“L’Alzheimer va entrar per la finestra de casa l’estiu del 2011. La Maria «estava bé», però ja no estava sola.” El seu fill, Pep Garcia i Orri (Vic, 1964), va convertir els moments en què veia com la memòria d’ella s’anava desdibuixant en Postals presents per a una mare absent (Edicions de l’Albí). En llegim tres.

Foto: David

Fer i desfer

El pare ho fa tot. Durant tot el dia. No ho havia fet mai. Ara sobretot es cuida d’ella i de tots els petits detalls, des del matí, ben d’hora, fins que ella se’n va a dormir. I així cada dia. I ell quan descansa? Ara mateix és tota una incògnita. El pare no para mai i la mare no descansa mai. Sempre li hauries d’anar al darrere, estar a l’aguait sabent que mai li passaràs al davant. No l’encertaràs. La mare i l’Alzh, junts, són impredictibles. Imparables. No saps mai per on et sortiran. La mare es lleva molt d’hora malgrat que li amaguis els despertadors. Els dies són llargs i es fan més llargs encara. De vegades, les nits són inexistents per a la mare, que hi campa energèticament. Hi deambula. El pare ho fa tot. L’Alzh ho desfà tot. Cada dia. Cada nit.

Dilluns, 17 de març del 2004




Pesseta, cavall, poma

Paraules incòmodes. Avui, a la consulta, el doctor Catena n’ha pronunciat tres, de paraules, amb la intenció de comprovar si la mare les podia repetir, primer, i al cap d’una estona –poca– recordar. La mare no ha pogut ni recordar ni repetir les paraules pesseta, cavall, poma. Les he trobat profundament incòmodes, aquestes tres paraules. I nosaltres, impotents al davant. Muts. Què vol dir pesseta, cavall, poma? Vol dir que la mare és en un altre univers. Molt proper al nostre, i molt llunyà. I la prova és com una evidència científica, empírica, irrefutable, que indica un diagnòstic clar. De cop, tres paraules ens separen d’un món estrany, on va la mare. A mi, m’han fet plorar.


Dimecres, 9 d’abril del 2014

Instant

El pare és a la cuina i ens hem quedat sols, al menjador, tots tres: la mare, l’Alzh i jo. Ella, la mare, amb un gest ràpid, se m’apropa prenent-me un braç i em fa una confessió telegràfica, del tot urgent: T’ho dic ara que em surt, perquè no sé si podré un altre dia: sempre has estat especial per a mi. L’Alzh es gira, contrariat, just quan ella acaba la frase, i jo rumio, en va, una resposta que ja no soc a temps ni de pensar. La mare em mira, de nou, des de molt lluny i des de molt a prop, amb la mirada perduda que ja ha oblidat l’instant, i en els seus ulls contents, però enyorats, hi veig l’Alzh triomfant, controlant, de nou, la situació. Quan el pare torna de la cuina encara he de pair que aquell pot ser un dels últims regals de lucidesa.
Diumenge, 6 de juliol 2014

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a maig 22, 2018 | 20:27
    Anònim maig 22, 2018 | 20:27
    Pep, Una abraçada càlida, que t'embolcalli. M'arriben tant intenses les teves postals. Quin greu. Gràcies per compartir-les en un llibre. Núria

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix