Paola Peretti: «Els moments de crisi són els millors de la vida»

Stargardt és una malaltia que causa la pèrdua progressiva de la vista. Els ulls s’omplen de petites taques negres que creixen fins que ho envaeixen tot. La pateix l’escriptora italiana Paola Peretti (1986) i la protagonista del llibre La distància fins al cirerer, la Mafalda, una nena de nou anys que en sis mesos deixarà de veure-hi. El cirerer de la seva escola es converteix en la seva unitat de mesura: cada dia que passa ha d’estar-hi més a prop per contemplar-lo bé. Però, tot i la por i l’angoixa també aprendrà –amb l’ajuda d’El petit príncep i de persones que valen la pena de debò– que allò que és essencial es pot veure sense llum.

Foto: Amsterdam Llibres

Quan i com vas saber que tenies aquesta malaltia?

Recordo que estava a l’escola, tenia onze o dotze anys i em vaig adonar que no podia veure la pissarra. Al principi pensaven que només tenia miopia, però després de fer-me proves van adonar-se que era la malaltia de Stargardt.

En quin moment es troba ara la malaltia?

En els dos últims anys ha empitjorat molt, però ara ha frenat. Soc molt afortunada perquè pot degenerar-te la vista amb molta rapidesa. Ara més o menys tinc dos graus a cada ull. Hi veig malament, però puc veure alguna cosa.

Mirant-me, què veus?

Puc veure la teva silueta, tot i que no gaire definida. Però si et miro uns segons, la teva cara es va apagant, perquè quan miro fixament alguna cosa em van apareixent taques als ulls.

La Mafalda diu: “Sé que alguna cosa no va bé. Encara que sigui una nena de quart de primària, m’adono de tot”.

Els nens són molt més intel·ligents del que ens pensem, i presten més atenció de la que prestem nosaltres. Vaig ser mestra de nens immigrants i m’adono que els infants tenen el tercer ull, de què parlo al llibre, per veure allò invisible.

Al llibre hi ha persones del voltant de la Mafalda que fan veure que no passa res, però també hi ha l’Estela, que és una de les poques que li parla clar. Valores la veritat encara que faci mal?

Absolutament. L’Estela és amiga de debò de la Mafalda perquè és molt sincera. Els amics han de ser sincers fins i tot quan no volem sentir la veritat, perquè plantar cara a la veritat és el que ens fa créixer.

També veiem com a vegades és complicat saber-ho tractar amb normalitat.

Vaig ser la primera que no acceptava aquesta patologia, que volia ser com tothom, i això feia que els altres tampoc poguessin tractar com m’hauria agradat ser tractada. La meva malaltia era un problema per a mi i per a tots. Però vaig entendre que si vius la malaltia com si no fos un problema, els altres també la viuran així. Que jo soc el problema i la solució.

Com és ser conscient que la distància cap a la foscor s’escurça?

Ha estat un procés de patiment, fins i tot en escriure el llibre. Perquè sovint quan escrivia cada capítol preguntava a la Mafalda: estàs preparada per afrontar el que ve al pròxim capítol? En realitat m’ho preguntava a mi mateixa per veure si estava a punt. Ha estat un procés trist però necessari.

Les taques les veus tu, la gent del teu voltant pot pensar que hi veus bé. Això em fa pensar que cadascú carrega aquesta mena de guerres invisibles.

Semblo una persona totalment normal, perquè els punts que veig ningú els veu. Qualsevol que em mirés no es pensaria que no hi veig. Sentia vergonya per aquesta patologia, però un cop l’he sabut afrontar he entès moltes altres coses que fins ara no veia. I per això ha calgut despertar aquest tercer ull, de què parlo al llibre. És una cosa de la qual tots som capaços, el que passa és que portem unes vides tan atrafegades que no hi parem atenció.

Al llibre les certeses es van convertint en sospites.

Sí, no podem controlar el futur, no podem veure què passarà demà, per això al final no és tan important de què estàs segur i de què no. T’enfoques en les coses que són de veritat, perquè el futur no deixa de ser una incògnita. Al final importa el que pots fer ara.

Cites El petit príncep. Per arribar a reconèixer què és essencial, abans has de tocar fons?

Sí, completament. Els moments de crisi són els millors de la vida, perquè són els que t’ajuden a escoltar-te i et permeten entendre moltes coses sobre qui som, qui volem ser, què volem de debò i podem construir-nos d’una altra manera, si volem. Vaig acabar el llibre en un moment terrible de la meva vida, tenia la patologia i no sabia que s’havia aturat, pensava que avançava ràpid, havia acabat la feina a l’escola, ja no podia controlar els alumnes quan sortien al pati ni repassar-los la feina que escriuen als llibres, i m’estava divorciant.

Quina és la cosa essencial que vas entendre?

He entès que tinc la meva vida a les meves mans, ningú més que jo pot explicar-me com l’he de viure ni qui he de ser.

Hi ha qui no ho veu, això.

Sap greu que no tothom arribi a aquesta conclusió, perquè segurament seríem molt més feliços. Tenim moltes expectatives per part dels pares, l’escola. Des de petits ens ensenyen que hem de ser bons, que hem de viure una vida tranquil·la, casar-nos, però som humans i hem de saber com volem viure i què ens va bé.

Aquest llibre em recorda Wonder.

Que bé, a l’escola amb els alumnes treballava molt tot el tema de l’empatia. Trobo que és important el fet de ser honestos amb nosaltres mateixos i mostrar-nos tal com som, amb la nostra cara fosca i brillant, perquè ens puguem reconèixer i ens puguin reconèixer.

La Mafalda és conscient que potser avui serà l’últim dia que podrà veure tal persona. Això fa que estiguis més desperta al present?

La Mafalda compta les estrelles, jo abans també ho feia. Ella fa llistes de coses que li agraden molt de fer i que ja no podrà fer, jo no en faig cap ni penso en el futur, només visc el present.

Tens pors?

Que els meus nebots estiguessin malalts… però no ho puc controlar. Després d’haver patit aquesta crisi, no tinc pors. Hem d’acceptar el que ens passa a la vida, però també cal entendre qui no és capaç de fer-ho.