Nariné Abgarian: «Les persones més dignes viuen sense fer soroll»

Reproduïm la conversa que l'escriptora ha mantingut amb la seva traductora al català, Marta Nin

 L’Anatòlia és una dona abonyegada per les desgràcies que es refugia a la biblioteca del poble, amagant els llibres del comte Tolstoi, per qui professa un odi rotund. En Hovhannés es fuma el tabac de la seva collita enrotllant-lo amb el paper de la premsa babaua i dels llibres vells. Aquests són dos dels personatges que trobem a la novel·la I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, que ens situa a Maran, un poble que sembla que tingui els dies comptats, però que està empès per una energia immortal. Premi Iàsnaia Poliana, fenomen editorial a Rússia i traduït a una vintena de llengües, aquesta rondalla armènia ha estat publicada en català per Comanegra en la traducció de Marta Nin, que ha mantingut aquesta conversa amb l’autora.

Foto: Anna Danilova

Com és l’Armènia actual en comparació amb la teva Armènia i la que vas heretar dels teus pares i avis?

Soc una persona que viu amb la cara girada cap al passat. Els meus millors records pertanyen a la meva llunyana infància, al minúscul poble de Berd, on vaig néixer i em vaig criar. El món ha canviat, han canviat les persones i les circumstàncies, Armènia va viure la caiguda de la Unió Soviètica i dues guerres. És un país completament diferent. Té davant seu un llarg i difícil camí de recuperació. Però dintre del cor hi tinc sempre el país petit i acollidor dels meus avis, on els galls eixelebrats canten al matí pensant-se que si no ho fan no podrà començar un nou dia, on en forns de pedra es cou un pa casolà calent i aromàtic, on només t’adorms amb la cançó de bressol dels grills.

El títol del llibre ve d’una dita armènia, la novel·la està ambientada a Armènia, els personatges són armenis, hi trobem paraules armènies però en el llibre, tret de la referència a un descendent de l’últim rei d’Armènia, no apareix explícitament cap referència al país. Som i no som a Armènia…

Sí, el nom del país no l’esmento conscientment. El poble de Maran, en si mateix, és Armènia. Per cert, «maran» en armeni significa celler, un celler normal i corrent de poble, on s’emmagatzemen els aliments i el vi fermenta en gerres d’argila. Del meu Maran el més valuós són els vells abandonats pels joves. Són el vi més deliciós del món, el sentit de la nostra vida, la seva sal. Tenia moltes ganes d’inventar una altra vida per a ells, de tornar a donar esperança a les seves llars, de fer tot el possible perquè visquessin com més temps millor. I sí, efectivament, el títol del llibre és la cloenda tradicional de les faules populars armènies, en les quals quan s’acaba una història, han de caure del cel tres pomes que es reparteixen de manera equitativa entre qui ho ha vist, qui ho ha contat i qui ho ha escoltat.

A la novel·la hi ha molta desgràcia però gairebé no hi trobem rastre de maldat humana concreta. Va ser una decisió deliberada des del principi?

El mal en el llibre no és abstracte, i ve de l’exterior: en forma de guerra, terratrèmols, mals cultius, sequeres, colades de fang, pestilència, fam. I n’hi ha tant, d’aquest mal, que ja no hi ha lloc per a la maldat humana. Per experiència personal, crec que els actes més heroics es duen a terme amb una expressió senzillíssima i tranquil·la al rostre, les persones més dignes viuen sense fer soroll i mai no actuen de cara a la galeria. Els habitants de Maran són precisament d’aquesta mena: viuen amb els seus propis problemes, insignificants per al gran món, no demanen res a ningú, no obliguen ningú a fer res. Però és a ells a qui després tornen una nena i un nen als quals se’ls concedeix —m’ho crec— que escriguin una nova pàgina de la història de Maran. Al cap i a la fi, la vida només reneix allà on hi ha arrels fortes, on estan enterrats els nostres avantpassats, on sonaven les cançons de bressol que ens cantaven les dones de la nostra família. Al principi existia la paraula, i a nosaltres ens la cantaven.

Vas marxar del teu país ja fa temps i et vas establir a Moscou. Fins a quin punt creus que aquesta llunyania va contribuir al teu desenvolupament com a escriptora?

Em vaig traslladar a Moscou l’any 1994 quan vaig fer vint-i-tres anys, i hi he viscut fins al dia d’avui. També és cert que no vaig canviar la meva nacionalitat, encara soc ciutadana armènia. Estic infinitament agraïda a Moscou: m’ha ensenyat molt, m’ha canviat, m’ha fet més forta i capaç de defensar-me. Crec que si no m’hagués traslladat en el moment oportú, mai no hauria arribat a ser escriptora. Tot i que no ho somiava pas. Sempre he estat una lectora professional, per dir-ho d’alguna manera. Senzillament un dia vaig obrir un blog i hi vaig començar a publicar històries divertides sobre la meva infància. Una editorial s’hi va fixar, em van proposar fer un llibre, va resultar ser un èxit… Un bon matí em vaig despertar amb la sensació clara i distinta que sí, que era escriptora. Aquell va ser un dels dies més feliços de la meva vida.

Un dels personatges centrals de la novel·la també se’n va d’Armènia i quan torna al cap d’uns anys, la seva mirada canvia. Quina relació guardes amb el poble on vas néixer i créixer?

La relació que hi tinc es pot jutjar a partir dels meus llibres, tots parlen del petit poble de Berd on vaig néixer. I Maran també és Berd, tenen les mateixes tradicions, la mateixa forma de vida, la mateixa actitud envers Déu, envers la religió, envers l’ordre mundial. És el meu Yoknapatawpha, el lloc d’on no marxaré mai i, visqui on visqui, sempre hi seré.

La protagonista del llibre treballa en una biblioteca però creu que Tolstoi tracta malament els personatges femenins, i gairebé l’odia. Comparteixes la seva opinió?

No, a més a més, una de les meves novel·les preferides és Anna Karénina. L’actitud de l’Anatòlia envers Tolstoi és deguda al seu difícil destí, compara la seva vida personal, tan dura, amb les desgràcies de les protagonistes de Tolstoi, i l’acusa a ell, l’autor, del fet que aquestes dones no tinguin una vida gaire satisfactòria. És la seva interpretació, la seva elecció, hi té tot el dret. Per cert, vaig conèixer una bibliotecària que odiava Anna Karénina. Sempre desava aquesta novel·la de Tolstoi en algun prestatge de baix de tot, de manera que quedés amagada als usuaris de la biblioteca. I si, malgrat tot, algú l’agafava, ella de seguida l’aturava cridant: «No l’agafi, aquest llibre, al final la protagonista es llança sota un tren, i li farà molta pena». Segons el meu parer, això és graciós, ridícul i alhora preciós.

Des dels teus inicis sempre has escrit en rus. Has pensat mai en la possibilitat d’escriure en la teva llengua materna?

Vaig intentar fer-ho però malauradament no me’n vaig sortir. Tret de rares excepcions, a cadascú se li concedeix escriure en una llengua concreta: la meva llengua de treball és el rus.

La novel·la ja s’ha traduït a una vintena de llengües i ha rebut diversos premis. Què t’ha colpit més d’aquest èxit internacional?

Per sobre tot, que m’hagi passat. Els escriptors som persones més aviat insegures que ens passem la vida dubtant de nosaltres mateixos i de la nostra obra. Quan t’arriba el reconeixement, durant molt de temps no acabes de creure que t’hagi passat i esperes amb terror l’hora en què, com en el famós conte de Hans Christian Andersen, algú de cop cridi: «El rei va nu!». Tant de bo això no m’arribi a passar mai!

I del cel van caure tres pomes

© Nariné Abgarian, 2015
© de la traducció: Marta Nin
© de la imatge de coberta: Anaïs Vidal Garcia
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021


En aquest enllaç pots comprar I del cel van caure tres pomes a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

    Salvi Novembre 18, 2021 12:40 pm
    Sense fer soroll. Al meu parer, té molta raó.
    Flora Novembre 22, 2021 2:42 pm
    enhorabona

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...