El Napoleó de Notting Hill

Som a la Londres de 1984, on la democràcia fa molt que és morta, i on la gent ha perdut la fe en les revolucions i els líders. Un home, l’Auberon Quin, és nomenat rei i, per tornar la ciutat als seus dies de glòria, fa que cada barri reivindiqui el seu passat amb guarnits, escuts heràldics als carrers i vestint els seus habitants amb els colors tradicionals. Però ningú no fa cas d’aquest nou rei. Bé, només una persona, l’Adam Wayne, l’únic que és prou foll (o prou lúcid) per creure en les promeses d’un monarca boig.

G.K. Chesterton (Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936), mordaç, radical i juganer i conegut com “el príncep de la paradoxa”, és l’autor d’El Napoleó de Notting Hill, que publica Univers traduït per Josep Pelfort i amb un text introductori del periodista i exdiputat David Fernàndez que adverteix el lector: “En el dilema entre el còmic i el fanàtic que travessa tota l’obra toparem, finalment, amb una crua paradoxa: que l’un i l’altre es retroalimenten, s’exciten o es contenen mútuament.” En llegim l’arrencada.

Foto: Catorze

La raça humana, a la qual pertanyen bona part dels meus lectors, s’ha entretingut amb jocs infantils des dels orígens, i és probable que ho continuï fent fins al final, cosa que resulta empipadora per a les poques persones que han madurat. Un dels jocs que més els agrada s’anomena Que el futur es mantingui fosc, i també en diuen —si més no, els pagesos de Shropshire— Enganya el Profeta. Els jugadors escolten, amb gran respecte i atenció, tot allò que els homes savis han de dir sobre el futur de la propera generació. Aleshores, els jugadors s’esperen fins que aquests homes savis són morts, i els enterren com cal. I vet aquí que llavors fan una cosa ben diferent d’allò que els saberuts havien previst. I s’ha acabat. Al capdavall, és simple, però, per a una raça de gustos elementals, resulta prou divertit.

Com que són com nens, els éssers humans conserven la tossuderia i l’afició pel secretisme propis dels infants. I, des del començament del món, no han permès mai que passés allò que els savis consideraven inevitable. Com ja se sap, els falsos profetes van ser lapidats; però també es podrien haver apedregat autèntics profetes, fins i tot amb més joia i sentit de la justícia. Un per un, els homes mostren una aparença més o menys racional, quan dormen, mengen o tramen alguna cosa. Però la humanitat en conjunt és vanitosa, mística, variable i encisadora. Els homes són homes, per descomptat, però l’Home és una dona.

Ara bé, a començaments del segle xx, el joc d’Enganya el Profeta es va embolicar més que mai. La causa va ser que, com que hi havia tants profetes i tantes profecies, resultava molt difícil esquivar-ne totes les ingenuïtats. De manera que, quan algú feia una cosa nova i agosarada i anava només pel seu compte, de seguida es quedava paralitzat per la idea que allò potser ja havia estat previst. Ningú, doncs, ni el duc que s’enfilava a un fanal ni el degà que s’emborratxava, no era pas feliç, perquè no podia saber del cert si només estava acomplint una profecia. A començaments del segle xx, no es veia ni el terra, de tants homes intel·ligents com hi havia. N’hi havia tants que un estúpid es convertia en algú tan excepcional que, quan en trobaven un, les multituds el seguien pel carrer, el protegien com un tresor i li adjudicaven un càrrec important al Govern. I tots els llestos es dedicaven a presentar informes sobre què passaria en la nova era, tots ells molt aclaridors, saberuts i implacables, i ben diversos els uns dels altres. Semblava, per tant, que aquell joc ancestral d’ensarronar els avantpassats ja no es podria continuar fent perquè els homes més eminents havien deixat de banda el menjar, el dormir i la política, dedicats en cos i ànima a rumiar sobre què farien els seus descendents.

Ara bé, els profetes del segle xx tenien la seva manera de treballar. Es dedicaven a observar això o allò, és a dir, algun fet evident en el seu temps, i profetitzaven que no deixaria d’augmentar fins que passés un fenomen extraordinari. Hi afegien, sovint, que allò tan poc habitual ja era una realitat en algun lloc remot, i que això era un signe dels temps.

Hi havia, per exemple, el senyor H. G. Wells i d’altres, que afirmaven que la ciència dominaria el futur, i que de la mateixa manera que l’automòbil era més ràpid que un carruatge, també apareixia de manera inevitable una altra meravella més veloç que l’automòbil; i així fins a l’infinit. I aleshores va renéixer de les seves cendres el doctor Quilp, que va afirmar que amb el seu giny es podia fer la volta al món tan de pressa com per poder mantenir una conversa llarga amb algú d’un poblet del vell món, dient tot just una paraula cada cop que s’hi passés. I es deia que l’experiment ja s’havia assajat amb un vell oficial apoplèctic, a qui van fer rodolar per la Terra a una velocitat vertiginosa, de manera que el planeta va quedar ornat —des de la perspectiva dels habitants d’alguna estrella remota— per una cinta ininterrompuda de bigotis blancs, cara vermellosa i jaqueta de quadres; si fa no fa, com un anell de Saturn.

També hi havia els de l’escola antagònica. Entre d’altres, el senyor Edward Carpenter, segons el qual, en ben poc temps, retornaríem a la natura i hi viuríem de manera senzilla i pacífica, com els animals. I un deixeble de Carpenter, el teòleg James Pickie (del Pocahontas College), afirmava que els homes milloraven molt i molt quan es convertien en remugants o bé quan menjaven a poc a poc i continuadament, com ara les vaques. I ell mateix explicava que, amb els resultats més encoratjadors, havia fet posar uns quants ciutadans de quatre potes en un camp ple de talls de vedella. I, per acabar-ho d’adobar, Tolstoi i els humanitaris van tenir la pensada de dir que el món s’estava tornant compassiu, i que per això mateix ningú ja no voldria matar mai un altre home. I el senyor Mick, que no només es va convertir en vegetarià, sinó que, finalment, fins i tot va condemnar el vegetarianisme mateix («el vessament», com l’anomenava amb elegància, «de la sang verda dels animals muts»), i que va predir que, en una era millor, els homes només s’alimentarien de la sal. Fins que va aparèixer aquell pamflet d’Oregon —perquè allà s’hi va fer la prova— que portava el títol de «Per què ha de patir, la sal?», de manera que la cosa es va embolicar encara més.

D’altra banda, n’hi havia que pronosticaven que els vincles de parentiu esdevindrien més estrets i implacables. Així, el senyor Cecil Rhodes afirmava que, en el futur, només hi hauria l’Imperi Britànic, i que hi hauria un abisme entre els qui en formaven part i els qui no, entre els xinesos de Hong Kong i els xinesos de fora de Hong Kong, entre els espanyols del penyal de Gibraltar i els espanyols que no hi viuen, un abisme semblant al que hi ha entre l’home i els animals més inferiors. Seguint aquesta línia de pensament, un amic seu, l’impetuós doctor Zoppi («el Pau de l’Anglosaxonisme») encara aniria més enllà i defensaria que, segons aquesta idea, només es consideraria canibalisme la ingestió d’un membre de l’Imperi, però no la d’un membre dels pobles sotmesos, els quals havien de ser eliminats sense patiment inútil. Aquest bon home es quedava esfereït només de pensar que s’havia de cruspir un home de la Guaiana Britànica, cosa que demostrava fins a quin punt anaven errats els qui es pensaven que el seu estoïcisme era degut a la manca de sentiments. Fos com fos, el cas era que passava per un mal tràngol, ja que es deia que havia assajat l’experiment i que, com que vivia a Londres, només tenia com a mitjà de subsistència homes de l’orguenet italians. I així va ser que va acabar de manera atroç, perquè tot just començava quan Sir Paul Swiller va pronunciar la seva gran conferència a la Royal Society, i va demostrar que els salvatges no només feien bé de menjar- se els seus enemics, sinó que, a més, els acompanyava la raó, des del punt de vista moral i higiènic, perquè no hi havia dubte que les virtuts dels enemics, un cop devorats, passaven a formar part del devorador. El cas és que la idea que un italià dels que toquen l’orguenet fes niu a dintre seu i hi creixés ja va superar la paciència d’aquell professor vell i bondadós.

També hi figurava el senyor Benjamin Kidd, que deia que el desenvolupament del nostre gènere tindria com a senyal d’identitat la protecció i el coneixement del futur. William Borker va aprofundir en aquesta idea, i va escriure aquell passatge que tots els escolars se saben de memòria, el que afirma que, en el futur, els homes ploraran davant les tombes dels seus descendents i que, als turistes, se’ls mostrarà l’escenari de la històrica batalla que hi tindrà lloc al cap d’uns segles.

Entre aquest ventall de profetes, hi destacava, d’altra banda, el senyor Stead, que pensava que al segle xx Anglaterra s’uniria amb Amèrica; i el seu jove lloctinent, Graham Podge, que ja incloïa els estats de França, Alemanya i Rússia dins la Unió Americana (en què l’Estat rus hi constaria amb l’abreviatura de Ra).

I també hi havia el senyor Sidney Webb, que deia que en el futur tindria lloc un augment continuat de l’ordre i la netedat en la vida de les persones, i el seu pobre amic Fipps, que es va tornar boig i va resseguir tot el país armat amb una destral i es va dedicar a tallar les branques de tots els arbres que no tenien la mateixa quantitat de branques a cada costat.

Tots aquests savis, exhibint les formes més variades i pintoresques de l’enginy, profetitzaven allò que no trigaria gaire a passar, i feien servir sempre la mateixa fórmula; és a dir, invocaven una cosa que ja s’estava «consolidant», com s’acostuma a dir, i portaven aquesta idea tan lluny com la seva imaginació els ho permetia. Aquesta era, tal com declaraven, la manera més legítima i senzilla de predir el futur. Com afirmava el doctor Pellkins en un admirable passatge, «de la mateixa manera que quan veiem en una cort de porcs un verro més gran que els altres entenem, per una inevitable llei del que és Inescrutable, que algun dia serà més gran que un elefant; de la mateixa manera que quan creixen amb força males herbes i dents de lleó en un jardí comprenem que, inevitablement i malgrat tots els nostres esforços, s’acabaran enlairant per damunt de les xemeneies i no ens deixaran veure la casa; així també entenem, i reconeixem humilment, que quan en la política hi ha una força capaç, durant el temps que sigui, de sobresortir en les seves activitats, aquesta mateixa força continuarà ascendint fins a arribar al cel».

Es va saber, aleshores, que els profetes havien situat les persones (que, mentrestant, continuaven amb el vell joc d’Enganya el Profeta) en un mal pas sense precedents. Perquè semblava francament difícil fer qualsevol cosa sense que es complís alguna de les seves profecies.

Tot i això, als ulls dels treballadors, dels camperols, dels mariners, dels nens i, especialment, de les dones, hi havia alguna cosa estranya que feia que els saberuts visquessin en un estat febril i dubitatiu. No podien entendre de cap manera l’estàtic plaer que hi havia en aquelles mirades. I és que encara tenien un as a la màniga: continuaven jugant a Enganya el Profeta.

Fins que va arribar un moment que els savis van perdre l’oremus, van sortir al carrer i van començar a cridar: «Què passarà, en el futur? Com serà Londres, d’aquí a un segle? Queda alguna cosa que no hàgim previst? Cases cap per avall… més higièniques, potser? Homes que caminen amb les mans… amb peus més flexibles, això sí? La Lluna… automòbils… gent sense cap?». I així anaven amunt i avall, carregats amb els seus interrogants, fins que es morien i els enterraven com cal.

Després, la gent normal i corrent va anar per feina i va fer el que va voler. Però ja no vull amagar més la trista veritat. La gent s’havia burlat dels profetes del segle xx. En el moment que s’obre el teló d’aquesta història, al cap de vuitanta anys del dia d’avui, Londres era gairebé igual que ara.

El Napoleó de Notting Hill

© 2019 Josep Pelfort Gregori, de la traducció.
© 2019 David Fernàndez, del pròleg.
© 2019 Univers per l’edició en llengua catalana.