Lletres a les Aules

Un programa porta escriptors a les escoles perquè expliquin el fet literari a l’alumnat

Fa gairebé 25 anys que el programa de la Institució de les Lletres Catalanes Lletres a les Aules fa possible que els autors entrin a les escoles i que hi puguin explicar el fet literari a l’alumnat. En aquest article, Enric Larreula –que enguany celebra el seu vuitantè aniversari!—i Meritxell Martí ens expliquen amb detall com és aquesta experiència.

Enric Larreula a 'LLetres a les aules'. Foto: Generalitat de Catalunya
Enric Larreula a ‘Lletres a les aules’. Foto: cedida

He participat en el programa “Autor a les aules” o “Lletres a les aules” de la Institució de les Lletres Catalanes des del seu inici. Al plaer que m’ha produït escriure tantes històries hi he pogut afegir el plaer de visitar moltes escoles i poder parlar amb tants mestres i alumnes. A més, pel fet d’haver treballat de professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la U. A. B. ben sovint en les meves visites he retrobat mestres, homes i dones, que quan eren estudiants, havien estat alumnes meus i això sempre m’ha representat un altre goig afegit.

Naturalment en aquest programa que la Institució de les Lletres Catalanes dedica a les escoles la feina dels mestres és cabdal per fer agafar interès als alumnes per allò que s’estan llegint. Per aprofundir en la història, per comprendre bé el significat de les idees que s’hi exposen, per aprendre vocabulari, per fer agafar interès per la lectura i també per l’escriptura de les seves pròpies idees. Perquè sovint la lectura d’un llibre i l’anunciada visita del seu autor acaba traduint-se en treballs escolars de la més variada índole, preguntes preparades sobre el fet d’escriure, redaccions, contes, dibuixos, auques, ninots fets de materials diversos que representen els personatges del llibre que s’ha llegit… Durant anys vaig acumular a casa meva tal quantitat de treballs escolars amb què m’havien obsequiat, que finalment es va convertir en una exposició que es va presentar en diversos llocs i que s’havia de portar pels diferents Centres de Recursos Pedagògics del país, però que de moment la pandèmia de la Covid-19 ha frenat.

Al llarg de tants anys de visitar escoles m’han passat moltes coses interessants. A tall d’exemple us n’explico dues que van ultrapassar l’àmbit escolar i van afectar tota una població. Prop del dia de Sant Jordi del 2001 vaig anar a Sant Celoni, però l’adreça que tenia apuntada no era de cap escola sinó de la Biblioteca Municipal. La directora em va donar la benvinguda i al cap de poc van arribar mestres i alumnes de 3r curs de totes les escoles de Sant Celoni, i pares i mares i avis… i les autoritats locals, el senyor alcalde i les persones de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament. Resulta que totes les escoles del poble s’havien llegit el meu llibre “Contes per a un món millor” i al voltant d’això havien promogut que els nens s’inventessin contes sobre un Sant Celoni millor. Davant de tot aquell públic els nens van llegir els contes escollits mentre se’n projectaven els dibuixos, també van parlar alguns mestres, i després les autoritats, que es van comprometre a millorar la ciutat tenint en compte les idees exposades pels nens. I em van obsequiar amb el llibre dels contes i dibuixos seleccionats “Contes per a un Sant Celoni millor”, que l’Ajuntament havia editat per materialitzar aquell esdeveniment.

Una altra vegada, ja fa molts anys, havia de visitar l’escola d’un poble petitó de l’Alt Camp. Vaig arribar-hi amb el meu cotxe i en veure una dona en un balcó li vaig demanar on era l’escola. I ella em va preguntar si jo era l’autor. Mai no m’havien anomenat autor, però li vaig dir que sí. Em va indicar on era l’escola i sorprenentment va entrar a l’interior de la casa cridant: “Ha arribat l’autor! Ha arribat l’autor!”. A l’escola vaig tenir una rebuda espectacular, amb tots els nens disfressats i la Rita, una gran mestra que duia la batuta en tota aquella xerinola que m’havien preparat. En aquell moment van sonar les campanes de l’església i la mestra em va dir que estaven comunicant a tothom la meva arribada. Jo estava sorprès i fascinat, com era possible que en aquell poble em rebessin d’aquella manera tan apoteòsica? Ni que jo fos… Aviat ho vaig descobrir, la mestra amb tota la corrua d’alumnes de totes les edats em van acompanyar al gran local de la cooperativa agrícola. Allà vaig ser rebut per les autoritats locals i pel mossèn, que em va dir que, a toc de campana, ja havia avisat els homes que treballaven al camp. Hem de tenir en compte que en aquells temps encara no hi havia els telèfons mòbils per comunicar-se. I aviat, davant la convocatòria, moltes persones van anar arribant a la cooperativa. Allà dins havien muntat un escenari, i tot de canalleta petitona hi va sortir ben disfressada a representar un conte meu. Aleshores vaig comprendre l’expectativa que havia despertat la meva arribada. Durant molts dies pares i mares havien cosit les complicades disfresses de les criatures i havien fet els decorats de la representació. Tothom, pares, avis, veïns, i tanta gent com hi havia col·laborat volia veure “l’obra teatral” de la canalla. En acabat vaig ser felicitat efusivament per tothom, autoritats civils, eclesiàstiques i personal divers, i em van acomiadar tot obsequiant-me amb un cistell de productes locals.

Així, doncs, gràcies al programa de la ILC, la lectura d’uns contes meus en escoles, amb la meva posterior visita, tot això potenciat per la tasca d’una bona mestra, va donar un resultat sorprenent que d’una manera o altra va mobilitzar la participació de tot un poble.

Enric Larreula

Meritxell Martí a 'LLetres a les aules'. Foto: Generalitat de Catalunya
Meritxell Martí a ‘Lletres a les aules’. Foto: cedida


Amb un boli a la butxaca

El dia que toca bolo em llevo d’hora, una mica nerviosa. Sí, nerviosa. Fa anys que faig visites a les escoles i els nervis escènics no m’abandonen. El que sí fan és desaparèixer quan entro per la porta de l’aula. Un munt de carones encuriosides en rotllana se m’enduen la inquietud.

–Bon dia! Vinc de lluny i m’encanta ser aquí amb vosaltres. Em deixareu que us faci unes preguntes? La primera és molt fàcil: sabeu com em dic i a què em dedico?

Així començo la sessió. Actriu per una hora, trenco la quarta paret amb petites provocacions en forma de performance. Pregunta següent:

–Sabeu què necessito per fer la meva feina?

I mentre un munt de mans s’alcen fins al cel, els dono una pista: tot el que em cal ho duc a sobre. I giro sobre mi mateixa, perquè vegin que no duc res més que un jersei, uns pantalons i unes sabates. Llavors, trec d’una butxaca del darrere un bolígraf i de l’altra, una llibreta mini. Els fa gràcia que, a més d’escriptora, sigui una mica maga.

–I què més necessito, per escriure un llibre?

Animats, comencen la pluja d’idees, que va del més material al més abstracte:

–Paper, llapis, ordinador!

–Goma, colors!

–Fantasia! Imaginació!

–Silenci.

Algú ha dit silenci? Bravo! Els proposo un exercici de creativitat. Els demano que tanquin els ulls i respirin lentament. I que pensin en una cosa de color blanc o negre. Quan obren els ulls, van dient:

–Lluna, nit, foscor, un fantasma, una aranya, paper en blanc, una samarreta negra, una zebra, un pas zebra, una samarreta blanca, un piano, la nit, un gat negre, un gos blanc, la paret, un núvol, un fantasma, la lluna…

Els ensenyo el meu llibre Blanc i negre on apareixen moltes d’aquestes coses que acaben de dir (al·lucinen) i els explico que així neixen els llibres: de paraules que duu el silenci i d’imatges mentals.

Ens passa el temps volant i sempre allargo més del que tenia pensat. Al final, signo una pila de llibres amb un boli daurat, i penso que algun d’aquells infants algun dia me’n signarà un a mi.


De Gandesa a Perpinyà

Són vint les escoles que porto visitades des que soc al programa Lletres a les Aules de la ILC. He recorregut el país, de Tortosa a Thuir, passant per l’escola del meu poble.

De Gandesa hi guardo un record especial, perquè en aquella escola, el Puig Cavaller, hi van aprendre a llegir els meus nebots Gabriel i Laura.

A Perpinyà m’emociono amb la lectura en català del meu llibre Vermell amb els petits de la Bressola. En comptes de vermell, diuen “ruch” (roig).

A l’Empordà, un dia d’hivern en una escola rural, amb alumnes de 3 a 12 anys explorem llibres fets en tàndem amb el Xavier Salomó: coberta, maqueta, impremta, editorial… un lèxic que fa visible un procés desconegut.

A Cambrils (hi he anat tres vegades) m’esperen amb candeletes i un munt de preguntes. Ens endinsem en Les mans de la Blanca inventant històries fantàstiques per a objectes antics. Me’n vaig, com sempre, enduent-me més del que hi he dut.

A Sant Llorenç Savall jugo a casa. Hi arribo a peu, conec els noms de la canalla, l’olor de la biblioteca on he acompanyat tants clubs de lectura.

A cada centre que visito veig la bona feina que fan l’escola i les institucions culturals. L’amor pels llibres i pels autors és palpable. L’actitud de les criatures, atentes i participatives, és fruit de la implicació de mestres i biblioteca.

Recórrer el territori amb llibres sota el braç enriqueix autors, criatures i mestres. A part de fomentar la lectura, es posa cara i ulls a les persones que estem al darrere, fent llibres i àlbums que atreguin la mirada de petits i grans, explicant que aquelles pàgines surten de la passió i del treball, estimulant potser alguna futura vocació.

Escriptora al volant, he desfet sempre el camí a casa amb el cor ple i ganes de més. Agraïda a tota la gent que fa possible l’intercanvi de mirades, de silencis generatius, de plomes viatgeres.

Espero seguir compartint amb moltes més escoles secrets de tinta i paper.

Meritxell Martí

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...