Les modistes d’Auschwitz

Enmig de l’horror absolut del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, vint-i-tres dones i adolescents, la majoria jueves, van ser seleccionades per confeccionar roba a mida per a les dames de l’alta societat nazi. Les seves habilitats es van convertir en l’única possibilitat per salvar-se de les càmeres de gas. Aquesta història de supervivència, una història real, és la que la novel·lista i historiadora Lucy Adlington escriu a Les modistes d’Auschwitz, que publica Columna traduïda per Alba Dedeu.

Basant-se en una feina impressionant de compilació de testimonis inèdits, fins i tot entrevistant l’última modista supervivent, Adlington ofereix una reconstrucció detallada i inestimable d’un capítol poc conegut de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust i, sobretot, del vincle d’amistat que unia aquelles dones valentes i quin va ser el seu paper en la resistència del camp, alhora que posa de manifest la cobdícia, la crueltat i la hipocresia del Tercer Reich. Us n’oferim l’inici del primer capítol.

Les modistes d'Auschwitz — Foto: Catorze

Una de les poques que van sobreviure

«Després de dos anys, vaig anar a parar a l’edifici de la seu central d’Auschwitz, on feia de modista per a les famílies dels SS, a la sala de costura. Treballava de deu a dotze hores diàries. Soc una de les poques que van sobreviure a l’infern d’Auschwitz».
Olga Kovácz¹

Un dia com qualsevol altre.

A la llum de dues finestres, un grup de dones amb mocadors blancs al cap seien en taules llargues de fusta, cosint, els caps acotats sobre la labor, agulles endins, agulles enfora. Era una habitació del soterrani. El cel que hi havia a l’altra banda de les finestres no representava la llibertat. Aquell era el seu refugi.

Les envoltava tota la parafernàlia d’una pròspera casa de modes; totes les eines de la seva professió. A les taules, cintes de mesurar mig enroscades, tisores i carrets de fil. Apilats allà a la vora, rotlles de tota mena de teles. Escampades per l’habitació, revistes de moda i el paper enterc de fer patrons. Al costat de la sala principal del taller hi havia una cambra privada perquè les clientes s’emprovessin la roba, tot plegat sota la tutela de la intel·ligent i preparada Marta, que fins no feia gaire havia portat la seva popular casa de modes a Bratislava. Com a ajudant, la Marta tenia la Borishka.

Les modistes no cosien en silenci. En un garbuix de llengües —eslovac, alemany, hongarès, francès, polonès— parlaven de la feina, de casa seva, de les seves famílies…, fins i tot es feien bromes. Al capdavall, la majoria eren joves que rondaven la vintena. La més jove només tenia catorze anys. Li deien la Gallineta, perquè corria amunt i avall de la sala agafant agulles i recollint fils trencats.

Les que eren amigues treballaven juntes. Hi havia la Irene, la Bracha i la Renée, totes de Bratislava, i la germana de la Bracha, la Katka, que cosia elegants abrics de llana per a les seves clientes, fins i tot quan tenia els dits garratibats pel fred. La Baba i la Lulu eren una altra parella de cosidores que eren amigues íntimes, l’una seriosa, l’altra plena de picardia. La Hunya, que tenia uns trenta-cinc anys, era alhora una amiga i una figura materna, i un autèntic portent. L’Olga, que tenia una edat semblant a la de la Hunya, semblava d’una altra època als ulls de les noies més joves.

Totes eren jueves.

Al seu costat cosien dues comunistes franceses, la cotillaire Alida i la lluitadora de la resistència Marilou. Totes dues havien estat detingudes i deportades a Auschwitz per oposar-se a l’ocupació nazi del seu país.

En total hi havia vint-i-cinc dones treballant, agulles endins, agulles enfora. Quan a una d’elles la venien a cridar al taller i no se la tornava a veure més, la Marta de seguida buscava una altra noia per substituir-la. Volia acollir tantes presoneres com fos possible en aquell refugi del soterrani. En aquella sala tenien noms; fora del taller no en tenien, eren simples números.

Hi havia, sens dubte, feina per a tothom. El voluminós llibre negre de les comandes estava tan ple que tenien una llista d’espera de sis mesos, fins i tot per a les clientes d’alt rang de Berlín. Es donava prioritat a les clientes locals, i a la dona que havia obert el saló, la Hedwig Höss. La muller del comandant del camp de concentració d’Auschwitz.

Un dia, un dia com qualsevol altre, es va sentir un crit de consternació i una pudor terrible de roba socarrimada. Catàstrofe. En planxar un vestit, una modista n’havia cremat la tela amb una planxa massa calenta; la marca de la cremada estava just a la part frontal, no hi havia manera d’amagar-la. La clienta havia de venir a emprovar-se el vestit l’endemà mateix. La dona que l’havia cremat es moria de l’angoixa, i cridava:

—Què podem fer? Què podem fer?

En notar el pànic de la companya, les altres van interrompre la feina. No es tractava d’un vestit esguerrat i prou. Les clientes d’aquell taller de costura eren les dones dels oficials d’alt rang de la guarnició de les SS d’Auschwitz. Uns homes tristament famosos per apallissar, torturar i cometre assassinats massius. Uns homes amb un control absolut sobre la vida i el destí de totes les dones d’aquella sala.

La Marta, la cap, va avaluar tranquil·lament els danys.

—Saps què farem? Traurem aquest tros d’aquí i posarem aquesta tela intacta aquí. Vinga, de pressa…

Totes les modistes es van posar a treballar.

L’endemà, l’esposa de l’SS va venir a l’hora estipulada a la casa de modes. Es va emprovar el vestit nou i es va mirar, perplexa, al mirall de l’emprovador.

—No recordo que el disseny fos així.

—I tant que sí —va respondre suaument la Marta—.No és bonic? Una moda nova…²

S’havia evitat el desastre. De moment.

Les modistes van tornar a la feina, agulles endins, agulles enfora, i van poder viure un dia més com a presoneres d’Auschwitz.

1. Olga Kovanová, de soltera Kovaczová (Kovácz), testimoni mecanografiat enviat a la doctora Lore Shelley, Biblioteca de l’Holocaust Tauber.
2. Entrevista de l’autora a la Bracha Kohút, novembre del 2019.