No s’ha dit tot

Perquè qui diu canvia, i també canvia qui escolta o llegeix el que es diu

Foto: © Forné


Llegeixo, una vegada més, que ja s’ha dit tot, en aquest món. Estranya afirmació. Hi ha suposats pensadors que redueixen el tot a només allò que consideren fonamental, i que veuen el dir com un paquet de reflexions i sentències que està embolicat per sempre.

Les preguntes són: On s’ha dit tot? A qui s’ha dit tot?

Respostes. Enlloc s’ha dit tot. Ni a ningú s’ha dit tot. Només una petita part, molt limitada, de l’hipotètic tot s’ha dit a algú, en algun lloc i en algun moment. A un altre, en un altre moment i en un altre lloc, se li ha dit alguna altra cosa parcial i concreta. I li ho ha dit algú que potser només és capaç de dir aquesta cosa, o poques més. I sobretot: ho ha dit, inevitablement, a la seva manera.

En comptes d’afirmar que ja s’ha dit tot, en aquest món, potser és més raonable creure que mai no s’ha dit res que es pugui repetir exactament al mateix oient o al mateix lector. Perquè qui diu canvia, i també canvia qui escolta o llegeix el que es diu.

Confonen pensar i dir… Sospito que no tot ja està definitivament pensat, en aquest món, però és segur que no tot està dit. Perquè dir –en una conversa d’amics, en una pàgina literària– sempre és un dir que depèn del caràcter o de l’ànim personal, de les paraules que es troben o es trien, de l’espai i del temps en què s’han triat o trobat.

Dir, no és un què ja construït per sempre, sinó un com, que es construeix cada u. I per això, al llarg de les generacions, continuem parlant i escrivint. I escoltant i llegint coses que no ens havien dit mai.


 






Temps afegit


© Josep Maria Espinàs
© La Campana, 2001

Nou comentari

Carlota Flâneur Foto: Sílvia Poch
Música per als vespres d'estiu
La Universitat de Barcelona programa quatre concerts en una nova ubicació
Més entrades...