Foto: Evan


“Antígona i Ismene ens demostren la pluralitat de feminismes, les diferents maneres de ser dona”, diu una participant del debat La figura d’Ismene. Gènere, ètica i estereotips.

L’Institut Català de les Dones, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, acull a l’espai Francesca Bonnemaison un monòleg de la dramaturga canadenca Carole Fréchette dirigit per Imma Colomer i interpretat per Fina Rius. Un monòleg on Ismene, germana d’Antígona, apareix.

Els clàssics són aquelles obres que sempre tornen, que es poden anar revisant i tracten temes universals, diu Mercè Otero, moderadora del debat posterior. I la tragèdia d’Antígona n’és un. En aquesta revisió i gràcies a l’autora, el focus se centra en Ismene. No silenciar les veus de les dones és un tema d’actualitat, però en aquest debat s’hi ha afegit un detall: no silenciar cap veu de cap dona. Els feminismes són plurals i no hi ha una manera de ser dona. Mentre que Antígona, coneguda per tothom, assumeix un paper socialment acceptat com a masculí, Ismene –poruga, covarda, submisa– acaba silenciada per tota l’eternitat. “Les dones passen a la història quan adopten rols masculins”, observa una altra participant.

Carole Fréchette, però, convida Ismene a parlar davant d’un grup de persones i li demana: “Per què vas acceptar el càstig?”. La germana d’Antígona accepta la invitació i utilitza la seva veu per parlar de les pors, les tremolors i les suors. Dona espai a la reflexió sense passar a l’acció. Ella, al contrari que Antígona, decideix viure i posa la vida al centre: pensa en els límits, la continuïtat de la família, el dolor, la incertesa, el dubte, la impuresa de les coses –que també són vida i ens formen. Demostrant les seves contradiccions, posant-les sobre la taula i mantenint-se ferma en una decisió que ella creu correcta, Ismene es redefineix valenta, decidida, íntegra.

L’obra parla, també, de la sororitat complementària: com si Ismene i Antígona fossin dues parts d’una mateixa persona. De la presència de les dones a l’esfera pública, del discurs de la desobediència i de la importància de tenir un espai propi. Sempre tornem a la famosa cambra pròpia de Virginia Woolf.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix