Quan entro a l’aula zero del MACBA, l’escena sembla sortida d’un videoclip de les Spice Girls: la canalla, vestida amb tutús i teles de tots els colors i textures, es mou per la sala posant-se ulleres, barrets, pameles i mocadors. Dissenyen, sobre un paper, amb llapis de colors i purpurina, com ha de ser el seu look final, i després es maquillen i es pinten ungles, mans i mascaretes. De fons, una música estrident, amb un ritme animadíssim, acompanya la “Situació Travesti 1: Muntar-se”, com indica la diapositiva projectada a la paret. Les mares assisteixen i participen del muntatge, mentre l’únic pare de la sala s’ho mira des d’una distància prudencial, assegut, tímidament, en una cantonada.
Som als tallers nadalencs “Comportar-se, organitzats pel MACBA i dirigits per l’artista, coreògrafa i performer Symphony of the Seas que, just en aquell moment, se m’acosta per explicar-me què està passant: “Es tracta d’un muntatge col·laboratiu, la canalla experimenta amb la seva identitat en un procés compartit que implica els pares. Així els donem eines per entendre les criatures i acompanyar-les en l’exploració de la seva identitat”.
El seu projecte artístic, que va començar a forjar-se en espais emergents del teixit independent barceloní i de manera més aviat precària, ajunta el tranvestisme, que practicava fins llavors en l’àmbit privat, i la performance. “Aviat vaig veure que la pràctica performativa tenia molt a veure amb allò que la travesti podia activar. M’interessen perquè no són normatives i rebenten les jerarquies conservadores i les dinàmiques enquistades”.
Així doncs, una vegada muntats i muntades, canalla i progenitors es dirigeixen al vestíbul del MACBA per intervenir la mirada, entre incrèdula i desubicada, d’un públic que s’ha convertit en espectador involuntari del taller.
Partint de l’artificial, del fake, Symphony problematitza la nostra mirada, fa que ens preguntem què estem veient. “Tu saps molt d’hora que la teva corporalitat no encaixa, que la teva feminitat no és correcte. En el meu cas, això va passar quan tenia cinc anys.”
M’explica que el seu projecte educatiu neix per protegir les infàncies queer, que passen de la perifèria al centre. “Es tracta d’un moviment pedagògic i polític de desplaçament que rearticula les dinàmiques de tota una classe. Són infàncies que, habitualment, viuen silenciades, marginades i arraconades. Quan s’empoderen, canvien la manera de relacionar-se: amb si mateixes i amb el col·lectiu-classe”.
Tot es vehicula a través del joc: jugar amb la pròpia identitat, que es torna plàstica, mutable, fent palès que el gènere i la identitat tenen una essència fluida.
“En una classe de sisè de primària hi havia un nen que provenia d’un entorn en el qual la pràctica del travestisme no estava permesa, així que no va voler participar del taller. No li agradava el que estava passant. El dia de la transformació final, però, va acabar fent-se la seva travesti amb l’armilla d’obrer del pare i uns corns enormes, i era la més cool de la classe. Em va semblar increïble la manera com va travestir una peça que, històricament, ha estat lligada a la masculinitat hegemònica”.
Els tallers de Symphony plantegen la tranvesti, doncs, com a espai de possibles, com una figura que encarna la facultat d’existir en totes les nostres facetes, de seguir cada inclinació, d’alenar en cada aspecte de la nostra carnalitat. Proposa una corporalitat que s’oposi a la censura que ens enxampa quan creixem.
