Foto: CCCB


“Aquesta civilització s’ha acabat. I tothom ho sap”, diu McKenzie Wark, escriptor i acadèmic australià. Vint-i-cinc graus centígrads apropant-nos al novembre, els huracans d’aquest estiu, el desgel dels pols, la sequera continuada, l’augment de meduses als oceans. El canvi climàtic ja ha començat.

Si és un dels reptes més complexos que la humanitat ha de fer front, per no dir el principal, per què no el mirem als ulls? Com és que no ho debatem? Per què no és a l’agenda de tots els governs, institucions i escoles? L’exposició Després de la fi del món, al CCCB fins al 29 d’abril i comissariada per José Luis de Vicente, és un assaig espacial sobre el present i el futur de la crisi climàtica. Crea un espai col·lectiu necessari en el qual ens puguem situar com a societat més enllà del trauma que comporta aquesta fi. Ens empeny a abandonar la idea d’antropocentrisme per crear un model polític, ètic i filosòfic que posi al mateix nivell les necessitats de les persones que la dels pols, l’Amazònia, la Terra.

L’exposició –on han participat institucions, escoles, rius contaminats, facultats, satèl·lits, centres d’investigació, plantes, filòsofs, artistes, científics… – es divideix en vuit instal·lacions que apel·len a l’emoció. No es tracta de bombardejar el visitant amb dades i sobreinformació, sinó de mostrar com és el món on vivim –ja no és aquella esfera virginal blava i blanca que ens va mostrar l’Apolo 17– i com serà d’aquí a cinquanta anys. Hem de repensar les ciutats, la nostra relació amb el sistema econòmic i de producció, els nostres hàbits quotidians, la nostra alimentació, d’on venen els productes que comprem.

Cada escena va precedida d’un espai d’espera, que socialment el relacionem amb crisi. Timothy Morton, filòsof anglès, ens acompanya en aquests espais desenvolupant el seu paper de Ministre del Futur: una nova figura de govern proposada per incrementar polítiques a llarg termini que esdevinguin llaços d’empatia i solidaritat amb les generacions futures, que faci visibles tots aquells individus (humans o no) que encara no tenen ni veu ni vot però que seran hereus del planeta. “El marxisme pot incloure els no humans. Els ha d’incloure”, esmenta.

Aquest projecte, que va més enllà d’una simple exposició, converteix l’Estació Beta del CCCB en una clínica de salut ambiental que es desenvolupa al voltant de la idea de mutualisme i del disseny socioecològic dels sistemes. L’artista i enginyera Natalie Jeremijenko reimagina la relació col·lectiva amb els sistemes naturals. La clínica de salut ambiental tindrà també una Estació Ciutat al passatge Trullàs al Districte de Sant Martí, on es duran a terme accions participatives per actuar activament en la millora de la salut ambiental, i de retruc, la nostra. Els Doctors X proposaran receptes –augmentar la biodiversitat de la ciutat, millorar la qualitat de l’aire– que entitats duran a terme.

El nostre món tal com l’entenem s’acaba, és un fet. N’hi ha hagut molts, de mons, que s’han acabat. Ara es tracta de pensar què hi haurà després. I aquest projecte enfoca amb una llum encegadora allà on no volem mirar.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix