El nedador d’aigües obertes

La braçada número 3.000 ha de ser igual que la primera

“Les decisions es prenen a fora de l’aigua”, ho escriu el periodista Adam Martín (Tossa de Mar, 1973) a El nedador d’aigües obertes (Editorial Comanegra). Hi trobem en Nil, un actor mediocre a qui no li arriben feines, la seva dona l’ha deixat i ell entra en una espiral de pensaments autodestructius. De la mà d’en Walrus, un nedador expert que amaga un trauma familiar, en Nil aprendrà a nedar als quaranta-vuit anys. Ens submergim en aquesta història fent una braçada pel llibre.
 

Foto: Catorze


Quan vaig arribar a la platja estava molt molest.
 
–No entenc res, Walrus. Primer em convences per fer una cosa que no vull fer i quan ho has aconseguit, et tires enrere.
 
–Segueixes sense escoltar-me, Nil. Anar fins a l’illa i aprendre a anar fins a l’illa són coses diferents.
 
Un altre dia hi anirem, t’ho prometo, però serà quan estiguis preparat; anar-hi el primer dia hauria estat una bogeria.
 
–I com hi aniré, si no m’hi deixes anar? No dius que a nedar se n’aprèn nedant? Doncs a fer distàncies llargues se’n deu aprendre fent-ne, no?
 
–Quan ets a dins de l’aigua, la distància no existeix. Només existeix cada braçada, ni l’anterior ni la següent, només la que estàs fent en aquell moment, i tot el que necessites està contingut a dins de cada braçada.
 
–Vaja, ara t’has tornat zen.
 
–Calla. Això és important. La diferència fonamental entre un nedador que és capaç de passar-se vint hores a l’aigua i un que no n’aguanta ni tres és al cap, no a la tècnica. Els dos neden molt bé, però n’hi ha un que té el cap ben endreçat i l’altre no.
 
Cada pensament negatiu t’afebleix i cada pensament positiu també.
 
–Com? No ho entenc. Un pensament positiu t’hauria de donar forces.
 
–Pot ser, però jo prefereixo no pensar, que només existeixin les braçades, la respiració, l’aigua salada als llavis, tocant-te la pell. Quan has de nedar 6, 30, 50 o 80 quilòmetres, o més, no pots pensar en el que has fet, o en el que et falta. Només existeix el que fas ara. Amb el temps descobriràs que la natació d’aigües obertes és una meditació en moviment, no un esport. Per això, la braçada número 3.000 ha de ser igual que la primera. De fet, només hi ha una braçada. Per anar fins a l’illa només en necessites una, de braçada.
 
–Walrus, t’adones que tot això que m’has ensenyat fins ara… és perfectament aplicable a la vida?
 
–Ha! Mira que ets pesat! Com t’ho haig d’explicar, noi? Això és el mar. El mar és el mar, i la vida i és la vida. La vida és, no ho sé, viure, poca cosa més; el mar és nedar. No vulguis buscar tres peus al gat, shark.
 
Però jo estava convençut que tot allò tenia un sentit més enllà del mar. Com era possible que no se n’adonés?

 


 El nedador d’aigües obertes


 © Adam Martín Skilton, 2019
 © Editorial Comanegra

Comentaris

    William James Setembre 3, 2019 6:52 pm
    L'espigó no estava ni lluny ni a prop. L'espigó no existia. Nomes existia jo fent una braçada, sent absolutament conscient de la respiració. I sent conscient de que l'aigua del mar t'ajuda a flotar, De cop i volta quan més bé estava que semblava que m'adormia, les roques del espigó. ¡Ostres! ¿d'on ha sortit aixó, ara?

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...