Foto: Paul Morris
T’explica que ha conegut algú que quan li escriu un missatge no escatima en caràcters, respecta la puntuació i evita les abreviacions. Això ha de ser un senyal, et diu somrient de forma tímida mentre fa en mil bocins el tovalló de paper blau cel.
Feia uns mesos que s’havia cosit el cor de nou. Com havia pogut, s’havia arrencat l’espina de la traïció per l’únic lloc que li quedava lliure de cicatrius. Tornar-ho a provar em sembla una temeritat, et diu amb els ulls brillants mentre remena la tasseta de cafè.
Deixar anar va una mica d’això, no?, et demana en veu alta. La mires quan perd la vista a través de la finestra que dona al carrer. Belluga el cap d’un cantó a l’altre. Va de no esperar res, d’agafar-te ben fort a tu mateixa i creuar els dits perquè el temps endreci els records en el prestatge adequat. Fa una pausa i s’enretira un ble de cabells que li tapa la cara. Si pot ser, apartat de la vista i en un lloc ben alt. Gira de nou el rostre per mirar-te. Prem els llavis amb força i et clava les pupil·les.
No pots fer res més que escoltar-la i agafar-li la mà que ha quedat reposant sobre la superfície de fusta de la taula. Mai t’has permès certes febleses i enveges els qui –com ella– les saben compartir.
Saps que les evidències intangibles provoquen cremors que poden arribar fins al moll de l’os. Que hi ha dies que, de tant submergir les mans per ofegar les papallones, et queden els dits blaus i tan entumits que escriure et fa mal. Aquí ningú se n’escapa, de les decepcions. Notes una boleta d’angoixa pastosa a la boca, però malgrat tot, li somrius.
Has vist?, escriu els per què separats i amb accent quan fa preguntes. Emet un sospir profund. I els també, des de i peròs amb totes les lletres. T’allarga la mà que sosté el telèfon. Rieu a la vegada.
La continues mirant mentre tecleja a la pantalla. Els seus ulls ja no estan humits. Ara ets tu qui emet un sospir ofegat i perd la mirada en la gent que passeja per l’altre costat del vidre. No hi pots estar més d’acord. Estalviar-se les paraules i obviar l’ortografia sovint és tan absurd que no ho pot ser més. Que aquí tots estem de pas, hòstia. És una qüestió de delicadesa. I, tard o d’hora, tot allò que hem evitat expressar pel temor de perdre, es pot convertir en la nostra pitjor derrota.
