Foto: Pimthida
Les aules del país són plenes d’alumnes cada vegada més diversos i la institució educativa cada curs té una agenda més plena de tasques i responsabilitats socials —i gairebé assistencials—, que ha de cobrir i donar-hi resposta dins de l’estressada societat del segle XXI, una societat en què tot va molt de pressa i els sabers clàssics com la literatura van sent arraconats progressivament per les lleis de mercat i per l’utilitarisme acadèmic. En aquest context, la literatura ha anat perdent presència i significació dins del currículum educatiu de l’ESO i el batxillerat, i si encara avui es manté a les aules és gràcies a un professorat de literatura irreductible i entusiasta que vetlla perquè no desaparegui ni romangui en la marginalitat més absoluta. A la secundària ja fa temps que s’ha convertit en un apèndix merament testimonial dels llibres de text. Al batxillerat, la reducció de les hores de literatura catalana aboquen la matèria a una precarietat que fa que el professor tingui poc temps per poder desenvolupar el temari com escauria. En totes dues etapes el missatge subliminal és que la literatura és un complement prescindible del currículum de llengua.
Aquest panorama desolador fa que cada curs escolar, en un moment o altre, rebroti el vell debat sobre la presència i l’ensenyament de la literatura en el nostre sistema educatiu. Fa unes setmanes hi va tornar amb la publicació del manifest SOS. Literatura a l’ensenyament per part del col·lectiu Pere Quart. Si això passa és perquè la literatura catalana no acaba d’ocupar el lloc que li pertoca ni consolida l’estatus que hauria de tenir com a literatura nacional, una situació que la fa estar en fals; talment com la llengua, ja que ambdues viuen una situació amb paral·lelismes més que evidents.
L’escenari genera un profund malestar que ens ha portat a reclamar, de manera reiterada, que la literatura catalana tingui un paper central en les aules del país i disposi d’unes condicions òptimes per assegurar-ne la transmissió a les futures generacions d’estudiants perquè puguin ser coneixedores d’aquest patrimoni literari. Avui la literatura continua essent una disciplina humanística imprescindible per formar ciutadans lliures, cultes i crítics, unes bases que cap societat avançada i que vol el millor per la seva ciutadania pot obviar ni bandejar, com molt bé expliquen des d’Erasme de Rotterdam a Eduqueu els infants ben aviat en les lletres (Adesiara, 2015) fins a la professora Martha C. Nussbaum a Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Arcàdia, 2011).
En un altre ordre de qüestions, ara que l’ensenyament per competències s’imposa en el sistema educatiu i que l’utilitarisme cada cop pesa més i arrossega gran part de l’activitat acadèmica de l’aula, no hauríem de perdre de vista que la literatura és una disciplina altament competencial i fonamental per aconseguir dues destreses bàsiques per moure’ns en el món actual: saber llegir i escriure, que no vol dir passejar la vista per les lletres ni omplir papers sense solta ni volta, sinó entendre i comunicar, competències que ens remeten directament a l’art de la retòrica i l’oratòria aristotèliques.
El Departament d’Ensenyament n’és coneixedor i cinc anys enrere va impulsar el Pla Nacional de Lectura (2011-2015) per millorar els índexs de lectura tant a la primària com a la secundària, i enguany ha començat un programa complementari anomenat Ara Escric (2015-2016) per optimar la competència escrita, que tanta falta fa també. Totes dues són bones iniciatives que busquen la transversalitat a les diferents àrees del currículum —com ha de ser—, però de ben poc podran servir si això no es fa creient en la (bona) literatura, començant per la pròpia, que avui es troba relegada. Es pot ensenyar i aprendre a llegir i a escriure —i fer-ho amb èxit— prescindint del nostre corpus literari?
La (bona) literatura, però, a banda de la dimensió més competencial, proporciona molts beneficis com a individus i societat. El primer de tots és que és una excel·lent matèria primera del coneixement humanístic per formar una ciutadania culta, amb capacitat crítica, i que estableix ramificacions amb totes les àrees del coneixement, com en deixen constància, per exemple, les novel·les de Jules Verne.
El segon, la literatura és llenguatge i, com deia Mercè Rodoreda, «una novel·la són paraules». Com més paraules agabellem, com més vocabulari i lèxic dominem, com més dúctils siguem amb la llengua més capacitat i facilitat tindrem per entendre el món i l’ésser humà, i aquí la poesia també té una funció essencial com a gran receptacle de mots i sentits. En els dies que corren no podem renunciar-hi i cal que tinguem ben present que una imatge no val ni valdrà mai més que mil paraules; la imatge és barata i avui en la sobreabundància d’impactes visuals va a preu de saldo.
El tercer benefici és la vida i l’autenticitat que conté la literatura, i com des de la ficció literària es pot arribar a comprendre tan bé la realitat i els replecs de l’ànima humana. Actualment, termes com «intel·ligència emocional», «emprenedoria» o «creativitat», posats de moda pels gurus de la contemporaneïtat i amants de les solucions de flascó i de les píndoles d’autoajuda, queden en no-res al costat de la literatura. L’art de la ficció és l’única disciplina humanística que interpel·la directament les emocions des de la raó, fomenta la imaginació i estimula la creativitat artística. Quina millor base per generar emprenedors que triangular la literatura amb la filosofia, la història, la història de l’art o la música? La literatura, a més, a diferència de l’autoajuda, ens fa pensar i créixer interiorment com l’Aloma de la Rodoreda en el seu enamorament traumàtic; com la Valentina de Soldevila que presencia el desmembrament familiar amb la mort del pare i la posterior reestructuració familiar o com la Mila de Víctor Català, que fa un viatge interior cap al seu alliberament personal i com a dona, oposant-se a qualsevol tipus de determinisme.
Aquests dies que les imatges de l’èxode dels refugiats sirians, i el seu confinament i posterior expulsió del camp d’Idomeni, ens colpeixen profundament i haurien de fer avergonyir aquesta Europa que sembla que no només ha renunciat a les humanitats sinó també a la humanitat —i a la idea d’Europa de George Steiner. Nosaltres també vam ser exiliats al final de la Guerra Civil, i les instantànies de la diàspora siriana són d’una familiaritat palmària que poden dialogar a la perfecció amb el testimoni literari dels refugiats catalans que el gener de 1939 van emprendre el camí cap a la frontera amb França, per passar molts d’aquests als camps d’Argelers, Sant Cebrià o Bram, i marxar posteriorment, els que van poder, cap a Amèrica. Ambdós èxodes presenten el mateix drama humanitari però amb uns altres protagonistes. Les experiències vitals de l’exili republicà van quedar immortalitzades en nombroses mostres de la nostra millor literatura del segle xx, gràcies a Rovira i Virgili, Calders, Tísner, Bartra, Amat-Piniella, Trabal, Jordana, Benguerel, Oliver i un llarg etcètera que ens narren amb tot tipus de detall el sentit de la pèrdua i l’enyorança.
Podem prescindir, doncs, d’aquest testimoni literari que pot ajudar els nostres alumnes a entendre tants aspectes de les guerres, dels exilis i de la condició humana? I d’aquí podríem saltar a l’exemple de la prosa de Josep Pla, l’encarregat de fixar la memòria paisatgística, social, cultural, política i gastronòmica de la Catalunya del segle xx. Tot aquest esplet literari dóna joc per gaudir de les belles lletres, de la comprensió del món i de l’aprenentatge de l’ofici de viure. Aquesta literatura que és patrimoni de tots, que configura la identitat del país, que alhora ens aporta tants beneficis intel·lectuals, però que avui es troba en hores baixes en la seva transmissió a les aules, cal que recuperi el lloc que li pertoca i que mai hauria d’haver perdut, talment com fan tots els països amb les seves respectives literatures, malgrat la crisi global de les humanitats. La nostra literatura ha de ser a l’agenda educativa, cultural i política, per poder ser resituada i gaudir de centralitat en el currículum, des de la primària fins al batxillerat i al marge d’urgències i contingències diverses, si volem contribuir a fer un país millor, més culte i sensible; i lluitar així contra la banalitat i la mediocritat de la societat de consum present que ens vol dòcils i acrítics.
1
0
