“Literatura ho pot ser tot menys mercadeig”

Pol Guasch denuncia "les forces que expropien la creativitat en favor del benefici"

Transcrivim el discurs combatiu que va pronunciar el narrador i poeta Pol Guasch –autor de la novel·la Napalm al cor, guanyadora del sisè Premi Llibres Anagrama– a l’esmorzar d’escriptors de l’Ajuntament de Barcelona del dia de Sant Jordi.

Em dic Pol Guasch i avui m’han convidat per parlar en representació dels escriptors i les escriptores. Evidentment, no ho faré. Primer, perquè mai no he parlat en nom de ningú i espero no fer-ho mai. Segon, perquè quan diem tothom no pensem en qui queda fora. Dir tothom evoca harmonia i connexió com una cosa que és arreu però que en realitat és enlloc. Tothom és un límit que canvia incessantment. Avui m’han convidat, també, perquè soc jove i dec encarnar alguna cosa semblant a la diversitat, com demostrant que les oportunitats existeixen, que les noves veus es premien i que el sistema que habitem és sa i funciona. Sabem, esclar, que això no va així. I la meva posició és: per què no evidenciar-ho? També m’han convidat per compensar vuit anys seguits de pregó en castellà i escenificar una convivència inexistent entre llengües i representacions, però això és tan evident que no cal ni dir-ho.

Primer de tot, jo no soc escriptor. Perquè no tinc cap obligació amb ningú, però sobretot perquè no m’hi dedico. I no m’hi dedico, com tants altres escriptors, perquè no hi ha res semblant a una renda bàsica universal, ni un pla d’emergència a favor de la cultura, ni la mínima sensibilitat per cuidar les paraules. Seria inútil reivindicar res aquí. També cal pensar a qui apel·lem quan parlem, quan escrivim. Crec que és el gran repte que tenim avui. I evidentment també cal pensar a qui apel·lem i a qui no amb festivitats protocol·làries com aquestes. Es tracta, és clar, de deixar de dirigir-nos constantment a la classe política pidolant alguna cosa, i dirigir-nos amb fermesa a les persones que fan les paraules, que viuen les paraules, i que per tant permeten que una cosa semblant a la literatura pugui existir.

Dit altrament. Hi ha les forces que creen i mantenen el món, i després hi ha les forces que expropien aquesta creativitat en favor del benefici. Són les mateixes forces que converteixen la literatura en retòrica. I la literatura no és retòrica, la literatura és desviament. Política institucional i literatura són antònims. On hi ha una cosa, no hi ha l’altra. Per això avui, aquí, de literatura no hi ha res. Ni en aquestes paraules d’ara, aquestes que us dic. No soc escriptor ni tampoc és el meu ofici el d’escriure això d’ara. Parlar en nom de tothom sembla que evoqui una connexió humana, però en realitat destrueix la història en favor d’un univers etern. I crec que la literatura són històries, moltes històries, i cap univers. De fet, aquests processos invisibles de destrucció de mons particulars són les noves mercaderies. Però literatura ho pot ser tot menys mercadeig. A la literatura no hi ha pactes ni concessions. A la literatura no es negocia amb el racisme. No es mercadeja amb la persecució de les llengües. No es ven el text al millor postor. No s’enganya en nom del propi interès. La literatura eixampla i no constreny.

Sorprèn la manera com es fagocita tot, entre la velocitat violenta i l’assimilació imminent. Ser aquí és una manera de fer-ho palpable. Cerquem la novetat, l’última paraula, sempre l’última i la més fresca, el tall més fresc sempre damunt la taula. Però la literatura és complexitat contra la tirania del present i de la identitat. Per una banda crea immunitat amb el llenguatge, però per l’altra trenca tota immunitat i s’obre com l’espai on deixar-se afectar.

Amb el convenciment que aplaudireu una persona que mai no llegireu i que poc us importa; amb la por del blanqueig i la simplificació de les paraules i amb el dubte de la seva força en l’època de la banalitat política, acabaré dient que la literatura és una tasca humil de cures i d’acompanyament. Cadascú de nosaltres té una xarxa de cuidadors invisibles dispersos pel món que realitzen tasques que abans fèiem en comunitat. En aquest abisme global, algorítmic i violent, segurament la nostra tasca és no deixar anar del tot les paraules que la classe política i la classe econòmica roben i expropien. Les bases de la solidaritat són possibles i ho són en les paraules. I crec que encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona.

Moltes gràcies.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...