El meu pare té un mapamundi dels anys setanta penjat al seu estudi, en què el temps ha tenyit els mars i oceans amb una pàtina verd turquesa. Hi clava agulles de cap de colors per recordar tots els llocs on ha estat al llarg de la seva vida. Gran viatger, el meu pare. No m’he pogut treure el seu mapamundi del cap durant la lectura de La nostra vida vertical, un recull de deu contes escrit per Yannick Garcia que li va fer merèixer el premi Documenta 2013. Cada conte té lloc en un racó diferent del planeta, i a cada racó hi ha un català que hi apareix de manera directa o indirecta. I, malgrat aquesta petjada d’identitat local, el recull és un cant a la universalitat.
Costa de creure que la majoria de contes que integren el llibre tinguin un punt de partida verídic, perquè són fantasiosament rics i neden en unes aigües tèrboles emmarcades per un imaginari barroc i sovint estrambòtic que atrapa per la prosa impecable i l’originalitat. Però sembla que sí, que la Nika, en Lluc, la Teresa, en Fabian i tota la resta de protagonistes i secundaris que manlleven sovint el paper als actors principals estan inspirats en la realitat que habita Yannick, sobretot en la que té a veure amb la seva carrera professional com a intèrpret.
Amant dels personatges que poblen les històries, molt més que de les històries mateixes, he encetat cada conte amb l’expectativa de trobar-hi algú que pogués superar l’existència del conte anterior, i he disfrutat com un vedell a cada nova entrega.
Entre els personatges i el lector hi ha una distància certament còmoda que permet a aquest últim jutjar-ho tot a lliure albir. Amb una tècnica impecable, l’autor dibuixa personatges que ens queden un pèl lluny en edat i en nacionalitat. És part de la recepta d’aquest recull. Els altres ingredients són la distància geogràfica i la temporal. Ho cous tot a foc lent amb certa fredor literària, i ho salpebres amb un attrezzo fornit de detalls que són mel i mató i que demana a crits que hi parem atenció. Resultat: una lectura complexament exquisida, no apta per a tots els paladars.
La valenta fotògrafa russa a qui una noticia afebleix, el psicoanalista andalús que en el seu preciós llit de mort parla de la guerra i de com l’emociona la vida, el repartidor de cafè escocès que vol evitar que un home que no coneix de res es castri, o el magistral conte escrit només a partir de preguntes a l’indi Ull Partit. La qüestió es treure els personatges del seu entorn ordinari i portar-los remotament lluny, posar-los contra l’espasa i la paret i obligar-los a fer passos endavant, encara que anar endavant sigui a vegades acceptar l’immobilisme. Incomunicació, redempció, instints primitius, lluita vital, soledat, tot plegat una volta al món i a les profunditats de l’ànima humana.
No es deixa res a l’atzar en aquesta tria tan diversa d’ambientacions i personalitats: cada història de pinzellades insòlites i conflictes certament potents suma per escriure una mena de tesina que, sota el gènere del conte, demostra que les històries, passin on passin, i passin a qui passin, són universals.
Gràcies pel viatge, Yannick. Ha estat intens i a estones les pronunciades corbes críptiques m’han marejat una mica, però ha valgut molt la pena.
*La cirereta:
Crec en la vàlua incombustible de la vida humana, de la mateixa manera que crec en la seva capacitat de destrucció. O potser més i tot.
I si m’entendreixo amb totes aquestes petiteses, no dec ser una persona tan amargada, vull pensar. Si més no, m’aferro a aquests fustots que suren en el meu naufragi personal, i em deixo portar on volen ells. Són una esperança i, per petita que sigui, l’esperança no s’ha de rebutjar mai.
Títol: La nostra vida vertical
Autor: Yannick Garcia
Editorial: L’Altra Editorial
Pàgines: 144
Primera edició: març 2014
Preu: 16€
