Morts, qui us ha mort?

A la tartera, l’equilibri depèn que els rocs s’aguantin els uns als altres

“En lloc d’amagar-me rere una figura de ficció, repetint el clàssic joc de crear-me un alter ego fet a mida; en comptes d’imitar l’estil cervantí imaginant-me un escriptor que troba notes o documents que permeten seguir la pista d’un relat ja començat, jo havia de fer-me càrrec de la meva autoria. Havia de ser tan real com la resta de persones que apareixen en les pàgines que venen a continuació. Perquè són –i eren– persones, no personatges. Perquè amb aquest llibre no buscava la versemblança sinó la veritat”.

Ho escriu Iñaki Rubio al prefaci de Morts, qui us ha mort? (Comanegra), on relata el crim més sonat de la crònica negra andorrana, un fratricidi ocorregut el 1943 a cal Gastó mentre Andorra entomava com podia els embats del polvorí europeu, Espanya estava immersa en la pitjor postguerra i França patia l’ocupació dels nazis. Rubio escriu sobre una família desfeta, l’extinció d’un llinatge però també sobre la destrucció d’una manera de viure i la crueltat a què han estat condemnats tots els que no tenen una segona oportunitat a la vida. Us n’oferim un capítol.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

TARTERA

Gegants de rocs congelats. Quietuds que s’alcen cap al cel. Vèrtex impassible on mai no creix l’herba. Codines i fiters solitaris. Així són les muntanyes per sobre les valls. Els Pirineus, que es pleguen sobre si mateixos i es converteixen en titans petrificats. Entotsolats, els cims suporten les ventades i el fred, la pluja i la neu. Fondalades, pous, avencs, grenys, esquerdes i conques que el gel esculpeix a la roca, les muntanyes absorbeixen el cabal dels segles per llacs i torrents. Colossos calcaris que ens atalaien des de les seves altures, ells aguanten el món. Però a vegades la muntanya es mou. En les seves entranyes, un cor de roca batega. Aleshores el quer escup una pedra com una advertència. A la tartera, quieta en el temps, de sobte es belluga una llosa. No cal que sigui el roc més gros ni el més alt. És una pedra qualsevol que trenca l’equilibri precari. Aquella penya n’empeny d’altres, aquestes les de sota i en un no re una allau de roques davallen precipitadament, un terrabastall de rocs que aixequen un núvol polsós. A poc a poc s’aturen, s’arrapen al pendent, aturant la inèrcia, deturant la llavassada en una pausa que pretén ser perpètua però que només durarà mentre la muntanya no torni a tremolar. Es recupera la quietud a la tartera mentre no hi passi cap isard desprevingut. Al roquetam tot restarà igual, immòbil, l’allau deturada en un contrapès acròbata, el moviment congelat en un instant que pot durar una eternitat. O no.

Això és el que va passar a cal Gastó quan es va morir l’Antònia. No era la pedra més important, potser, però va trencar l’equilibri incert en aquella estranya tartera de germans. Rocs cantelluts que topen els uns amb els altres, pedres que s’esquerden amb anys de gel: silenciosament. Com si a cal Gastó no hi caduqués el temps estanyat, amb la rutina de les feines domèstiques marcada per les estacions, gairebé com qui no vol la cosa els havien passat quinze anys des que el Pere havia acabat l’escola i, malgrat que havia madurat una mica, mai no va marxar de la Costa de Ransol per anar a Barcelona o Besiers. La guerra d’Espanya primer, i la d’Europa després, van obligar-lo a descartar definitivament fins i tot el somni de fugir del Mas.

A Escaldes tampoc no hi volia anar, el Pere. No sabria què fer-hi. En realitat el que ell buscava no era deixar el niu, sinó quedar-se i aconseguir el reconeixement del germà. Madama Pla tenia raó: el Pere no volia ser més que els altres però tampoc no volia ser menys. I veia que a casa els mossos comptaven més o que fins i tot la Mingueta era més ben considerada. Per això, aquells anys havia pretès guanyar-se el respecte de l’hereu, sense aconseguir-ho. Més d’un cop es va ficar tot sol en embolics estranys quan intentava tancar un bon acord per comprar mules o per vendre vedells, per exemple, amb la intenció d’impressionar l’Anton, i encabat, quan n’informava el germà a l’hora de pagar, només li plovien insults i algun cop. Després l’hereu havia de parlar amb veïns, pastors o traginers i fer-los entendre que el Pere no hi tocava i que no tenia cap poder de decisió sobre el patrimoni de cal Gastó. Cantellut de mena, si la cosa es posava lletja, l’Anton tenia un caràcter prou fort i un aspecte rocós, feia cara de jutge, mig aclucava els ulls omplint-los amb una mirada fosca, i amb aquells arguments aconseguia convèncer a qui fes falta que se n’oblidés per sempre, d’enredar son germà.

El Pere estava tip d’empentes, de cops, d’insults o paraules de menyspreu. Llanut, caramot, galundro, galipan i estopit. Fart que el tractessin com si fos un gos: «Va, passa, capsot», li deia l’Anton amb una aspror més seca que quan parlava a la Mingueta. Com quan anava a escola, feia temps que el Pere es veia atrapat i a cada primavera niaven dins seu esperances d’alliberar-se, somnis en què algun dia s’enfrontaria al germà i l’engegaria. Però no s’atrevia. En canvi es barallaven sovint quan el Pere li demanava diners per poder comprar caps de bestiar per a ell sol, per poder treballar i tenir quartos propis, per tenir una mica d’independència. Però l’hereu mai no volia donar-li’n i discutien, alçaven la veu però poca cosa més. Impotent davant l’hereu, enrabiat i ferit, el Pere desapareixia un parell de dies. Se n’anava a les bordes d’Incles o s’amagava en alguna cabana de pastor, confós, perdut, sense entendre que no el deixessin marxar però que tampoc no el volguessin treballant al Mas.

Botit, es deia a si mateix que algun dia aconseguiria forçar el germà perquè reconegués el seu valor però no sabia com fer-ho. A vegades imaginava situacions en què ell feia un tracte molt favorable per comprar un matxo i que un cop tancat l’acord l’Anton el felicitava. O es muntava una pel·lícula amb un problema que ell sabia solucionar. Per exemple, que uns refugiats de França passaven de matinada davant de casa. Havien caminat tota la nit i estaven esgotats, no podien seguir. Però tampoc era segur amagar-los a casa i el Pere els ajudava donant-los menjar i traient les mules per acompanyar-los i arribar més de pressa fins a la cascada de Moles, prop de Canillo, on trobarien refugi. De tornada, es plantava al Mas de la Costa quan clarejava i un cop havia estacat les mules, veia el cotxe de la Gestapo. A banda dels nazis, hi havia un parell d’homes armats sense uniforme que amb posat amenaçador li deien que col·laborés, que els digués on eren els fugits. I ell, mentre l’hereu dormia, els donava indicacions falses i els feia perdre’s per les valls de la Coma fins que travessaven un coll que els retornava a França per un mal camí. I en descobrir-se la jugada del Pere, tothom aplaudia la seva murrieria: «I quina sang freda, noi», es feia la imatge que deien. «Un parell de pebrots que té lo meu germà per plantar cara a los nazis, es note que és un Gastó», fantasiejava que deia l’Anton, orgullós d’ell, traient pit davant tots els homes de la parròquia.

Però tot això només passava dins del cap del Pere. En realitat a la tartera encara no s’havia bellugat cap roc. Els dos germans compartien habitació i llit. Maldormien. Es discutien. L’Anton es queixava que el cabaler era un mandrós, que sempre volia dormir més, que era fluix, que tenia llana al clatell i que no servia per treballar. I el Pere estava fart de no ser ningú, somiava a marxar però no gosava fer re. Tot el que coneixia era el Mas de la Costa, Ransol, Incles, Canillo i la solitud infinita de les muntanyes.

L’Antònia era part del sistema familiar que el tenia lligat. A la tartera, l’equilibri depèn que els rocs s’aguantin els uns als altres. Per això quan es va morir la germana gran va creure que podria alliberar-se, que era l’oportunitat de ser reconegut, que podria passar a ocupar un lloc més important en la família. Però l’arribada de la Martina no tan sols ho havia impedit sinó que també palesava que ell quedava relegat a un paper encara més marginal.

La tartera havia començat a ensorrar-se.

Morts, qui us ha mort?

© Iñaki Rubio, 2021.
© de les fotografies: els autors i arxius respectius.
© de la fotografia de portada: Fons Manuel Pomares.
Arxiu Nacional d’Andorra. Autor desconegut.
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021.


En aquest enllaç pots comprar Morts, qui us ha mort? a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...