​Papitu, que tenia la síndrome de Down

Quico Vilaró explica com ha creat els personatges d'«Objectes perduts»

Foto: Nathan Anderson


Amb la publicació, poc abans del Nadal de la pandèmia, de la novel·la Objectes perduts, molta gent m’ha preguntat sobre el procés de creació i de composició d’una obra que, segons sembla, s’escapa d’alguns cànons.
 
Jo, francament, no era conscient ni de seguir ni de saltar-me cap norma ni cap manera de fer establerta. Simplement seguia el que em marcava la intuïció i sobretot em deixava arrossegar per una necessitat gairebé física de donar vida a uns personatges que s’havien instal·lat dins meu i que m’exigien sortir. I aquesta necessitat ha estat el meu motor de creació durant els més de vuit anys de gestació lenta del món particular on viuen els personatges d’Objectes perduts.
 
El procés de creació, a priori, és senzill: persones que he conegut, o que simplement he observat perquè m’han cridat l’atenció, han plantat en el meu interior una llavor que ha començat a créixer i a agafar força i potència. M’han demanat a crits que els donés un nom i un paper que els permetés formar part d’un món de ficció on viure la seva pròpia història, on desenvolupar-se, on estimar, lluitar, pul·lular, odiar i potser morir.
 
Aquest és el cas de Papitu, el més espavilat dels herois d’Objectes perduts. En el meu camí diari cap a la feina, per diferents carrers de l’Eixample central de Barcelona, sovint coincidia amb un noi jovenot i clenxinat. Vestia jaqueta i una corbata torta i duia una motxilla penjada a l’esquena. De vegades, caminava tot decidit, vista al front i parlant sol, com si s’anés donant consells per encarar millor la jornada que tenia pel davant. Altres dies, en canvi, seguia distret les giragonses d’un colom que picava les restes d’un rosegó de pa. Tenia la síndrome de Down i mostrava aquell orgull de qui es troba bé amb si mateix. Em va captivar. Tant sí com no havia de tenir un lloc al món d’Objectes perduts. Els personatges manen i si la trama s’havia d’adaptar, doncs s’adaptava, però ell s’havia guanyat el dret a ser-ne un dels protagonistes. 

Així va néixer Papitu, un dels personatges més entranyables i estimats de la novel·la. Promotor d’una lliga de futbol botons, amb apostes i tot, i un dels principals herois del batalló més matusser i esbojarrat de la història. De la mateixa manera que ha nascut la història de Papitu, han nascut les diverses històries que formen el mosaic d’Objectes perduts. Històries personals que em dicten els personatges que han arrelat al meu cap i al meu estómac i que volen viure al món de la ficció. Aquí trobarem vides com la de Marcela, una noia que vol fugir de la màfia que l’explota, o la d’un rodamon que fa trucs de màgia i malviu del que troba als contenidors, o la d’una iaia que viu en soledat al seu piset, o la d’un repartidor xinès de rotllets de primavera que amb el seu tricicle recorre els carrerons del Raval relligant totes les altres històries.
 
Aquestes vides habiten el meu univers i són la prioritat de la novel·la. Són els veïns que configuren un món de ficció ple de realitats com les que ens envolten i que fan que, al meu entendre, sigui complet i rodó, que sigui versemblant i transparent. Ens fan sentir les angoixes i el dolor d’aquesta gent que tenim tan a prop però que veiem tan lluny (potser perquè no els volem mirar a la cara) i ens fan pensar sobre la nostra vida, sobre la realitat real del nostre món.
 
És a partir d’aquest moment que comença la meva feina d’autor. Ja tinc un univers ple de personatges amb vides i històries pròpies i ara toca que es relacionin, que es coneguin, que es barallin, que s’estimin, que s’odiïn… Cal crear una trama i una història que els mobilitzi i els faci lluitar i patir una mica més del que ja pateixen, amb ensurts, sorpreses, traïcions que engeguin a rodolar aquest món rodó i complex que els personatges configuren. I rodola, i tant si rodola!
 
Com comentava, el Papitu d’Objectes perduts va veure la llum poc abans d’aquest Nadal de pandèmia i uns pocs dies després va aparèixer a les llibreries un altre Papitu. Una coincidència afortunada! Es tracta d’un manual que ha fet Albert Sànchez-Pinyol per a l’escriptura de novel·les i per entendre com estan estructurades. Una de les principals gràcies del manual és que anomena Papitu aquesta estructura bàsica de la narrativa, que parteix de la idea clàssica de l’organització de l’obra en tres actes (plantejament, nus i desenllaç) i dona uns esquemes pràctics perquè els escriptors l’apliquin com a punt de partida de les seves obres.
 
Segur que alguns dels elements que planteja són ben necessaris perquè una obra s’aguanti i funcioni. N’hi ha que han estat ben estudiats en alguns manuals clàssics sobre creació literària, com ara la capacitat per crear qüestions que mantinguin l’interès dels lectors. Però les diferències radicals entre el dos Papitus a l’hora de plantejar-se el procés de creació d’un món literari també ens mostren que els camins de la creació poden ser ben diversos i fins i tot divergents. I que aquesta diversitat és la que és capaç d’aportar la riquesa i l’originalitat que necessita la literatura. Aquella màgia que amb cada lectura es renova, que ens mostra nous mons i noves maneres de crear-los. Que ens sorprèn i ens captiva després de milers d’anys d’existència.

 



 Objectes perduts


 © Quico Vilaró Casalinas
 © Pagès Editors, 2020
 

Nou comentari