Marta Esteve: «Invertir en cultura vol dir invertir en una societat crítica»

La directora de la Fundació Carulla diu que «estem vivint una emergència emocional»

Foto: Samuel Rodríguez



Aquest any en farà cinc que Marta Esteve és al capdavant de la Fundació Carulla, una fundació que va ser creada el 1973 per Lluís Carulla i Maria Font per “promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana”. I ho fan des d’un munt de fronts: des de l’Editorial Barcino fins al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí; des dels Premis Francesc Candel i els Baldiri Reixac fins al nou espai Mutare. 

Com a impulsors de camins que són, comencem parlant d’un dels dos projectes reconeguts amb el Premi Lluís Carulla 2020: el Museu de Camins, en què joves desembrossen i reconstrueixen aquelles dreceres que abans servien, per exemple, perquè els pastors pugessin a les seves terres o perquè un poble connectés amb l’altre.


Què me’n diries?

És fascinant. És un museu a l’aire lliure que preserva el patrimoni cultural i natural de forma col·laborativa. D’entre les moltes accions que duran a terme, recuperaran murs de pedra seca ensenyant-ne la tècnica en camps de treball, i faran reviure la història d’aquests camins amb el testimoni dels padrins i padrines. Això és a la Vall de Siarb, però si aquest model funciona, per què no el podem fer arreu de Catalunya? M’encanta com ho resumeixen els impulsors, que diuen que “els camins és l’únic patrimoni que es conserva trepitjant-lo”.

I per altra banda, vau premiar el teatre nòmada. 

Sí, Nilak és un projecte imprescindible per fer arribar la cultura a tot el territori català, generant processos participatius amb les comunitats de cada territori. A més connecta amb els orígens de la Fundació, quan Lluís Carulla va impulsar Cultura en ruta, un bibliobus que portava llibres i música arreu del territori català.
 


I Nilak fa el mateix: democratitza la cultura per fer-la arribar allà on no hi ha teatres. Una de cada quatre comarques catalanes no tenen un teatre. La cultura és un dret i no pot ser que al 2021 hi hagi llocs de Catalunya on no hi pugui arribar.

Sempre sembla que tot passi a Barcelona.

Sí, i no és així. A més a més, Nilak no van a un poble a muntar una carpa, actuar i marxar. Sinó que treballen abans, durant i després amb la comunitat d’allà: impliquen els artistes, les escoles, els instituts. A cada poble hi van quinze dies i l’any següent hi tornen. 

En un moment en què la cultura pateix tant, quin paper pot tenir la Fundació Carulla?

Detectant projectes que donen resposta a un buit de la societat, i ajudant-los a créixer i a ser sostenibles. Per exemple, el Premi Lluís Carulla no és un premi en què donem diners i ja està, sinó que els vuit finalistes duien vuit mesos fent créixer el projecte amb nosaltres, tant culturalment amb mentors experts com empresarialment amb Netmentora i Autoocupació. La cultura, pel simple fet d’existir ja transforma. Un concert, un llibre, una obra de teatre, qualsevol esdeveniment cultural té un impacte personal: ens emociona, ens fa pensar, ens fa riure, plorar… Nosaltres busquem aquells projectes que tenen explícitament la vocació transformadora, que volen canviar, incidir o millorar algun aspecte de la societat. És el cas dels projectes del Premi Lluís Carulla o els creadors de les beques de SOS Cultura.

Amb la pandèmia encara ha quedat més clar que la cultura és l’última de la fila. 

Sí. I amb la covid estem bombardejats de missatges racionals. Poses la ràdio i “avui hi ha tants morts”. És una informació que t’entra directament al cap, i et genera por: qui no ha patit un dol? A qui no se li ha mort algú? Ens sentim aïllats, mirem l’altre com una amenaça que ens pot contagiar, anem darrere la mascareta. Necessitem la cultura i les arts més que mai per fer un lloc a tot el que estem vivint. Entendre-ho i fer-nos preguntes.

S’ha de deixar d’entendre com a complement, perquè tothom la tracti com una prioritat?

L’alcalde de Londres la té com una de les tres prioritats. Medellín es va transformar gràcies a la inversió cultural. És imprescindible. Estem vivint una emergència emocional. Necessitem omplir els carrers d’artistes que treballin totes aquestes emocions que tenim a dins i que no hi ha manera de treure. Les arts són llenguatges universals que connecten per via directa amb les emocions.

Quin és el perill de tot això? 

Som al món de la pantalla i de la desconfiança, i mentrestant anem perdent l’abraçada, el carrer, el contacte. Això s’ha de recuperar, més que mai, i la manera és a través de l’art, perquè és el que et dona l’altra mirada, el que et permet plantejar-te com podem viure apartats de la visió única. Invertir en cultura vol dir invertir en una societat crítica. I clar que la cultura ens necessita, però perquè la necessitem nosaltres a ella. 

A la cultura sembla que tot hagi de ser gratis, i una de les coses que feu vosaltres és donar diners. 

El sector cultural hauríem d’explicar l’impacte que provoquem en la millora de la salut i de la vida de tothom. Però també l’impacte econòmic: la cultura genera llocs de treball, ja sigui en un teatre o en un concert, i fins i tot impulsa altre tipus de turisme. Els efectes de la cultura són tan rics que és absurd no plantejar-nos que cal invertir-hi. És invertir en el futur del nostre país. Nosaltres som cultura! La cultura costa diners, però també en genera.

Cal que tothom entengui que l’art és un ofici. 

Sí, perquè si no ens ho creiem prou tots hi sortirem perdent. Acabarem emocionalment destrossats, anant a metges quan la cultura ja és el remei. 

No sou els típics mecenes que dona de dalt a baix. 
 
Exacte, és un treball conjunt, de sumar i d’acompanyar projectes per incrementar el seu impacte social. Un projecte transforma quan té la part educativa, de xarxa, la part de creació d’una comunitat, de resposta a un buit de la societat. També és important generar aliances per construir sector i diàleg des de la cultura amb altres sectors: el de l’educació, la tecnologia i la salut. Això ho fem amb Mutare, que és el lloc dels qui volen transformar el món des de la cultura.

Què t’agradaria aconseguir?

M’agradaria, que ningú dubtés de l’essencialitat de la cultura. De l’important que és per a les nostres vides. Haurem d’aprendre a explicar-ho. També seria interessant crear una xarxa cultural…

Com te la imagines?

Dins el sector hi ha molta gent que té ganes de contribuir, de millorar la societat. Doncs m’agradaria crear una xarxa de projectes transformadors, i anar explicant quins canvis provoquen. 

Hi ha molts artistes a Catalunya que se senten sols. La situació d’ara encara accentua més aquesta solitud entesa com aquest penjar d’un fil. 

Sí. I hem de fer valdre els processos creatius: perquè algú arribi a crear alguna cosa, ha hagut d’invertir-hi un temps d’investigació. De fet, les beques SOS Cultura consisteixen en ajudes de 4.000 euros perquè persones de qualsevol art creïn una idea. Molta gent em trucava i em deia: “Ho he llegit bé, són beques adreçades a la creació?” Al·lucinaven. Són beques molt poc intervencionistes: hem escollit vint projectes que donen resposta als efectes produïts per la pandèmia i, a partir d’aquí, llibertat absoluta. Els i les artistes tenen dos mesos per generar propostes, que seran representades al carrer, sobre què ha provocat la pandèmia –l’aïllament, la solitud o la por–. Hi ha un projecte que es diu Ball de màscares, en què mostren com se sent la gent anant darrere la mascareta. Ara ho estan creant i la idea és representar-ho a quatre punts diferents de Catalunya durant la primavera del 2021. I si em preguntessis: què voldries que passés? Que diferents Ajuntaments programessin aquests projectes i que la gent els pogués gaudir.

He estat a pobles d’Irlanda on la gent, després de treballar, surt a tocar al carrer.

L’art de carrer se’l troba tothom: gent que no aniria al teatre hi ensopega.

Hi ha la branca de l’educació. Hi ha mestres, alumnes, pares desconcertats. Què podeu fer davant d’aquesta realitat tan incerta i estranya? 

Per a nosaltres la clau és com situem les arts i la cultura al centre del sistema educatiu. Hem creat el programa Connexions, en què demanem que es presenti un artista o projecte cultural de la mà d’una escola amb la voluntat de treballar junts. Per exemple, a mi m’encantaria que a l’escola dels meus fills des de l’art poguessin treballar totes les emocions que estan sentint. El meu fill porta la mascareta vuit hores al dia i diu: “És que ric i no ho veuen”. T’imagines que entre tots els nens fessin un mural en què expliquessin el que senten?

David Bueno em deia que plàstica, música i educació física haurien de ser les assignatures principals de primària. Potser cal dignificar l’art: ja no per pintar com pinta l’altre, sinó perquè pintis com pintes tu. 

El problema de les arts és que han quedat en un espai d’elit. S’estudien com a activitats extraescolars i moltes famílies no hi poden accedir. Jo vaig tenir la sort de poder estudiar piano… però el mètode era molt poc creatiu. “Formem pianistes”, em deien. I al final ho vaig deixar perquè no em podia expressar.

Potser el que passa amb la lectura, que si de petit t’ho fan avorrir, de gran no llegeixes, pot passar amb la cultura: si de petit el teatre el consideres un avorriment absolut que no té cap sentit, de gran no en voldràs saber res. Potser cal que els el presentem d’una altra manera quan són petits. 

Soc molt fan de l’escola Octavio Paz. El Xavi López, que n’és el director i jurat dels Baldiri, ha aconseguit que el teatre sigui un eix transversal a l’escola. Els nens i nenes viuen, senten i fan teatre. És important que puguin crear: fer música, fer teatre… a banda de poder-lo anar a veure. I fer-los entendre que a l’escola poden fer i que no seran jutjats pel que facin. Que si algú diu que no canta bé, se l’animi a cantar igualment: “Ei, canta, no passa res”. 

Darrere el “no en sé” hi ha la por al fracàs. 

El que és complicat és que nosaltres hem estat educats així. I reproduïm patrons sense quasi adonar-nos. L’altre dia la meva filla em deia: “Mama, em fas un dibuix?” I jo li deia: “D’acord… però no ho faig gaire bé…”. I després ella també ho deia. Me’n vaig adonar i li vaig dir: “Abril, l’important no és si en sabem més o menys, és que dibuixem el que sentim i que ens ho passem bé. Així que: som-hi!”.

Nou comentari