Mafalda, a la sopa

El món que envoltava la idealista infatigable Mafalda era el món que disgustava el seu dibuixant

Arxivat a: Biblioteca


Encara ara cuegen les festetes i els coets de celebració del cinquantenari de la primera tira de Mafalda, que Quino va publicar el 29 de setembre de 1964. El personatge, com tants altres, va tenir uns començament agitats, de guerra guerrejada pels drets de propietat intel·lectual entre l’autor i el setmanari Primera Plana, després d’alguns primers espasmes en el món de la publicitat. Quino es va inspirar en dues tires de gran ascendència als Estats Units i, de retop, a Argentina, on van fer forat: Peanuts, de Charles M. Schultz, i Nancy –coneguda com a Periquita a Mèxic i, per extensió, gràcies a editorial Novaro, també entre nosaltres–. Com Charlie Brown o Nancy, Mafalda és un instrument per projectar, a través de la infància, les misèries dels adults i les contradiccions d’aquesta vall de llàgrimes. Al·leluia!

La sèrie va tenir un impacte immediat i va rebotar des d’Argentina a milers de diaris arreu del món. Les claus de l’èxit? La indiscutible gràcia del traç de Quino i la crítica política i social que destil·laven les observacions irreverents dels seus personatges en uns moments en què els soferts contribuents d’Occident començaven a qüestionar el tot s’hi val contra la Unió Soviètica. Mafalda desbudellava la fatalitat necessària de la guerra de Vietnam, encara que els seus lectors més entusiastes no hi van voler veure, també i alhora, la crítica contra l’altre sistema, el comunisme, que Quino comparava amb la sopa obligada que ennuegava els nens. Quino degué aguantar unes sopes inaguantables.

El món que envoltava la idealista infatigable Mafalda era el món que disgustava el seu dibuixant com a adult: la conilla Susanita, que només pensa en la reproducció natural beneïda pel sagrament del matrimoni, el bonàs i intranscendent Felipe o el cananeu Miguelito. Mafalda volia canviar el món i ensopegava, una vegada i una altra, contra el seu món. Amb observacions, improcedències i queixes que van satisfer les consciències alterades dels protoprogres de l’època.

Avui dia convé llegir o rellegir aquelles tires en les successives edicions integrals que ha anat publicant l’editorial Lumen, amb la contextualització necessària i les notes que les fan intel·ligibles i digeribles. Els canvis polítics –sovint dramàtics– d’aquells moments a l’Argentina, la fecundació in vitro, la cuina macrobiòtica, les devaluacions monetàries, la fi de la guerra de Vietnam o fins i tot la gira de Joan Manuel Serrat en terra de Mafalda l’any 73, són episodis que Quino va interpretar a través dels seus personatges. En aquell moment les notícies que embolcallaven les tires de Mafalda els donaven el context necessari per trobar-ne la gràcia. Avui el lector més jove o amb menys memòria pot perdre el trellat de cada comentari sense les poc amables circumstàncies que els justificaven.

En tot cas, Mafalda ha transcendit les pròpies tires i el seu moment. Tot i que Quino, ofegat pel pes i l’èxit del personatge, va decidir acabar amb la sèrie el 25 de juny de 1973, algunes col·laboracions filantròpiques puntuals i, sobretot, el marxandatge que encara ara s’arrossega han convertit la contestatària Mafalda en una impertinència alegre i quotidiana a la qual encara recorren publicistes, adolescents i defensors de qualsevol bona causa.

Dit tot això, el lector que tingui el sant valor de llegir-se’n les tires completes s’ha de carregar de paciència, perquè Mafalda, a més de contestatària, es fa pesada. Les sentències que constaten les contradiccions humanes i les limitacions de la civilització són feixugues i reiteratives. El lector que ara mateix tingui la paraula anatema a la punta de la llengua farà bé de llegir-ne unes quantes: “A qui pot interessar jugar als cow-boys amb Don José María Pemán?”, “Només uns genis com els Beatles podien interpretar tan bé el que vaig sentir la primera vegada que vaig veure la meva mare amb un plat de sopa”, “Jo opinaria que… però millor no tocar el tema, oi?”, “ Jo de la cultura m’abaixava i continuava a peu”, “Això és tan absurd com parlar de tenir metge i fer fora Ben Casey!”, “Indubtablement, la primavera és la part més publicitària que té la vida”, “Déu meu, sabré suportar aquest lent striptease de les meves genives?”, “Només que seria bonic llevar-se un dia i trobar-se que per fi la vida depèn d’un”, “I no deu ser que en aquest món hi ha cada vegada més gent i menys persones?”, “La sopa és a la infància com el comunisme a la democràcia!”, “La culpa de tot la té el carisma de les pautes conjunturals?”…

Com es cura aquest enfit? Amb un volum sencer de les tires de Calvin & Hobbes, de Bill Watterson. El progrés ens reservava aquesta delícia com un pas més de l’evolució humana. Calvin és irreverent i fresc en la línia mai prou agraïda dels Katzenjammer Kids o de Sugar & Spike. El món, nena Marisentències, no és tan dolorós. I si n’és, de tant en tant cal enfotre-se’n.

@Joaquín Salvador Lavado, Quino

Comentaris

    Alexandra Octubre 9, 2014 11:39 pm
    Allà on hi hagi un nen capaç de fer-li un estudi de popularitat a son pare i li comenti que està perdent punts per a la plaça i al cap d'uns moments pugui inventar un robot per anar al futur per trobar-se els deures fets, tot amb un tigre de peluix, allà seré jo!
    Mar Totosaus Octubre 10, 2014 12:50 am
    Avui més que mai necessitem les paraules de Mafalda. Ni es fa pesada ni està desfassada. Han passat 50 anys i som no al mateix lloc sinó en un de pitjor.
    Mercè Sarrias Octubre 10, 2014 9:54 am
    De debò? Criticar Mafalda? Traient frases de context i sense els dibuixos? Dient que el món s'ha de mirar de manera més amable? Per què? No crec que tot Mafalda estigui fet per llegir en volums complets. Moltes són tires que miren l'actualitat, a vegades per llegir-les al moment. Altres són el retrat d'un món (fantàstic). El temps les fa entranyables. Plat de sopa per Vicent Sanchis.
    Maite Fusté Octubre 10, 2014 12:07 pm
    Sr Vicent Sanchis, pot ser que a vostè no li agradi Mafalda, per a gustos colors! Però negar l'innegable és un esforç en va, Mafalda i Quino són encara i avui per avui tan actuals com sempre. La genialitat de Quino per mi és indiscutible, adaptar les tires de Mafalda i els seus amics a dia d'avui és tan fàcil (per desgràcia, moltes vegades) com ho era en el moment de la seva creació! Només puc dir Mafalda FOREVER
    Calvin Octubre 18, 2014 1:18 pm
    Del tot d'acord amb tu, Vicent! I que diguin... (com veuríem a Calvin & Hobbes!). L'humor diu molt de qui l'exerceix...
    Anònim Octubre 19, 2014 12:43 am
    no em queda clar si lo teu és ingnorancia, mala llet o potser totes dues. no només estàs desinformat respecte a algunes dades que dónes sinó que a més a més dius coses fora de context. afortunadament arreu del món la gent no ho veu com tu, i saben veure la reflexió que sovint s'amaga darrere "la nena contestatària" i els seus amics. Mafalda no és un simple còmic per passar l'estona, Mafalda és per fer-nos pensar i reflexionar.
    VSanchis Octubre 20, 2014 1:33 pm
    M'agradaria, per poder sentenciar que una persona actua des de la "ignorància" o la "mala llet", que qui ho fa no s'emparés en l'anonimat. És una clàusula necessària si es pretén fer un debat -els comentaris són per al debat, oi?- civilitzat. No contesto mai anònims i no ho tornaré a fer. Però crec que almenys una vegada cal dir-ho clar i per escrit.

Respon a Mar Totosaus Cancel·la les respostes