Viquipèdia

Nascuda el 25 de gener de 1882 en una família de set germans, Virginia Woolf va ser una noia fràgil, que als tretze anys es va haver d’enfrontar a la mort de la mare, Julia. Com que des de molt jove ja volia escriure, el pare, Sir Leslie Stephen, li va posar a disposició la biblioteca familiar, mentre que els germans mascles podien anar a la universitat, cosa que ella va veure com una discriminació.

Mort el pare (1904), els germans Stephen es van traslladar a Bloomsbury, el barri més bohemi de Londres, on van organitzar un grup d’intel·lectuals i artistes format tant per homes com per dones que discutien sobre literatura, política, sexualitat, pacifisme, sufragisme… El 1912 Virginia es va casar amb Leonard Woolf i aviat es va convertir en una novel·lista i assagista de prestigi. Les seves novel·les de seguida van mostrar marques molt personals: l’estil precís, el monòleg interior, el corrent de consciència. Fi del viatge, La senyora Dalloway, Al far, Orlando, Flush. Entre els actes va ser l’última: la va acabar el novembre de 1940 i es va publicar després que se suïcidés, el 28 de març de 1941, al riu Ouse, a Sussex, on ella i el seu marit s’havien refugiat fugint de les bombes de la Segona Guerra Mundial que els havien destruït una casa a Londres. Us oferim un fragment d’aquest llibre que ha publicat Cal Carré en la traducció de Marta Pera Cucurell.

Virginia Woolf, Entre els actes
Foto: Catorze


Era una nit d’estiu i parlaven, a la sala gran amb les finestres obertes al jardí, del pou negre. El consell del comtat havia promès portar aigua al poble, però no ho havia fet.

La senyora Haines, la dona de l’hisendat, una dona amb cara d’oca i ulls tan sortits que semblava que veien alguna cosa per cruspir-se al rec, va dir amb afectació:

—Quin tema, per parlar-ne una nit així!

Llavors es va fer silenci; i una vaca va mugir; i això la va portar a dir que era ben estrany que de petita no hagués tingut mai por de les vaques, només dels cavalls. Però és que quan era una criatura i anava amb cotxet, un enorme cavall de tir li havia passat a dos dits del nas. La seva família, va explicar al vell de la butaca, feia segles que vivia a la rodalia de Liskeard. Les tombes del cementiri de l’església n’eren testimoni.

A fora, un ocell va refilar.

—¿Un rossinyol? —va preguntar la senyora Haines.

No, els rossinyols no arribaven tan al nord. Era un ocell diürn, que refilava per la substància i la suculència del dia, pels cucs, els cargols, la sorra, bo i adormit.

El vell de la butaca —el senyor Oliver, funcionari del Servei Civil de l’Índia, jubilat— va dir que l’emplaçament que havien triat per al pou negre era, si ho havia entès bé, a la via romana. Des d’un avió, va dir, encara es veien, marcades clarament, les cicatrius fetes pels britans, pels romans, per la mansió elisabetiana i per l’arada, quan van llaurar el turó per fer-hi créixer blat durant les guerres napoleòniques.

—Però vós no ho recordeu… —va començar la senyora Haines.

No, això no. Però sí que recordava, i estava a punt de dir-ho, quan es va sentir un soroll a fora i l’Isa, la dona del seu fill, va entrar amb els cabells lligats en trenes; portava una bata amb paons descolorits. Va entrar-hi com un cigne solcant l’aigua; es va controlar i es va aturar en sec; la va sorprendre trobar-hi gent i els llums encesos. Havia estat vetllant el nen, que no estava bo, es va disculpar. ¿De què parlaven?

—Parlàvem del pou negre —va dir el senyor Oliver.

—Quin tema, per parlar-ne una nit així! —va tornar a exclamar la senyora Haines.

¿Què havia dit ell sobre el pou negre o sobre qualsevol cosa?, es va preguntar l’Isa, inclinant el cap en direcció a l’hisendat, en Rupert Haines. S’havien vist en una tómbola i en un partit de tennis. Ell li havia donat una tassa i una raqueta —això era tot. Però ella sempre hi trobava misteri, en aquella cara devastada; i en el seu silenci, passió. Al partit de tennis havia sentit això mateix, i a la tómbola. Ara, per tercera vegada, i encara amb més força, tornava a sentir-ho.

—Recordo —va interrompre el vell— que la mare…

De la seva mare recordava que era molt refeta; guardava el pot del te tancat amb pany i clau, però li havia donat, en aquella mateixa sala, un exemplar de Byron. Feia més de seixanta anys, va dir, que la seva mare li havia donat les obres de Byron en aquella mateixa sala. Va fer una pausa.

—Camina en la bellesa com la nit —va citar.

I després:

—I mai més sortirem a rondar a la llum de la lluna.

L’Isa va aixecar el cap. Les paraules feien dos anells, anells perfectes, que els feien surar, a ella i a en Haines, com dos cignes enduts pel corrent. Però el pit blanc com la neu d’ell estava entortolligat amb un embull tèrbol de llenties d’aigua; i ella també tenia els peus de palmípede enredats pel seu marit, el corredor de borsa. Asseguda a la butaca triangular es gronxava, amb les trenes fosques penjant i el cos com un coixí llargarut enfundat en la bata descolorida.

La senyora Haines era conscient de l’emoció que els cenyia i que l’excloïa a ella. Va esperar, com qui espera que s’extingeixi la vibració de l’orgue abans de sortir de l’església. En el cotxe que els portaria a casa, al casal vermell entre camps de blat, la destruiria, com un tord que a cops de bec arrenca les ales d’una papallona. Va deixar passar deu segons abans d’interposar-s’hi i es va aixecar; es va quedar quieta; i llavors, com si hagués sentit extingir-se l’última vibració, va oferir la mà a la dona d’en Giles Oliver.

Entre els actes

Títol original: Between the Acts (1941).
Primera edició en aquesta col·lecció: març de 2022.
© de la traducció: Marta Pera Cucurell, 2022.
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP, Barcelona, 2022.
Imatge de la coberta, Paisatge de muntanya amb església, de Wassily Kandinsky.

Pots comprar Entre els actes a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix