Vanesa Freixa Riba (Rialp, 1977), que fa anys va decidir establir-se amb la família i un petit ramat d’ovelles en una borda centenària al Pallars Sobirà, defensa que el ruralisme és a dia d’avui l’opció més intel·ligent de supervivència. Fundadora de l’Escola de Pastors de Catalunya i de l’associació Obrador Xisqueta, al llibre Ruralisme. La lluita per una vida millor, publicat per Ara Llibres, ens convida a replantejar-nos el model de vida que tenim. Us n’oferim un fragment i en sortegem quatre exemplars. Podeu participar-hi a través del post que n’hem fet a Instagram, Facebook, Twitter o TikTok, o enviant-nos un mail (dient a qui li regalaríeu) a [email protected]*. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. Les guanyadores són: @Sunsitarga i @CanelaBalsebre (via Twitter), i @lannadeldrap i @albasenseaccent (via Instagram).
Aquestes muntanyes m’han guardat sempre. Al llarg d’aquesta vida hi he viscut a través de diferents formes: sent la cria d’algun animal, una flor, un escarabat amagadís, una pedra, una gavarnera florida, una ossa i un arbre fort. «Vull ser un roure pirinenc», com canta Arnau Obiols. Vull ser freixera o auró.
No sé com serà la meva mort en aquestes muntanyes. No em veig un ocell voladís; em veig amb el tronc a terra, amb arrels fortes i fondes; fent de recer a esquirols, moixons i insectes, i sent niu per a picots verds, gamarussos o mallerengues. Vull una branca ben gruixuda, llarga i recta perquè hi puguin penjar amb unes sogues un gronxador de fusta. Vull gaudir dels crits, dels riures, dels jocs i de les cançons que canti qui s’hi balancegi. De les converses de qui s’hi pari a parlar. Vull escoltar els seus secrets, els seus pensaments, i quedar-me’ls des del silenci. Vull protegir del sol i de la calor qui s’hi assegui, qui s’endormisqui a la vora del meu tronc.
M’aniré fent gran i se’m trencaran les branques. Algú decidirà que puc ser una bona taula i em farà caure en lluna vella i se m’emportarà cap a casa. Altres decidiran que soc un arbre savi i em protegiran. Potser, a partir d’alguna de les meves ferides encara no cicatritzades, em sortirà un fong a l’escorça propiciat per la humitat i la xafogor. I aleshores la meva putrefacció començarà a poc a poc, des de dins, d’amagat dels ulls que em miren. I el forat es farà més gros i el mal cada cop més incurable.
Deixaré de fer tantes fulles, ja no seré tan frondosa, em sortiran més i més llavors, la meva capçada es farà més esquifida. Llançaré sàmares que volaran provocant una lenta pluja platejada, sembraran tota la meva ombra i esperaré germinar de nou. I així moriré un dia, per una ventada o per un llampec que ja havien detectat que era hora de fer net. Tant se val com serà, però acabaré partida en dos.
En aquest moment no estaré sola. Apareixeran més i més insectes, seguits de més moixons, que se’ls menjaran a ells i a les seves larves. Amb temps i paciència, seré llenya seca i després em tornaré a estovar. Qui ho sàpiga veure abans, recollirà els meus pedaços, els cremarà al foc i tornaré a ser confort. Per la xemeneia sortiran partícules de mi i volaran, ara sí, pel cel, ben amunt fins als núvols, que en la propera pluja m’esclafaran a terra i em sembraran de nou, amb les gotes, ben endins. Nodriré la terra amb la resta de microorganismes i donaré aliment i força als qui els toca créixer ara. M’escolaré a través de les ramificades hifes que alimenten les arrels, i la meva ànima habitarà una altra vegada un arbre nou: roure, freixera o auró.
Ruralisme. La lluita per una vida millor
Primera edició: març del 2023
© Dels textos i il·lustracions: Vanesa Freixa Riba
© D’aquesta edició: Ara Llibres
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
