Núria Bendicho (Barcelona, 1995) ha debutat en el panorama literari català amb un drama rural, Terres Mortes, una història llòbrega i extrema que es vertebra al voltant de la mort. Va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama, amb una menció especial del jurat que en recomanava la publicació. Les bones crítiques no han parat d’arribar per a aquesta història inspirada en Faulkner, en Rodoreda, en Víctor Català i en Juli Vallmitjana.
De Terres mortes n’han dit que és gòtica, moderna, violenta, escabrosa… Com la definiries tu?
Tots aquests adjectius li escauen! Terres mortes és una novel·la fosca que camina per una atmosfera tenebrosa, plena de brutalitat. Hi ha molta violència, tan psicològica com física, i intento tocar temes d’actualitat: la prostitució, els tabús socials, la submissió voluntària…
Has ambientat la teva novel·la en el món rural, tot i que no és el teu context. Per què?
Els llibres que tinc a la tauleta de nit són llibres ambientats en el món rural. He viscut gràcies a ells una naturalesa i una animalitat que quedava lluny de la meva Barcelona. Llegint-los podia apreciar les olors del bosc, la caiguda del sol rere les muntanyes, la feina dura del camp. Per altra banda, els meus personatges són éssers molt solitaris i la soledat del camp no és diferent de la de ciutat. I narrant aquest estat tinc traça per experiència. Aquí, a la ciutat, vivim tots molt alienats.
Què té de comú l’alienació de la ciutat amb la solitud rural?
Els habitants de les ciutats cada vegada ens coneixem menys i toquem menys de peus a terra. Cada vegada sabem fer menys coses amb les mans, no sabem d’on surten els aliments, ens comuniquem a través de telèfons mòbils. Vivim alienats. Jo no comparo la solitud de la ciutat amb la solitud d’un poble, que crec que és menor, sinó amb la solitud del meu ideal de vida: una persona vivint sola en un casalot dalt de la muntanya. La solitud de viure dalt de la muntanya té l’avantatge que ningú et ve a emprenyar.
Els personatges, què tenen de veritat i què tenen de ficció?
Tota ficció té una part de veritat. Hi ha personatges que han recollit característiques físiques de persones que conec i d’altres que n’han adquirit característiques psicològiques. Però sobretot el que he intentat és que cadascun d’ells experimentés alguna emoció que jo he sentit al llarg de la meva vida. Canviem tant, que tinc emocions per donar i per vendre.
La manera d’expressar els sentiments dels personatges és molt versemblant. La Maria, per exemple, quan parla de la tristesa… També quan es parla del dolor, de la nostàlgia. En què t’has basat per aconseguir aquesta veritat?
Tinc la sort –o la dissort, segons com es miri– de viure amb massa intensitat totes les coses que em passen. A voltes he patit una tristor inexplicable que quasi m’ha arribat a desfer. A voltes he gaudit d’una exultació que m’ha fet tocar les estrelles. A la novel·la he intentat treure’n profit i donar forma als meus personatges de manera que ells també tinguin l’oportunitat de viure el món des d’aquests llocs tan sensibles.
La mort és el motor de la relació entre tots els protagonistes, a tots els marca la tragèdia d’una mort. Per què?
Tothom té por de la mort. Fins i tot aquells que diuen que no en tenen. És el moment on tot allò que hem construït, pel que hem lluitat, s’esmicola. Desapareixem. Els meus personatges es troben, de sobte, amb la mort inesperada d’un individu de la seva família. Els han robat algú que, d’alguna manera, els pertanyia, formava part de la seva identitat. I no hi ha res més dolorós que perdre una part de la teva identitat.
Terres mortes és una novel·la molt tosca, però alhora no dona lliçons de moralitat. La polifonia hi té força a veure, perquè com a lectora acabes connectant amb totes les peces del puzle, i acabes comprenent millor les accions de cadascun dels personatges. Com i per què vas prendre la decisió de fer un relat amb diferents veus?
Vaig començar escrivint el capítol del nen i de sobte em vaig dir: què en pensaria, de tot això, la seva germana? Així que vaig posar-me a escriure el capítol de la Maria. La resta de capítols van aparèixer com pa beneit. Una escena em duia a l’altra i així anava plasmant el trencaclosques. M’agradava molt usar la polifonia de veus, perquè així podia jugar amb l’essència de la realitat. Allò que veiem és real? Des dels ulls d’un altre és vist d’una altra manera. Quina de les dues visions és més real?
Un dels efectes d’aquesta polifonia també és el d’entendre la violència que travessa les dones, com enfoquen la vida entre elles en contrast amb ells. Com vas construir aquestes mirades?
M’interessava molt enderrocar el mite de la lliure elecció, tan comú en els nostres dies. Moltes dones es creuen lliures perquè “escullen” les seves accions i posen al centre del feminisme la llibertat d’elecció. Però nosaltres no hauríem d’acontentar-nos a ser consumidores. El centre del feminisme sempre ha estat l’alliberació de la dona. Per exemple, la Dolors creu que escull lliurement la prostitució i que no està esclavitzada com les altres dones, que depenen d’un sol home. Però ella no ha escollit res. Ningú escull que els homes la violin i li donin pallisses. S’hi ha vist obligada per la seva situació vital. Tanmateix, per no adonar-se de la pròpia esclavitud, que fa molt mal, s’inventarà que ella ha escollit aquesta vida i calmarà així la seva ment cada vegada que hi pensi.
El temps en el qual situes la novel·la és incert mentre la història transcorre, i no és fins al tram final que el lector es pot situar millor. És un desconcert provocat conscientment?
Jo m’he inspirat en La mort i la primavera de Rodoreda: un món propi, allunyat de qualsevol altre lloc, espai i temps. Volia crear un món angoixant on el lector hagués d’aturar la lectura per poder respirar. Crec que el fet d’allunyar la narració de la nostra realitat m’ha permès treure amb més força aquelles veritats pròpies que duia amagades dins l’ànima. Potser en un altre context no m’hauria atrevit a reflexionar sobre la nostra moral.
Com ha estat el procés d’escriure una novel·la com Terres mortes, la teva òpera prima? Havies escrit abans un text tan llarg?
Terres mortes és el meu primer text i no ha estat un camí de roses. He hagut de lluitar molt contra la inseguretat, que m’assetjava a cada instant, i contra la manca de tècnica, que he anat adquirint mentre l’escrivia.
La novel·la té escenes molt violentes.
La veritat és que les escenes més violentes de l’obra m’han estat les més fàcils d’escriure. No sabia d’on em sortien i això em feia riure molt. A qui se li acut serrar-li les cames a un fill mort per entaforar-lo dins la caixa? Suposo que he llegit massa Faulkner…
Què volies generar en el lector amb aquesta brutalitat?
Amb aquesta brutalitat pretenia que el lector no pogués girar la cara i mirar cap a una altra banda. A mi aquestes escenes em fan gaudir molt, al mateix temps que em repel·leixen. Recordo una escena d’El vincle més fort, de Kent Haruf, on un home es talla els dits amb una màquina de camp. L’autor t’ho explica detalladament i tu no pots parar de llegir-ho al mateix temps que instintivament vas apartant la cara de les pàgines. Suposo que aquesta és la sensació que volia provocar.
Creus que ens hem tornat frívols amb la violència, que tant la volem consumir, que no ens podem desenganxar de la pàgina?
Hi ha molts tipus de violència. Estem tan acostumats a la violència estatal i policial, a la violència del capital, que ni ens adonem que les patim. Cada dia hi ha desnonaments, per exemple, abusos policials, restriccions de la llibertat. El fet de no adonar-se’n provoca que, quan algú aixeca el cap i diu prou, llavors se’l titlla de violent, perquè fa rebombori. Avui en dia importen més els contenidors cremats que la lluita pels drets. Jo crec que vivim en una societat molt hostil i que, per tant, és natural que en neixi literatura acarnissada. Aquí el lector aprecia la brutalitat, perquè apareix com a quelcom llunyà.
Et dius amant del decadentisme català, un moviment literari molt situat històricament. Què creus que tenen els nostres temps amb aquesta manera de narrar?
No crec que el decadentisme català estigui gaire de moda últimament. L’editorial Males herbes ha intentat recuperar-lo amb una antologia de contes anomenada Savis, bojos i difunts. La recomano molt. Sobretot el conte d’Eugeni d’Ors.
No s’acostuma a situar la joventut amb una aproximació vital a la mort, però per escriure una novel·la com la teva és necessari tenir-hi una connexió.
Fa cinc anys, a la meva família vam viure una mort molt sobtada i molt violenta. Va ser el meu primer contacte directe amb la mort. Tothom la va viure de forma molt diferent: alguns vessaven llàgrimes, altres feien el cor fort, altres s’aferraven al record…
Els mandats de gènere també ens porten a les dones a unes expectatives de dolçor, de suavitat. Tu parles de la violència, de la mort. Com ha estat escriure això des de la teva perspectiva?
Les dones hem estat educades de manera que l’home ha de ser el centre del nostre món. Hem de ser atractives a la seva mirada, l’hem de posar content amb afalacs i l’hem de servir. Les dones de Terres mortes també es troben encadenades a la presó patriarcal i les seves vides giren al voltant dels homes. Volia que aquesta qüestió sobresortís dins l’obra.
Què li volies dir a Àngel Guimerà titulant Terres mortes la teva primera novel·la?
Així com a Terra baixa d’Àngel Guimerà hi ha una terra corrompuda i una altra que no coneix la maldat, a Terres mortes tot és terra podrida, terra morta d’on no pot brotar la bondat. Tot i així, a la novel·la hi ha personatges que, lluny dels homes i les dones que els envolten, és a dir, de la societat, poden escapar-se de la depravació moral.
També sona a Drames rurals de Víctor Català o, com deies, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. Quines són les teves referències i què hi has volgut afegir amb Terres mortes?
Tinc molts referents. El primordial és William Faulkner. Em va canviar la manera de concebre la literatura. Després de llegir Absalom, absalom vaig pensar que ja mai més llegiria res tan bell. I, de moment, ho mantinc. Però la meva obsessió per Faulkner no em cega del tot. També admiro molt la manera com Rodoreda narra l’angoixa a La mort i la primavera, la destresa de Víctor Català, el malaltís ritme de Thomas Bernhard, les imatges grotesques de Juli Vallmitjana, la capacitat descriptiva de Prudenci Bertrana… Terres mortes és un homenatge als meus mestres i per això l’obra és plena de picades d’ull cap a ells. Alguns lectors ja n’han trobat algunes!
Has parlat molt del fet d’haver buscat recursos fora de la universitat, perquè no et sents còmoda amb el sistema educatiu. Per què?
Sempre he estat una salvatge. No suporto que em diguin què he de llegir, com ho he de fer ni quan ho he de fer. El sistema educatiu, amb els seus plans docents, modela els estudiants i els transforma en una única peça on hi ha de cabre tothom. No té en compte la singularitat de l’estudiant, quins són els seus interessos, quines són les seves capacitats… Crec que gran part de les persones que passen pel filtre de l’Acadèmia acaben decebuts. La vertadera universitat comença quan per fi t’has deslliurat de les obligacions acadèmiques i pots conrear-te amb els llibres que desitgis i que t’interessin més.
La teva novel·la es va publicar arran d’una menció específica del jurat dels Premis Llibre Anagrama i ha rebut molt bones crítiques. Com estàs vivint aquest èxit?
Aquest ha estat un any agredolç, perquè, per una banda, he patit una malaltia molt greu, i, per l’altra, he publicat la meva primera novel·la i ha tingut molt bones crítiques. Així que l’èxit de la novel·la ha nascut al bell mig d’una tempesta. De totes maneres, sempre és agraït que valorin la teva feina. I gràcies a la publicació de la novel·la he conegut molts escriptors i gent meravellosa del gremi, com la Isabel Obiols, la meva editora.
Com es gestiona aquest volum d’atenció, de feina.
Suposo que si hagués tingut salut, ho hauria gestionat d’una altra manera. M’ha costat, a voltes, ser el centre d’atenció. En alguna entrevista he sentit que em mancaven les forces. Abans ho hauria encarat d’una altra manera: amb més diversió i seguretat i hauria aprofitat les ocasions per ficar cullerada i parlar de política.
Has pogut sortir del focus per atendre’t?
Ha estat una llàstima que em coincidís la malaltia amb l’estrena de Terres mortes. Això m’ha privat de moltes coses com, per exemple, fer presentacions de llibres o aparèixer per Sant Jordi i conèixer els meus lectors. M’hauria agradat fer-ho tot. Però la vida mai va com volem que vagi. Havia de cuidar la meva salut i protegir-me. Ara estic una mica millor, però encara em queda molta recuperació per endavant.
Tens pensat escriure una altra novel·la?
M’agradaria molt escriure una altra novel·la, però es necessita molta valentia per escriure la segona. No vull decebre el lector. De totes maneres, sempre estic imaginant escenes i inventant històries. Tinc tres projectes de novel·la dins del meu cervell, tot i que no sé si s’acabaran materialitzant. Per escriure una novel·la es necessita molta força, constància, capacitat, temps, entre d’altres coses, i no sempre hom té l’oportunitat de trobar-les totes al mateix temps.
Parles d’aquesta por de cara a la segona novel·la, però en quin moment vas decidir que havies d’ensenyar al gran públic el que feies? En quin moment vas poder passar per sobre de la síndrome de la impostora?
El dia que vaig decidir mostrar la novel·la acabada als meus amics i familiars les mans em tremolaven. He patit la síndrome de la impostora a cada ratlla que he traçat. De tant en tant, mentre escrivia l’obra, ensenyava a la gent propera els nous capítols –o fins i tot paràgrafs– per tal que em donessin l’aprovació. I sé que això m’ha succeït pel fet de ser dona. Tinc coneguts homes que escriuen històries dolentes i mediocres i, en canvi, se senten orgullosos del seu treball.
© Núria Bendicho Giró, 2021.
© Editorial Anagrama S.A.
