Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918) va ser un personatge polièdric que, des de la seva posició preeminent en les elits burgeses, va intervenir en tots els àmbits de la societat de la seva època. És ben coneguda la seva fructífera relació amb Antoni Gaudí i la seva implicació amb els Jocs Florals de Barcelona i l’Orfeó Català, i també la xarxa de relacions familiars i socials que el van introduir en els cercles nobiliaris i van convertir la seva família en una de les més influents del país.
Però, d’on venia, Eusebi Güell? A Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art, una completa biografia que publica la Diputació de Barcelona, la historiadora de l’art Raquel Lacuesta i el periodista Xavier González exploren la vida familiar de l’empresari, amb les seves llums i les seves ombres. En llegim un fragment que explica quin és l’origen de la seva posició i fortuna familiars.
Eusebi Güell i Bacigalupi, als 16 anys. Foto: FFGdS
Els orígens dels Güell: de Torredembarra a Barcelona passant per Amèrica
Eusebi Güell i Bacigalupi descendia, per línia paterna, d’una nissaga de Torredembarra. L’avantpassat més remot conegut fou el pagès Gabriel Güell, que l’agost del 1558 es va fer construir un casa en aquella població de la costa tarragonina pel preu de 40 lliures. Després d’algunes generacions amb la nissaga instal·lada, per matrimonis, fora de Torredembarra, els Güell van tornar a establir-s’hi a mitjan
segle XVIII.
Pau Güell i Roig, l’avi d’Eusebi, va néixer a la població tarragonina el 20 de setembre de 1769. El 3 de maig de 1797 es va casar a Torredembarra amb la seva cosina Rosa Maria Ferrer i Roig, nascuda al mateix poble el 16 de setembre de 1771 i filla d’una família que tenia una botiga de teixits i de sastreria. Aleshores, Pau feia de pagès a Can Borràs, a Sant Vicenç de Calders. El matrimoni va tenir tres fills: Maria Magdalena, nascuda l’11 de juny de 1798; Joan, nascut el 3 de març de 1800, i Rosalia, nascuda el 2 de febrer de 1802. Davant les dificultats econòmiques, Pau Güell va emigrar a Amèrica per mirar de fer fortuna amb el comerç, com tants altres de la costa catalana. Segons la majoria de les fonts, es va instal·lar a Santo Domingo —capital de l’actual República Dominicana, a l’illa la Hispaniola—, tot i que d’altres apunten que va marxar a Puerto Cabello —a l’actual Veneçuela—. Fos on fos, tot sembla indicar que la inestabilitat política de la regió, immersa en els processos d’independència de les colònies americanes, el van dur a la ruïna en diverses ocasions. Malgrat els entrebancs, però, ho seguí intentant i anà postergant la tornada. No ho va fer fins poc abans de morir, a Torredembarra, el juny del 1837, com un més dels molts indians catalans que no van reeixir a l’hora de fer les Amèriques. El seu fill, Joan Güell i Ferrer, el pare d’Eusebi, tornà a provar sort en el nou continent, i ell sí que assolí l’objectiu: finalment aconseguí convertir-se en el primer membre de la nissaga Güell que va fer el salt cap a la riquesa i el poder.
Joan Güell visqué la primera aventura americana de ben petit, quan el pare el va reclamar perquè l’ajudés en el seu magatzem comercial. Va creuar l’oceà quan encara no havia completat els estudis de primeres lletres, als 9 o als 12 anys, segons les fonts. Veient que els diners eren molt difícils de guanyar, i més en un món convulsat per guerres i revolucions, Joan aviat tornà a Catalunya per iniciar una formació que de seguida li resultà molt gratificant i útil. Anà a viure a casa d’uns oncles a la Barceloneta i als 16 anys es va matricular a l’Escola de Nàutica de Barcelona, un centre que havia estat fundat el 1769 per la Junta de Comerç de Barcelona amb l’objecte d’aprofundir en els estudis nàutics i de navegació en un moment en què Catalunya pogué exercir amb llibertat el comerç amb les Amèriques i es recuperava econòmicament. Aleshores, l’Escola estava ubicada a l’edifici de Llotja, al Pla de Palau. Dos anys després, el 1818, Joan Güell obtenia el títol de pilot.
Vista general de l’Havana, de Deroy (1880). Foto: ICGC
Un cop acabats els estudis de Nàutica, Joan Güell i Ferrer se’n tornà a les Antilles, però aquesta vegada se’n va anar directament a l’Havana (Cuba). Aleshores, la sort i el seu ull clínic per als negocis li van somriure: després de treballar un temps com a dependent en un modest magatzem de gènere, als 21 anys muntà el seu propi negoci, la Casa Güell, una casa de comerç fundada amb 2.000 duros estalviats i 8.000 més aportats per dos socis. Després, com a resposta a l’assetjament de les cases de comerç tradicionals de l’Havana, aliades contra els nouvinguts, Joan Güell va tenir la idea —que dugué a la pràctica— d’adquirir tots els carregaments del port i els bucs de l’Havana; fou així que aconseguí el monopoli del comerç durant quatre o cinc anys. A partir d’aquell moment, Joan Güell fou nomenat director de l’associació de les cases de comerç de l’Havana, i el seu negoci va arribar a reunir una gran fortuna. Tant és així que, des de Cuba, va escriure a casa que oferiria un dot a la seva germana Rosalia quan es casés.
En aquest període cubà no es pot excloure la participació personal de Joan Güell en el tràfic d’esclaus o l’ús de mà d’obra esclava, si es té en compte que aquest tràfic va ser legal a l’illa fins al 1820 —i encara va continuar de manera clandestina unes dècades més— i que l’esclavitud no s’hi abolí fins al 1880, i sobretot considerant que Joan Güell aconseguí monopolitzar, ni que fos durant uns anys, el comerç del port de l’Havana, i que aquest negoci havia d’incloure el comerç de persones. En tot cas, no s’ha trobat mai cap document que en deixi constància, com en canvi sí que ha passat en el cas d’altres indians. Joan Güell va ser, en tornar a Catalunya, un dels principals opositors públics a les reformes polítiques a Cuba i a l’abolicionisme, una postura compartida per la pràctica totalitat de la burgesia catalana.
Segons algunes fonts, va ser a Cuba que Joan Güell va conèixer el qui, dècades a venir, havia de ser el seu consogre, el càntabre Antonio López y López, disset anys més jove i nascut a Comillas el 1817, provinent d’una família humil i orfe de pare de ben petit, però tan ambiciós i intrèpid com ell. Després d’haver provat sort uns anys a Andalusia, on treballà en tavernes i drassanes, Antonio López va marxar el 1831 de Cadis a l’Havana, fugint de la justícia que el buscava a causa d’una baralla, amagat en una fragata del seu paisà Ignacio Fernández de Castro. La mare de López, María López Fernández, havia treballat a Comillas fent de bugadera de la casa de Fernández de Castro, que aleshores estava establert a la ciutat andalusa com a navilier i balener d’èxit. A l’Havana, López treballà deu anys a sou en una botiga de comestibles. El 1841 se’n va anar a Santiago de Cuba i es dedicà a la comercialització de roba europea, els molt sol·licitats «artículos de París», de manera que arribà a obrir-hi magatzem propi.
Joan Güell i Ferrer i Eusebi Güell i Bacigalupi fotografiats el mateix dia, lloc i estudi de Barcelona, 1862. Foto: FGEC/ MASMM
Tant López com Güell intuïren que els negocis, en aquella època, s’havien de fer a Barcelona i Catalunya, on la indústria començava a assolir unes cotes elevades de producció que calia aprofitar, a mesura que s’anaven incorporant les màquines de vapor a les fàbriques. Joan Güell, abans d’adreçar-se a Barcelona —i seguint aquella intuïció que el distingia—, el 1833 va fer cap a la costa est dels Estats Units, Anglaterra, els Països Baixos, França, Suïssa i Itàlia per conèixer el desenvolupament industrial i tecnològic d’aquells països, i les novetats que oferien en maquinària tèxtil. Hi passà tres anys, cosa que li comportà uns coneixements prou ferms, tant industrials com socials i culturals. Finalment, arribà a Barcelona al voltant del 1836, on ràpidament es convertí en un dels empresaris més rics i respectats del país.
Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art
© de l’edició: Diputació de Barcelona.
© dels textos: Raquel Lacuesta, Xavier González Toran, Enrique Campuzano.
