranta anys de l’editorial per celebrar també la seva jubilació li va semblar una idea «preciosa i emotiva». Quaranta anys rodons, «faran molta patxoca». Mai no havia entès com la Mònica podia ser tan irritantment bleda i alhora ser la millor directora de comunicació que havia tingut mai. Quan la va entrevistar com a becària quinze anys enrere l’hauria descartada amb tota seguretat si casualment la conversa no les hagués dut a parlar de La mort i la primavera. Digues-me què llegeixes i et diré quin peu calces. Sempre havia escollit la gent que treballava a l’editorial una mica d’aquesta manera. Potser havia escollit així a tothom que formava part de la seva vida.

El taxi la va deixar a la porta de casa a les onze tocades. Se sentia molt cansada, però no tenia gens de son. Era una sensació estranya. Va caminar fins a la cantonada per arribar al Passeig de Sant Joan i va seure en un banc. Tenia tres trucades perdudes al mòbil i un missatge al contestador que no va escoltar; probablement la disculpa d’algú que no havia pogut assistir a la festa. La Maria, abans de marxar, li havia dit que la trucaria demà. Segurament era l’única que s’ensumava alguna cosa. Sempre havia tingut un do especial amb la gent, una mena de sisè sentit. Potser per això li va costar tant de perdonar-se el que va passar amb en Pau. Si és que s’ho havia arribat a perdonar, perquè no ho sabia. No en parlaven mai. Ni tan sols quan va passar no en van parlar gaire. Sempre havia pensat que no havia estat a l’alçada, que no havia fet prou costat a la Maria. No sabia com es feia costat a algú que ha perdut un fill. Mai no havia tingut gaire mà esquerra amb la gent. Mai no havia sabut quines paraules de consol no sonaven buides ni vanes. Mai no havia tingut fills. Només va saber fer-li encàrrecs de feina perquè tingués la ment entretinguda, inventant-se aquella col·lecció de guies turístiques relacionades amb artistes que la van fer tornar a París. El truc d’ocupar la ment amb la feina sempre li havia funcionat, però no sabia si a la Maria també li funcionava, perquè mai no li ho havia preguntat. Potser ho podria fer demà, quan li trucaria per saber què li passava, que l’havia trobada canviada, que creia que hi havia alguna cosa que l’amoïnava… I ella no sabria què respondre-li. No ho havia explicat a ningú encara, i potser no sabria com fer-ho. Ni tan sols a la Maria.

El metge era jove i tenia una manera de fer resolutiva i clara, com a ella li agradava. Amb un to de veu pausat i segur li va explicar com seria la seva vida a partir d’aleshores. Tenia una veu bonica. A vegades, de tant en tant, li semblava que encara la sentia. Era alguna frase o alguna paraula que li venia al cap quan menys s’ho esperava. Ella sempre havia temut el càncer de pulmó i, durant un temps, la idea la va arribar a obsessionar. Havia fumat durant trenta anys i, després de deixar-ho, cada vegada que anava al metge tenia la por al cos. Els darrers anys s’havia relaxat una mica, estava a punt de fer-ne setanta i fins aleshores tot havia anat com un seda. I llavors va descobrir que el problema no era el càncer de pulmó i que ja no ho seria mai. Va tornar a pensar en una cursa. Era com haver estat a prop de la meta havent mantingut a ratlla un corredor que li trepitjava els talons i, de sobte, adonar-se que un altre corredor que ni tan sols havia vist l’havia avançada per la dreta.

A l’altra banda del passeig hi havia un parell de bars. Un tenia la porta oberta i li arribava de fons la música i les veus d’alguns clients que fumaven al carrer. No tenia ganes d’anar a casa. De gust s’hauria aixecat, hauria creuat el passeig i hauria entrat al bar de la porta oberta a prendre’s una copeta de conyac o un gotet d’orujo, però no ho va fer. Se sentia cansada altra vegada, però no podia identificar si el cansament era per la malaltia, pel tractament agressiu que feia una setmana que havia començat o simplement per la festa. Sempre la cansaven tant aquell tipus d’actes… La cansaven sobretot abans d’anar-hi i després d’haver-hi anat, més que no pas l’acte en si. Quan hi havia en Jaume era diferent, perquè quan arribava a casa podia explicar-li el que li havia dit l’un i l’altre, comentaven xafarderies i feien broma. Si ell l’havia acompanyada, a vegades tornaven caminant i sovint aquella mitja hora de passeig es convertia en la més estimulant de la setmana. Però un dia el Jaume li va dir que s’havia enamorat d’una altra persona i ja feia gairebé quinze anys que ella sempre tornava a casa amb taxi i, a vegades, s’asseia una estona en aquell banc del Passeig de Sant Joan, perquè al pis no l’hi esperava ningú i sempre havia estat d’anar a dormir tard. D’aquí una estona s’hauria d’aixecar i anar cap a casa, obrir el portal, cridar l’ascensor d’estil modernista un dels motius perquè comprés aquell pis trenta anys enrere, entrar a casa i tancar darrere seu, primer un pany, després l’altre i passar la cadeneta; enfilar el passadís fosc fins a la seva habitació, desvestir-se a poc a poc, entrar al bany, beure un got d’aigua, potser carregar el mòbil i ficar-se al llit. I cada vegada aquest ritual tan senzill i quotidià se li havia anat fent més feixuc. El so de la porta del pis quan la tancava d’un cop sec, en el silenci de la nit, el so de la clau dins el pany, el so dels seus passos avançant amb lentitud pel passadís. Tots li semblaven els sons de què està feta la soledat. Després encenia el llum de la tauleta i es posava a llegir. Una hora, potser dues. Sempre havia estat d’anar a dormir tard.

La decisió de jubilar-se l’havia presa després de conèixer els resultats de les proves mèdiques i l’única cosa que li plaïa d’aquest propòsit era la idea de poder llegir i rellegir només per plaer en comptes de fer-ho per feina. Tot i que a l’editorial feia uns anys que havia delegat part de les seves tasques en la Laura i la Cristina, que ocuparien el seu lloc a partir d’ara, ella no havia volgut mai quedar-se al marge de res del que hi passava. Era així com s’havia creat la fama de manaire, controladora i primmirada. Era necessari estar sempre atenta, perquè quan un projecte creix és molt fàcil perdre l’oremus i virar cap a dreceres que et desvien de la idea inicial. I quan te n’adones, sovint ja és massa tard. Antígona era el seu projecte i havia estat la seva vida. Antígona era ella i volia que ho seguís sent quan no hi fos, però sabia que això no ho podria controlar per gaire temps més. I perdre el control sempre l’havia angoixada. Per això havia decidit pensar el menys possible en l’editorial i feia unes setmanes que havia fet una curosa selecció dels llibres que volia rellegir i que eren els que l’havien convertida en una lectora voraç, des de La volta al món en vuitanta dies fins a l’Ulisses. Aquella nit l’esperava damunt la tauleta El carrer de les Camèlies. El sastre amb cara de vici espiava la Cecília i la senyora Constància la torturava cada dia capgirant-li l’estoreta de l’entrada. Aquests capítols sempre li havien semblat d’allò més inquietants i pertorbadors. En la Rodoreda sempre hi havia alguna cosa que la pertorbava d’una manera fonda i estranya. Li agradava el deambular dels seus personatges pels cafès, pels carrers i pels parcs de la ciutat. Darrerament, ella també passejava sovint sense saber on anava i s’asseia als bancs com havia fet ara. «Si seu en els bancs de pedra del carrer se li refredarà la matriu», li deia a la Cecília la dona amb cara de cavall que treballava a la fonda del Cosme. No sabia per què, sempre havia detestat aquest personatge de la novel·la i, poc després de saber que mai no tindria fills, una nit va somiar que la dona amb cara de cavall se’n reia d’ella. Era un riure com un renill que sortia d’una boca ampla i que deixava al descobert unes dents grosses i quadrades. Aquell matí, al tornar a llegir la novel·la, li va venir aquell somni al cap, però ja no li va fer cap impressió tornar a sentir aquell renill. En canvi, tot el dia havia estat pensant en el jardí d’El carrer de les Camèlies, que sempre havia imaginat com el de la casa que els seus pares llogaven cada estiu a l’Ametlla del Vallès, tot i que mai no va arribar a ser tan exuberant i esponerós com el que descrivia la Rodoreda. La seva mare hi plantava només petúnies i geranis, perquè eren plantes fortes i florien tot l’estiu, però al costat del reixat de la casa hi havia una buguenvíl·lea que s’enfilava per la paret, exactament igual com al jardí de la Cecília. Sempre havia pensat que la Cecília era el personatge en què la Rodoreda havia posat més coses d’ella: el jardí de la torre, la infància fora de l’escola, la creu de brillants, el vestit de la Verge encarregat a les monges, la cosina Maria-Cinta i el seu amic ric… Li hauria agradat poder tenir-hi una conversa, com les havia tingudes després amb tants autors admirats. La va conèixer una vegada, quan li van concedir el Premi d’Honor, però no van poder parlar gaire, tot just intercanviar unes paraules, tot i que aquella trobada li va semblar qui sap què. Aleshores feia sis anys que havia fundat l’editorial i no sabia encara que força temps després publicaria una de les millors biografies sobre ella. La meravellava que la Cecília fos tan semblant a la Colometa i a l’Aloma i, alhora, tan diferent. «Una persona té moltes personalitats i un escriptor més encara; Déu ens guardi d’un escriptor a la vora!», havia dit la Rodoreda en una entrevista. I ella va imprimir i emmarcar aquesta darrera frase, Déu ens guardi d’un escriptor a la vora!, i la va penjar a la paret del seu despatx a l’editorial. Des de sempre s’havia sentit fascinada pel poble fantàstic de La mort i la primavera, per l’onirisme, el desconcert i la visceralitat de la novel· la, però darrerament no deixava de pensar en la Cecília i en El carrer de les Camèlies. La Cecília dels ulls tristos, que són els ulls més bonics del món. La Cecília d’efecte voluble i de voluntat neulida, que s’escapava de casa per anar al Liceu a veure els músics, els vestits de tul i de seda, les faldilles de serrells i les sandàlies platejades, les americanes amb una flor blanca al trau i l’Eusebi, el seu primer amor, tot espellingat i amb un ble de cabells damunt del front, obrint les portes dels cotxes perquè baixessin les senyores. Era l’Eusebi que li havia fet pensar en l’Emili. Fins i tot compartien la inicial del nom. Era ben curiós que als setanta anys el record de l’Emili la perseguís com a una adolescent, que fos més clar i diàfan que qualsevol altre record més recent. Potser és que s’havia fet vella de cop. Els vells sempre tenen més bona memòria del passat. Pensava que hauria de pujar a casa i ficar-se al llit, encendre el llum de la tauleta i reprendre la història de la Cecília allà on l’havia deixada el matí, quan el sastre l’espiava i la senyora Constància li feia la guitza. La història que coneixia, perquè ja l’havia acompanyada d’altres vegades. I això la faria pensar en altres temps, temps feliços, perquè els tristos ja els havia esborrat de la memòria. Després d’El carrer de les Camè- lies rellegiria un altre llibre i després un altre i un altre, i aniria recuperant els seus paradisos perduts. La Rodoreda deia que els paradisos perduts eren els més bonics que hi havia i estava segura que les coses boniques mai no duren gaire.

La persiana del bar del davant va grinyolar fins que va arribar a terra. Ja no sortia música ni llum del bar, ni hi havia ningú que fumés a la porta. Només el jove que havia fet baixar la persiana i que ara engegava una moto i marxava Passeig de Sant Joan amunt. L’Emili també tenia una moto de segona mà, una Montesa vermella amb què anava i venia de l’Ametlla del Vallès a Granollers, on havia començat a treballar d’aprenent de lampista. Ella aleshores encara no ho sabia, però aquell seria el darrer estiu que passaria a l’Ametlla. Va ser un mes calorós que va passar lent i plàcid entre banys al riu, excursions al Montseny, les lectures d’Orlando i de Vida privada, la perspectiva emocionant del seu primer any d’Universitat i els jocs i les converses amb la colla del poble. La majoria eren estiuejants com ella, excepte la Margarita, el Ramon i la Carme, la germana petita de l’Emili, que eren del poble. L’Emili era un parell d’anys més gran que tots ells i, com que havia començat a treballar, només es podia afegir a la colla als vespres, quan arribava de Granollers fent espetegar el tub d’escapament de la seva moto per tot el poble. Mai no parlava gaire i, de tant en tant, quan no hi havia ningú que els pogués veure, s’embolicava un cigarret de tabac i expulsava el fum tot dibuixant cercles a l’aire. A vegades d’altres de la colla també en fumaven, però ella no n’havia volgut provar mai cap. L’Emili va ser el tema preferit de les noies de la colla durant aquell estiu: la moto de l’Emili, els ulls foscos de l’Emili, la manera de fumar de l’Emili, la veu profunda de l’Emili… Fins que la Carme se’n cansava i amenaçava de marxar si no canviaven de conversa i paraven de parlar de l’idiota del seu germà. Ella sempre donava suport a l’Adela en aquest aspecte, perquè si bé experimentava un plaer estrany només de sentir pronunciar el nom de l’Emili, també sentia una mena de prevenció i de pudor a l’hora de parlar d’ell, així que gairebé mai no participava en aquelles llargues converses.

La festa major de l’Ametlla queia a finals d’agost i era la traca final de tots els estius. Després, ja només quedaven alguns dies per comiats i per fer maletes. Com cada any, va anar al ball de la festa major i va ballar un parell de valsos amb el seu pare abans de seure al banc de la plaça amb les altres noies de la colla. La seva mare havia insistit perquè es mudés amb el vestit de volants de color crema i les sabates amb una mica de taló que hi anaven a joc, i es moria de vergonya només de pensar que l’Emili la veuria com un pastís de merenga. Però ell semblava força més pendent de la Rosa i del seu senzill vestit blau que li ressaltava el bronzejat que no pas d’ella, que seia al centre del banc, mig avergonyida mig emmurriada, fent veure que no s’adonava del seu flirteig. A la mitja part del ball van fer rom cremat a la plaça i l’escalfor d’aquell líquid dolç i amarg a la vegada li va fer oblidar el vestit de volants, l’Emili, la Rosa i que els músics ja havien tornat a tocar. Aleshores va sentir una veu darrere seu que deia «que voldries ballar amb mi, aquest ball?». I va anar amb l’Emili fins al centre de la plaça i es van posar a ballar. I balla que ballaràs, un ball i un altre, i un altre encara, vinga giravoltar; i els volants color crema del vestit se li aixecaven i feien el seu propi ball, vinga girar. I li semblava que es marejava, però potser només era el rom, que li havia pujat una mica al cap.

L’endemà al matí va dir a casa que se n’anava al riu amb la colla. Quan va arribar no hi havia ningú. Va seure al capdamunt d’una pedra, es va treure les sandàlies i va posar els peus a l’aigua. Va esperar una estona que se li va fer eterna, pensant que potser se n’havia oblidat o havia estat un malentès o, pitjor encara, que tot plegat només era una broma. Fins que va sentir el roncar de la moto i es va tranquil·litzar i estremir alhora. Va pujar al darrere i van agafar el camí del cim de Puiggraciós. No havia pujat mai a una moto i va sentir una mica de vertigen metre enfilaven el camí de terra que pujava muntanya amunt, agafada a la cintura de l’Emili. Ella havia fet aquell camí altres vegades, quan anava d’excursió amb els seus pares fins al santuari que hi havia gairebé dalt del cim, però no havia anat mai més enllà del santuari. L’Emili li havia explicat que dalt de tot hi havia les restes d’un poblat antic. Quan van arribar a l’alçada del santuari van deixar la moto i van seguir pujant el camí a peu. No es van dir gairebé res durant tot l’ascens, ni quan l’Emili li va agafar la mà i van avançar així tot el camí. Quan van arribar a dalt van mirar-se unes restes del que semblaven unes parets, una estructura rectangular que podia haver estat una habitació o qualsevol altra estança. Va seure al bell mig del rectangle que dibuixaven les pedres i l’Emili va seure al seu costat. Quan li va fer un petó, ella va tenir ganes de riure, perquè la Margarita li havia explicat que la primera vegada que un noi la va besar als llavis va tenir la impressió que feia un petó a una medusa. Es van estirar a terra i una pedreta se li va clavar a l’esquena, però no es va moure, perquè li agradava sentir la tebior del cos de l’Emili a tocar del seu. Quan van baixar del cim era gairebé migdia, però encara van anar amb la moto fins al rierol. Es van banyar a l’aigua freda i es van assecar al sol. L’Emili va embolicar un cigarret i se’l van fumar entre tots dos. També era la primera vegada que provava el tabac.

Tres dies després va tornar cap a Barcelona. El setembre es va fer llarg, feixuc i avorrit. Només el record d’aquell dia al cim i després al riu l’animava una mica i li venia a la boca el gust del tabac. Tenia ganes que tornés l’agost, la calor, la casa a l’Ametlla, les excursions, el riu, el cim, la moto de l’Emili… Va pensar d’escriure-li, només per saber com estava, què feia, però al final no ho va fer. Al cap d’unes setmanes va començar el seu primer curs a la Universitat. I de seguida ja van venir els nous companys, els nous professors, les noves lectures, les classes de literatura, les reunions clandestines, les manifestacions, les llargues discussions al claustre, el grup de teatre revolucionari, les il·lusions de canviar el món i els projectes de futur. I les vacances, l’agost i la calor van anar quedant cada vegada més lluny, igual que la festa major, l’envelat i l’Emili aprenent de lampista amb la seva Montesa vermella que espetegava per tot el poble. Potser per això va tenir una sorpresa quan ell li va enviar una felicitació de Nadal. Li va respondre molt breument amb una altra felicitació i durant tot aquell hivern no hi va tornar a pensar més.

El següent estiu va passar l’agost entre Barcelona i la Costa Brava, a casa d’una amiga de la facultat. Només va anar a l’Ametlla un parell de dies, però va estar ocupada en la lectura de les tragèdies de Sòfocles que havia descobert aquell any. No va veure ni la Margarita, ni el Ramon, ni la Carme… Un moment li va semblar que sentia el soroll de la moto de l’Emili, però potser ni tan sols no el va sentir i aquell soroll era només un record que havia construït la seva memòria amb el pas dels anys. Mai més no va tornar a veure l’Emili, ni va tornar a pensar gaire en els estius a l’Ametlla, ni en la festa major, ni en aquell dia al cim de Puiggraciós. Tampoc no va tornar a sentir més el gust de tabac a la boca fins tres anys més tard, quan s’aviciaria a fumar durant els exàmens finals de l’últim curs, però aquell gust li va semblar nou i inexplorat.

Asseguda al banc del Passeig de Sant Joan, no trobava el moment d’anar a casa. Allà s’hi estava bé, feia una primavera càlida i les prediccions deien que aquell seria un estiu calorós. De sobte va pensar que potser hauria de trucar al Jaume per explicar-li que estava malalta, perquè a pesar de la seva separació sempre havien tingut una bona relació, raonable i civilitzada, perquè ells sempre havien estat així: raonables i civilitzats, tot i que va trobar una vulgaritat per part d’ell enamorar-se de la Laia, que era la seva secretària. No el creia capaç d’una manca d’originalitat tan gran, però no li ho va dir mai. Tampoc no li va dir mai que pensava que era massa gran per ser pare, quan li va anunciar que la Laia estava embarassada. El Jaume, quan sabria que estava malalta, li diria que comptés amb ell per a qualsevol cosa, i ella sabia que li diria de veritat, però no tindria la necessitat de demanar-li mai res ni de reclamar-lo al seu costat. No entenia per què, des que havia conegut els resultats de les proves, no havia tingut cap necessitat d’explicar a ningú el que li passava, ni el que li passaria a partir d’ara. Li diria a la Maria, l’endemà, quan la trucaria. A ella sí.

Del banc estant, va observar el passeig. Els arbres eren plens de fulla, la nit era serena i clara, amb una lluna plena d’una rodonesa perfecta i brillant. Un home d’aspecte grisenc passejava amb desgana un pequinès que olorava l’escorça d’un arbre i, mentre esperava que el gos es decidís, va encendre un cigarret. De sobte, va tenir ganes de sentir el gust del tabac a la boca. Li va demanar si li podia donar un cigarret i l’home, sense respondreli, va treure’s el paquet de la butxaca dels pantalons i l’hi va oferir. Ella en va agafar un i l’home li va acostar l’encenedor abans de marxar passeig amunt. Demà, quan truqués la Maria, ja li explicaria tot el que li havia d’explicar. Avui, però, fa una pipada i expulsa el fum a poc a poc. Mira com el fum s’eleva i es dissol en l’aire agradable de la nit càlida, serena i clara. La primera nit càlida de la primavera. Les prediccions diuen que l’estiu es presenta calorós. Sent el gust del tabac a la boca, el gust que va sentir per primera vegada cinquanta-quatre anys abans. Els arbres són ben plens de fulla i la lluna és d’una rodonesa perfecte i brillant. Sent el roncar d’una moto que recorre algun carrer adjacent. Fa una altra pipada al cigarret i intenta dibuixar amb el fum cercles en l’aire, però no se’n surt. El fum es desfà sense cap ordre ni concert. S’ennuega i es posa a tossir. De seguida que s’ha recuperat fa una altra pipada, però aleshores sent unes pessigolles a la gola que li pugen amunt amunt cap a la boca i, de sobte, li vénen moltes ganes de riure.
 

 

 

Mercè Rodoreda i Gurguí, escriptora. Neix el 1908 a Barcelona i mor a Girona el 1983. Creix en el si d’una família amb inquietuds artístiques. El seu avi Pere li inculca la passió per la literatura i per les flors, i l’amor per Catalunya i per la llengua catalana. La infantesa és un dels períodes més feliços de la seva vida, mentre que la joventut ve marcada per un matrimoni fracassat amb el seu oncle, que torna d’Amèrica i a qui ella ha idealitzat a través de les cartes. L’únic fill fruit d’aquesta relació neix el 1929. Comença a escriure per fugir de la seva realitat: col·labora a La Publicitat i Clarisme i publica les seves primeres novel·les. El 1937 guanya el Premi Joan Creixells amb Aloma i se separa del seu marit. L’any 39 marxa a França amb un grup d’intel·lectuals catalans i comença així un llarg període d’exili. Inicia una relació sentimental amb Joan Prat, amb qui viurà a París i més endavant a Ginebra, on escriu La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies o La meva Cristina i altres contes, entre d’altres. L’any 1974 s’instal·la definitivament a Romanyà de la Selva, on continua escrivint fins a la seva mort. És la primera dona en rebre, el 1980, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
 

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...