Foto: Facebook Maggie O’Farrell


Em sembla que llegeixo per topar amb llibres com aquest, així, sense voler i com qui no vol la cosa, i tot seguit comprovar quants impactes pot un text, i tot un univers inesperat, provocar en la meva vida.

No sé ni per on començar a fer-vos entendre que necessiteu la Maggie O’Farrell a les vostres prestatgeries. El millor de tot? Que acabo de descobrir la sopa d’all. És la setena novel·la de l’autora. La setena! Això significa que quan hagi assaborit Aquest deu ser el lloc amb el repòs que es mereix dins el meu cap i també dins el meu cor, tinc sis novel·les més per rellepar-me els dits. No és genial?

Com que no sé per on començar, començo amb el Daniel Sullivan, igual que passa a la novel·la, un home imperfecte i amb una vida complicada de qui us confesso que m’he enamorat (en el sentit més estricte del terme enamorar-se). Un novaiorquès que viu en una illa remota d’Irlanda, que té uns fills que mai veu a Califòrnia, un pare abominable a Brooklyn i una dona, la Claudette, una exestrella de cinema que va fugir fa uns anys i de manera totalment inesperada del món de les càmeres, dels rodatges, de la fama i de l’èxit per aïllar-se en una casa enmig del no-res a Irlanda.

Un dia, escoltant la ràdio, el Daniel sent una notícia sobre una dona amb qui va perdre el contacte fa vint anys, i a partir d’aquí comença tot, comença també per a nosaltres els lectors aquest viatge a través de zones horàries i continents que acabarà conformant un retrat extraordinari de les relacions, de les pèrdues, del matrimoni, dels fills i de nosaltres mateixos.

Per explicar-nos com aquestes dues ànimes ferides acaben juntes en un racó remot a Donegal i què els passa després, Aquest deu ser el lloc va saltant entre diferents trames i punts de vista que acaben casant com les peces d’un puzle fet d’ànimes humanes, i quan el tens tot muntat i el perceps com un conjunt, el resultat és una sola imatge poderosa i absorbent com ho són totes les històries que ens atrapen pels errors comesos en el passat i que encara cuegen i amenacen el present.

Estilísticament parlant, Maggie O’Farrell ofereix un experiment notable, contemporani i meravellós, farcit de punts de vista que proliferen a mesura que ens endinsem en les pàgines de la novel·la, repleta de cronologies fracturades i de canvis d’escenari. Parir una història a partir d’una estructura tan ambiciosa i no flaquejar ni una sola vegada al llarg de les 480 pàgines requereix si més no astúcia, intel·ligència i la minuciositat d’un arquitecte, però a mi això no m’hauria tret la son durant quatre nits, si no fos perquè aquesta estructura òssia ferma i segura està recoberta d’una pell fina i sensible, humana i sensual que demana intimitat i tendresa. I aquí, acaronant la pell, és on he gaudit com mai amb l’habilitat d’O’Farrell per crear personatges. Fins i tot aquells que surten només en un capítol, tenen la corporeïtat suficient per semblar persones, i són prou intensos com per donar peu a altres històries. M’han encantat les criatures que apareixen a la novel·la, la força que els atorga l’autora, hi són i no hi són, però són en tot cas el motor que guia els dos protagonistes centrals, la mostra més evident del que no deixa de ser una extraordinària història d’amor.

Tenir l’habilitat i la fluïdesa per donar un toc metafòric a tot allò mundà, crear expectatives sobre el que passarà i voler llegir àvidament per descobrir com i per què passarà, i que ens ho faciliti sense dir, només mostrant, aquest és per a mi el secret de la ficció: retenir-nos en una irrealitat que sentim verdadera mentre estimem, traïm, ens equivoquem i lluitem al costat de tots aquests personatges que ja no sentim com a tals.

En fi, us animo a endinsar-vos en aquesta èpica intimista sobre a qui deixem enrere i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.



*La cirereta: Murmura el meu nom, Daniel, gairebé dintre seu, i aixeca els braços, els posa al meu voltant i m’acosta cap a ella, allà al mig del camí.
L’alleujament que em produeix el seu contacte és pràcticament indescriptible. No crec que el nostre llenguatge contingui una paraula amb prou amplitud o capacitat per expressar l’eufòria que sento quan enfonso la cara entre els seus cabells, quan em submergeixo dins la seva jaqueta i estrenyo el seu cos contra el meu. Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.



Autora: Maggie O’Farrell
Traductor: Marc Rubió

Editorial: L’Altra Editorial
Primera edició: març 2017
Pàgines: 480
Preu: 23,95€

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix