El 2 de maig del 1944, ja a l’última fase de la Segona Guerra Mundial, el govern de Franco va firmar un acord de cooperació amb els Estats Units i la Gran Bretanya. Una de les conseqüències va ser que a una colla d’agents al servei del Tercer Reich, que residien en terreny espanyol i eren considerats perillosos pels aliats, se’ls va fer arribar una ordre de confinament. En comptes de ser lliurats als aliats, se’ls va tancar en una estació balneària.

Amb El malaventurat senyor Clauss (Editorial Empúries), Marta Pasqual (Barcelona, 1983) va ser finalista de la 40a edició del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero. L’autora fa una reconstrucció lliure de la història d’un dels confinats a Caldes de Malavella, i de com la narradora va estirant el fil d’aquesta història, i les altres que s’hi trenen. El resultat és el retrat d’un personatge complex i d’un temps tèrbol. Us n’oferim aquest fragment.

Llibre El malaventurat senyor Clauss — Foto: Catorze

VISIONS I ENGANYS

Hi havia una vegada, fa més de cent anys, tres pastors de Fàtima que, com cada dia, van sortir a pasturar els seus ramats. En Francisco, la Lucía i la Jacinta eren cosins i s’havien criat junts. Eren tres nens de famílies molt pobres que no havien tingut temps d’aprendre a llegir ni a escriure perquè s’havien d’ocupar de les ovelles. Amb prou feina si els quedava una estona per jugar. Aquell dia, però, tot allò no els entristia gens. Era plena primavera i estaven de molt bon humor. Per res del món s’imaginaven que, aquell mateix matí, els apareixeria la Verge Maria a la Cova da Iria on sempre entraven a saludar la sorprenent Eco, nimfa dels boscos.

A uns quants milers de quilòmetres de distància però més o menys al mateix moment, només unes poques setmanes abans del miracle que va canviar per sempre la vida dels tres pastorets, va néixer René R. Khawam. Era el primer fill d’una família cristiana que vivia a Alep, Síria.

Quan, molts anys després, va començar la Segona Guerra Mundial, la grip ja s’havia endut en Francisco i la Jacinta, una mort anunciada, i la Lucía s’havia fet monja. Per la seva banda, Khawam havia decidit deixar Síria i instal·lar-se a París.

La Lucía i en René van seguir camins molt diferents però tots dos van tenir una llarga vida. Van morir només amb un any de diferència, l’una a Coïmbra i l’altre a París. No es van arribar a conèixer mai, però en la petita història, la discreta, la que s’escriu en llapis als marges o potser només es dibuixa a la sorra, els costats dels angles sempre acaben confluint, encara que només sigui al regne de la Fama que Ovidi va imaginar com un palau de bronze amb mil obertures i situat just al punt on s’uneixen el cel, el mar i la terra.

Ella, la petita pastoreta illetrada, va acabar fent passes de gegant per aconseguir la canonització, i ell, traductor incansable, es va convertir en un dels arabistes europeus més importants de tots els temps. Va ser qui va fer intel·ligible Les mil i una nits i l’Alcorà al món occidental. Les seves passions sempre van ser perdre’s entre els manuscrits de la Biblioteca Nacional de París i fumar en pipa. Quins grans efectes sobre la literatura, el vici del tabac! Quines grans traduccions que va fer Khawam! Quantes pàgines immortals van escriure Byron, Baudelaire, James o Hemingway motivades per l’art de fumar! La musa d’Italo Svevo! La raó de ser de Thomas Mann!

Doncs bé, una de les traduccions de Khawam, Le Livre des Ruses, ni de bon tros cap de les seves pàgines més conegudes, és un d’aquells textos medievals, potser de finals del segle xiii o potser de començaments del xiv, que tenen la màgia de l’anonimat i que ens passeja pels secrets de la diplomàcia àrab. Grans enganys, grans mentides. Grans creacions.

Les ruses de guerre han existit des de temps immemorials i, com sempre passa, només algunes han aconseguit fer fortuna. Diuen els francesos que par la ruse, on peut prendre un lion. Par la force, pas même un grillon, allò de val més enginy que força, i potser és veritat. Els enganys, no ens enganyem, són artifici i l’artifici és el resultat de l’art. Potser per això, una de les ruses de guerre més cèlebres de tots els temps és la victòria dels grecs sobre els troians amb l’estratagema del cavall de Troia i, potser per això, no podrem arribar a saber mai si va ser un engany històric o només va ser una genialitat literària que Virgili va repescar de l’Odissea homèrica. Quin vèrtex tan fascinant el que formen el mite, la història i la literatura!

Des de llavors, s’ha intentat enredar l’enemic, i també des de llavors, al Mediterrani, hi ha sonat una mena de lletania: Timeo Danaos et dona ferentes… allò de tenir por als grecs fins i tot quan porten regals. Però als Laocoonts de torn, poques vegades se’ls ha escoltat.