De tant en tant sempre hi ha aquella amiga (o amic) que em diu: “Escolta, tu que llegeixes tant, què em recomanes, així, que sigui curt i que m’atrapi? És que últimament tinc poc temps per llegir, i no sé què passa però tot el que tasto m’acaba caient de les mans”. No és així exactament que m’ho diuen, però ja s’entén per on vaig. I jo, per sort, sempre tinc una llista al cap: la llista de llibres que fa temps que recomano. Tant li fa, l’ordre, l’important són els títols.
El nedador del mar secret, de William Kotzwinkle (Navona, trad. Yannick Garcia), és un exemple magnífic de dir molt amb molt poc i de com es narra un drama familiar majúscul, que et deixa glaçat, sense caure en sentimentalismes. No en revelo res més a consciència: explicar de què va (detallar la tragèdia que esquinça les vides dels protagonistes) seria rebaixar l’impacte que suposa llegir-lo. Tot i que potser ho veureu en alguna banda i ja hi anireu sabent-ho i no passarà res: sigui com sigui, és un llibre que et trenca el cor, i se t’hi queda clavat, per sempre. Té 96 pàgines.
El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, d’Elisabeth Tova Bailey (Més Llibres, trad. Ricard Vela), és un llibre rar i originalíssim: l’autora hi narra en primera persona la companyia que va fer-li un cargol de bosc durant els mesos en què un estrany trastorn neurològic va tenir-la prostrada al llit. Tal com sona. I podeu estar-ne segurs: serà un dels llibres més inesperadament poètics i fascinants que llegireu mai. Perquè no va només d’una dona malalta i un cargol, així com Moby Dick no anava només de perseguir una balena blanca. Té 168 pàgines.
Fut, de Jim Dodge (Edicions de 1984, trad. Martí Sales). A aquest llibret de culte ja li vaig dedicar un tiberi sencer, i no va ser perquè sí: és una petita aventura que esclata joiosament en totes direccions, l’aventura de la relació entre un avi i un net únics, que adopten una ànega que troben mig morta en un clot, a les terres on viuen. Són de Kentucky: hi ha converses al porxo, i el gust per les històries fetes d’altres històries (és a dir, el gust per narrar), i un suposat whisky de la immortalitat, i humor i pecats i redempció i drama, i fins i tot màgia i pensament llibertari. Té, només, 70 pàgines. No conec ningú que no n’hagi quedat enamorat.
Zona de obras, de Leila Guerriero (Anagrama), és un dels llibres que més he subratllat i recomanat. Recull conferències i columnes d’aquesta periodista argentina. No puc admirar més la seva manera impecable i virtuosa d’escriure, bisturí i foc. Hi ha una gran diferència, diu Guerriero, “entre esquinçar el silenci d’una pàgina amb una substància grisa o amb un tall inoblidable”. Entre altres coses, hi explica que el cuiner Michel Bras, al caient de la tarda, solia portar el seu equip al terrat i els feia estar-s’hi fins que es ponia el sol. I aleshores els deia: “Ara torneu a la cuina i poseu això que heu vist als plats”. Diu Guerriero que aquests textos són el seu intent d’entendre com es posa el capvespre en un plat. Són 272 pàgines farcides de peces més o menys breus, magnífiques i inspiradores, si us interessa (com a ella l’obsessiona) buscar la resposta a les preguntes de per què, com i per a què escrivim.
Una altra cosa que solc dir quan em pregunten allò que deia al principi és: “I poesia?”. I aleshores els parlo del llibre De la nota del preu del sopar del mosso, d’Enric Casasses (Edicions Terrícola):
Passen coloms per davant de la finestra i sóc l’aire per on volen.
O del llibre Fred als ulls, d’Antònia Vicens (Cafè Central):
llances trossos dels teus ulls al gos se’ls menja
com si fossin
poemes.
O del llibre Cròniques de motel, de Sam Shepard, que no tenim encara en català, tant de bo algun dia. Una mostra:
Potser hauria de quedar-me en un lloc i no moure-me’n i deixar d’inventar-me motius per marxar.
