Mare i filla

El pare era mort i mort quedaria per sempre més, però elles eren dones fortes, molt fortes, i havien de seguir

Arxivat a: Biblioteca
Ens fa moltíssima il·lusió oferir-vos el primer capítol de la novel·la «Mare i filla», de Jenn Díaz, publicada per Amsterdam. L’autora, que ja havia publicat quatre novel·les en castellà, explica als agraïments finals que si no l’haguéssim convençut per col·laborar a Catorze, difícilment hauria començat aquesta novel·la en català. Jenn Díaz escriu a Catorze els contes de les seccions Els fills dels altres i Mares de ningú.

Foto: Shutterstock


Tot seria més fàcil si la mare no fos la mare. Ara la tia Dolors i la Natàlia no viurien soles, no sentirien tants i tants remordiments —aquesta sensació elàstica i perversa de la culpabilitat. La Glòria també seria més feliç si no fos com és, tan esquerpa, defugint sempre la generositat dels altres, una mica neuròtica; però fa temps que la Natàlia ja no està preocupada per no estimar la seva mare com ho faria una filla, i fa més temps encara que no s’emprenya amb les seves impertinències, una mare és una mare.

La Dolors, els darrers anys, des que el seu germà va emmalaltir, pensava que en qualsevol moment s’hi veuria fora, perquè si havia viscut tant de temps amb elles era gràcies a l’Àngel i, des que va morir el cap de família i l’únic parent proper que li quedava, vivia amb el neguit de veure’s sense casa de la nit al dia, i una dona, oh, una dona sola, sense conèixer home ni amors, què n’ha de fer, de la vida. Al cap i a la fi, l’única unió era ell, l’Àngel, el pare, el germà, un home com cal, i, un cop mort, ja ningú no les obligava a viure amb la tia Dolors —abans tampoc no les obligava ningú, però el pare sempre s’havia estimat molt la seva germana petita.

De la vegada que la mare va voler fer fora la tia, ja ningú no se’n recorda o ningú no se’n vol recordar. El pare va passar tota una setmana sense dirigir la paraula a la seva dona, ni per dir bon dia, ni per contestar les preguntes que li feia, preguntes quotidianes, com has dormit, què hi ha per dinar, saps si queden tomàquets. La mare va entendre que no s’hi podria fer res, mira, estava condemnada a viure amb la seva cunyada, i si l’hi haguessin dit abans, no s’ho hauria cregut, però aquestes coses també són la vida.

Quan van quedar totes tres soles després de la mort del pare, perquè la filla gran, l’Àngela, ja feia temps que no vivia a casa, després de passar uns quants dies de dol i de silenci absolut, la mare va començar a treure les coses del pare al rebedor i els va comunicar que ho llençaria tot, però tot, eh, que no es pot ser tan sentimental, a la vida. Aquesta va ser la primera de moltes… I tant, de moltes, perquè, sense el pare, la mare tenia tot el poder sobre la casa i sobre les dones que quedaven a dins, aquella mena de poder que no és escrit enlloc però que tothom sap que existeix, com un petit Déu, i a la mare sempre li ha agradat molt, manar.

La tia no volia desfer-se de res del seu germà i la mare la convidava a viure envoltada de coses que recordessin la desgràcia que estaven vivint —la mort d’un marit, un pare i un germà, un home com cal: tantes morts en un sol home. Un home exemplar que va omplir de gom a gom l’església en la cerimònia del seu enterrament, un home certament exemplar que totes trobarien a faltar, amb records a la vora o sense, perquè guardar roba o el rellotge no vol dir absolutament res, el recordarien vestit i amb hora de tota manera, ¿o no?, doncs au, prou. Acabada la discussió, una de les més fortes que havien tingut, i no perquè les altres fossin tranquil·les, van esclatar i van plorar juntes, això ja ho tenen les dones, que de cop fan alguna cosa incomprensible, i van quedar allà abraçades com no s’havien abraçat mai —ni quan el pare va caure malalt i el metge feia que no amb el cap, volent dir que no hi havia res a fer.

Després de l’enrenou, que la Natàlia va mirar amb prudència des de fora —coneixia bé la seva mare, millor que ningú—, totes dues van tornar sense esforç a la normalitat, i la normalitat era una certa rancúnia, una certa tensió; van tornar a la vida quotidiana, rutinària, i el pare era mort i mort quedaria per sempre més, però elles eren dones fortes, molt fortes, i havien de seguir, i per seguir volien com més aviat millor tornar a la vida de sempre, la vida dels vius, no en queda una altra. Així, entre setmana, la tia feia de mestressa perquè la mare treballava a l’escola, i el cap de setmana la mare tornava a manar, perquè la casa en què vivien era seva, de la família que ella havia format, la família que va acceptar aquella presència de la germana de l’home —una família acollidora, si vols.

La casa era una casa en penombra, perquè hi havia poques finestres, el sostre era baix i les habitacions estretes. A l’hivern, feia més fred a dins que a fora, i a l’estiu hi havia massa foscor per quedar-s’hi, tanta alegria que dóna el sol, ben lluent. La casa era una casa en penombra i trista, però no l’havien comprada, era llogada per un parent llunyà de la mare i rellogada generació rere generació. Fins que les nenes van ser grans, dormien totes dues amb la tia en un dormitori petit i amb humitat. Però després, ja d’adolescents, volien intimitat, cosa que la tia Dolors no havia necessitat mai, i ja no era una nena, però la tia Dolors sempre havia estat així, familiar, i sense els altres no s’entenia la seva vida… d’intimitat no n’havia necessitada mai.

A casa eren quatre dones i el pare. I, no cal dir, no n’hi havia mai, d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res. És clar que no era una casa amb consens, una casa amb dones és sempre una casa massa petita, no hi ha espai per a totes. El pare, pobre, feia una mica de balança i totes buscaven la seva aprovació, el seu vistiplau, tampoc no és que hi hagués home per a totes: un home és només un home. Quan hi havia un conflicte, l’única manera de desfer-lo era amb l’Àngel, que procurava ser just amb totes… Però ¿qui pot ser just sempre i amb tothom? Ningú. I era així com provocava en elles, en les seves dones estimades, tants i tants sentiments menyspreables —la família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament. Un cop mort el pare, els va robar la mesura de les coses, fins i tot de les més insignificants, les més diàries, allò que no es veu, perquè la vida n’està plena, de coses que no es veuen i que potser mai no veuran els altres, però que hi són: sense ell, ja no sabien què era digne i quan actuaven sense noblesa; molt sovint, per cert, més del que els agradava reconèixer, però amb les dones ja se sap, que deia sempre el pare.

Al principi, quan l’Àngela i la Natàlia encara no havien nascut, la tia i la mare semblaven germanes. Tothom ho diu, des que la mare va marxar de casa tothom recorda que al principi tots tres vivien en pau, sense molestar-se; ara és difícil d’imaginar-s’ho, però de debò que eren cul i merda, com es diu parlant malament. Totes dues dones es complementaven i s’ajudaven, i fins i tot, de vegades, s’aliaven contra el pare per aconseguir alguna cosa… Qui ho diria ara, ¿oi?

—¡Tan amigues que eren! ¡Semblaven germanes i no parentes!

És clar que el pare sempre va ser molt conciliador, però les coses van canviar quan la mare va quedar embarassada de l’Àngela. Va ser la primera filla, la primera néta, la primera neboda —no hi havia més criatures a casa, i la mare se sentia part d’aquella festa del naixement com si en fos la protagonista. Fixa’t, una cosa tan de la vida, tan natural com un naixement, doncs va ser el motiu d’una ruptura, perquè les ruptures no sempre en són, d’amor, d’amor entre homes i dones, perquè l’odi s’instal·la allà on vol. La mare era la mare d’aquella nena, l’única que sentia la vida dins. La tia va voler formar-ne part, és clar, de la mateixa manera que en formava del matrimoni, però la mare va negar-s’hi i de males maneres. Molt diferent era que compartissin la casa i l’home, sobretot perquè ella n’era la germana; però es tractava d’un fill i el fill era només seu, seu i del pare. Així van començar les males relacions entre les cunyades, tan amigues que eren.

—¡Tan amigues que eren! ¡Sembla mentida!

Quan l’Àngela va néixer, la mare va demanar que la tia marxés de casa almenys els primers dies, mentre ella s’acabava d’entendre amb la criatura i la maternitat, el seu cos, tots els canvis que estava sofrint i ningú més sentia; semblava que fos l’única capaç de parir; va ser una sorpresa per a tots, potser fins i tot per a la mare, que tenia el cap una mica… peculiar, aquells dies, perquè una dona acabada de parir és… ben bé un animal. El pare va intentar posar-hi pau, fer que entrés en raó, però la mare no volia sentir a parlar del tema —quan ella tornés de l’hospital, perquè pariria a l’hospital, no com una bèstia a casa, no la volia veure. Tenia por que la nena s’acostumés a l’olor de la tia i es confongués i no reconegués quina de les dues era la mare. ¡L’home prou que ho sap, amb qui va al llit! Però una criatura acabada de néixer, que no sap res del món que l’envolta i l’envoltarà…

La tia va haver de marxar una temporada a casa d’uns parents, a la costa, i escrivia cada setmana una carta ben llarga preguntant per la nebodeta, sense fer referència a la seva tornada; ah, no, no hauria gosat. La Dolors sempre ha estat molt respectuosa amb l’espai que la mare necessita, un espai estrany, variable, sense normes ni ordre, un espai, si es permet, una mica capritxós; encara se sentia agraïda per la generositat amb què la van acollir a casa seva el germà i la cunyada, i per això sempre ha estat tan bona amb la Glòria, malgrat que la Glòria no sempre ha estat a l’altura d’aquesta bondat; tots ens acostumem massa ràpid a les coses bones i després oblidem com són de bones i l’esforç que suposa fer-ho tot bé.

Quan els pares van casar-se, la tia Dolors va quedar sola amb el seu pare. L’avi, d’això n’han sentit a parlar tota la vida, era cruel, cruel i egoista, i no els deixava viure, començant per l’àvia, o sobretot per l’àvia, bé, les dones en general; només se’n va salvar una mica el pare, que quan parlaven de l’avi sempre guardava silenci i abaixava el cap, en senyal de respecte. Com que va quedar vidu a cinquanta anys i era l’àvia qui més defensava la seva filla, va endurir-se molt en quedar-se sol i cada vegada era pitjor viure amb ell; sembla que la vellesa potencia les personalitats i l’avi era més dolent amb els anys; la tia Dolors, que vivia amb por, no sabia defensar-se i la pobra no es va refer d’aquella vida que duia amb el seu pare. Sempre s’ha dit que la tia no s’havia casat per culpa d’ell i que, d’alguna manera, l’únic home que tolerava a la seva vida era l’Àngel, el seu germà, i, ara que ja és mort, cap ni un, però això ho diuen per dir, perquè la gent sempre parla del que no coneix, s’ha de fer alguna cosa en les hores mortes —n’hi ha tantes, al llarg de la vida. No se li ha conegut pretendent malgrat la seva indubtable bellesa, perquè la tia Dolors, de bonica, sempre ho ha estat i això tampoc no agrada als altres.

Ella, però, sembla conforme amb la vida que ha fet i que encara porta, i mai no reconeix que la malícia de l’avi fos responsable del seu celibat, i ara, ben al contrari, amb els anys ha començat a endolcir el record del seu pare, al cel sia.

A més, no es va quedar sola gràcies a la mare, que poc després del casament va compadir-se de la seva cunyada i la va portar a casa seva. L’infern de la tia va acabar-se tot d’una quan va fer la maleta per marxar de la casa que l’havia vista créixer. L’avi, tot sol, sense ningú de qui abusar, què havia de fer, no va durar gaire, i el dia del seu enterrament la tia no va plorar, i el pare tampoc, però en un home és més comprensible i ningú no en va dir res.

Des de llavors que la tia viu amb ells, excepte les setmanes que la mare la va tenir allunyada perquè l’Àngela no pensés que tenia dues mares, ja veus quines coses pensa la Glòria, de vegades sembla que no hi toca. Tot plegat, allò de les dues mares tenia tota la pinta de ser l’opinió de les veïnes, que mai no han acabat de veure sa que la tia no deixés la seva cunyada i el seu germà viure en pau la vida normal d’un matrimoni, si és que un matrimoni en pot tenir, de vida normal. I perquè tots troben inadmissible que la tia hagi quedat per vestir sants sent una dona tan bonica —¡no ha trobat home perquè no ha volgut! O, com diu la mare per fer la guitza, potser és que no li agraden.

 



Mare i filla

© Jenn Díaz
© d’aquesta edició: Amsterdam, 2015

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...