De l’anglès, el francès, l’italià i l’àrab fins al rus, el polonès, el japonès i el català. Són gairebé una vintena de llengües les que s’aprenen, s’ensenyen i es comparteixen a la Borsa d’intercanvi lingüístic de la Universitat de Barcelona, que formen part del seu programa d’acollida lingüística, i que organitzen els Serveis Lingüístics de la UB. Tant els que fan de mestres com d’aprenents com les dues coses a la vegada són estudiants nascuts a Catalunya, -que volen aprendre o millorar una altra llengua– i d’altres que just aterren a Barcelona.
Per conèixer com aquestes converses neixen i, entre paraules i complicitats, es fan grans, parlem amb dues persones que representen els dos rols que hi estan implicats. Per una banda, amb la Júlia Ojeda, becària de col·laboració i dinamitzadora de grups d’intercanvi. És una de les encarregades d’acompanyar els participants en les primeres sessions, de donar-los les eines i la confiança perquè més endavant puguin continuar sense ella, però sense deixar de fer-los seguiment. Per altra banda, parlem amb la Lena Borsch, una estudiant alemanya que hi ha participat, parlant en la seva llengua i entrant de puntetes al català fins a fer-lo servir amb fluïdesa.
La primera porta
Lena: Al setembre, quan començava el curs, els estudiants d’Erasmus i els catalans ens vam conèixer i vam formar grups d’intercanvi de diferents llengües. A partir d’aquí, ens trobàvem a les ponències universitàries de Ciències amb Xocolata que ens oferien als estudiants internacionals, i on també podíem gaudir de xocolata amb xurros. Cada dues setmanes quedàvem per anar al centre de Barcelona, visitar algun lloc, anar al cinema, fer un cafè o ballar. Les activitats en què participava més eren les universitàries, ja que així podia gaudir de nous coneixements d’altres disciplines mentre practicava el català.
Júlia: A la primera convocatòria es fan unes activitats d’intercomprensió cultural, una explicació general del que és la borsa lingüística i, per exemple, descrivim què és el pa amb tomàquet. A partir d’aquí, a les primeres trobades m’agrada preguntar per què han escollit Catalunya, si abans ja coneixien el català o per quins motius el volen aprendre. I el mateix amb els qui es volen apropar a l’altre idioma. Això et fa veure que tots estem a la mateixa condició. A partir d’aquí m’agrada fer jocs: agafo llistes de paraules en dos idiomes, per exemple en català i alemany, i als catalans els dono la llista en alemany i al revés. Tenen el repte d’explicar la paraula sense anomenar-la, és molt divertit. La paraula l’acaben assimilant perquè en recorden l’anècdota.
Més enllà de la por
Lena: M’agrada conèixer gent nova, la seva cultura i la seva llengua. Per això, en comptes de por o vergonya, tenia il·lusió per poder participar-hi i conèixer gent i activitats. Un petit obstacle que vaig superar va ser anar-hi sola, ja que els meus amics, que eren altres estudiants internacionals, no van poder assistir a la primera sessió.
Júlia: El factor humà és molt clau. La motivació de cadascú, els gustos, el compromís. Treure’t la vergonya de parlar amb poca fluïdesa. Com que a les primeres trobades compten amb nosaltres, amb una dinamitzadora que els motiva a fer activitats i trenca el gel, ja no hi ha el handicap de no-sé-què-dir o tinc por d’equivocar-me. El que intentem és que se sentin còmodes, que ho provin, que s’ho passin bé.
Un món per descobrir
Lena: Em va agradar molt la visita guiada que vam fer al jardí meravellós de la Universitat de Barcelona, i aquella del refugi antiaeri a Gràcia. Era molt impressionant, ja que unes setmanes abans vaig fer una ruta sobre l’exili (des de la Jonquera fins a França) amb els meus amics del Màster de Filologia Catalana.
Júlia: D’activitats n’hem fet moltes. Des d’anar al cinema Texas a veure pel·lícules en versió original amb el grup angles o aprofitar el cicle de cinema alemany que fan a la Filmoteca, fins a quedar i fer una cervesa a l’Oktoberfest o anar als búnquers d’excursió.
Companys i acompanyants
Lena: L’acompanyament era bo, ja que participaven gent de diferents edats, de diferents cultures i amb diferents opinions. Ens ajudaven amb tasques burocràtiques o ens explicaven -sobretot la nostra coordinadora Júlia- històries d’esdeveniments polítics, culturals o sobretot el que volíem saber.
Júlia: La gràcia és que no és formal, més aviat depèn de la dinàmica del grup. Hi ha qui prefereix prendre un cafè, d’altres van a la platja. Cada grup és diferent i té uns gustos concrets. A part de conèixer Barcelona d’una manera diferent, perquè ho fan amb gent local, si ets d’aquí, també et permet intercanviar llengües amb gent d’altres països. Gent com tu, que potser (o no) estudia el mateix, amb qui possiblement comparteixes una franja d’edat i un estil de vida.
Les primeres paraules
Lena: A part de les frases inicials, les meves primeres paraules en català van ser: patufet, poble, xiuxiuejar, xup-xup, som-hi i pau.
Júlia: L’avantatge és que tens el contacte directe amb la llengua més col·loquial, la que es parla als carrers, a les places i a la vida. Aquell vocabulari i aquelles expressions que et costa recordar si te les has de memoritzar en un examen, a través d’anècdotes que has viscut les recordes més fàcilment. Perquè saps el dia, el moment, la persona i el lloc on ho vas escoltar.
La llengua viscuda
Lena: Al segon semestre em van preguntar si volia donar classes de conversa en alemany i vaig acceptar-ho com a activitat per al meu temps lliure, ja que em semblava una oportunitat molt bona per ajudar els estudiants catalans que volen practicar l’alemany. Els ensenyava tradicions, sobretot del meu estat federal, el del Rin de Nord-Westfàlia. D’alguna manera això em servia per donar les gràcies als coordinadors i estudiants dels serveis lingüístics de la UB, i consolidar les relacions entre catalans i alemanys. En aquell moment recordo que a l’intercanvi lingüístic no s’hi van apuntar gaires catalans. Per això, els meus amics d’aquí del semestre passat em van dir de broma: “Ara, ja que aquí falten catalans que volen aprendre l’alemany, has de fer de catalana, com si fossis de Vic”.
Júlia: Els grups són d’entre 6 i 10 persones, més la dinamitzadora que vetlla per estimular contínuament el grup. Perquè els estudiants s’animin a parlar i es creï confiança entre ells. Les dinamitzadores no hi som sempre, a no ser que hi establim amistat. Hi anem una o dues vegades i després, per saber si el grup funciona, mantenim contacte per telèfon. I ja van per lliure. Seria posar la base i després donar-los ales.
Aprenentages
Lena: Formar part dels intercanvis lingüístics o culturals és una bona oportunitat per aprendre moltes coses. Al principi sembla que ja les coneixes, però veus que són més àmplies i que donen més espai d’aprenentatge. També m’ha motivat per seguir estudiant català, per descobrir llocs de Catalunya menys turístics i amb molta naturalesa. He comprovat que pot ser molt bonic viure l’experiència de l’Erasmus a Barcelona, ja que la UB, la UAB i la Facultat de Filologia Catalana, Sociologia i Ciències Polítiques em van acollir molt cordialment. Els meus amics de classe, de la coral de la UB, de l’Agrupació Sardanista de Vic i dels serveis lingüístics han fet el meu Erasmus una experiència inoblidable.
Júlia: He après a saber tractar la gent que no domina els mateixos idiomes que jo. A ser més creativa i a tenir més recursos a l’hora de fer que un grup de persones s’entenguin, encara que no parlin la mateixa llengua. Hi ha situacions complicades. Tenim diccionaris al mòbil però tampoc acaben sent súper afinadors. Recordo el grup de japonès i català. Va ser curiós perquè no en sé gens, de japonès, i no podia interactuar. Hi havia un noi que no parlava gens el català i al final ens vam anar entenent. El fet que les dinamitzadores siguem estudiants com ells, els genera confiança per deixar-se anar. No som unes professores que els estem avaluant, sinó que mirem de crear confiança perquè participin en la mesura que vulguin i puguin.
El que t’endús
Lena: El millor ha estat trobar-hi amics per sempre. L’alegria d’haver après tantes coses culturals, polítiques i lingüístiques. I espero que encara en siguin moltes més.
Júlia: Per molt diferents que siguin les llengües, les persones som molt iguals. Anar a un país estranger i que no en coneguis la llengua és una situació en què ens hi podem trobar tots. S’agraeix tenir d’entrada un grup de gent que, encara que al cap d’uns mesos possiblement tothom faci la seva, t’aculli i tingui ganes de fer coses plegats. És com la primera porta. Jo mateixa aquest octubre vaig d’Erasmus a Alemanya i molts d’aquests contactes m’han ajudat a situar-m’hi. M’han dit allò de: “Si vols, algun dia vine i ens veiem”.
