El 17 de maig és el Dia de les Lletres Gallegues, que pretén impulsar i defensar els qui escriuen en la llengua del nord. Celebrem aquest dia al costat de Séchu Sende (Padrón, 1972). Obrim el seu llibre La venedora de paraules i en llegim un conte: Parlar.

Foto: amanda tipton


Tinc un any i pocs dies i quan la Clara parla l’escolto atentament.

Escolto les persones que viuen en aquesta casa i aprenc coses cada dia. La mama té un altre nom que és Laura i quan la mama diu Tomás sé que aquest és el papa. A vegades vénen altres persones a casa, i les que tenen arrugues als ulls i sempre riuen són l’avi i l’àvia. També hi ha la Rula, que és petitona i viu dins d’una gàbia.

Sé que estic en una edat complicada, perquè el dia que menys s’ho esperin hauré de començar a parlar, que és una cosa que no es fa cada dia. Parlar facilita molt les coses. Quan en sàpiga, per fi sabran que si ploro a la nit no és sempre perquè tingui set o perquè em faci mal la panxa, perquè a vegades ploro perquè somnio coses que no entenc. De coses que no entenc n’hi ha moltes, però n’hi ha una que em preocupa especialment.

En aquesta casa parlen d’una manera molt estranya. La mama, el papa i els avis, quan mengen, per exemple, sento que diuen paraules com Sopa, Passa’m el pa, Una mica de sal o Pa de pessic. Jo paro l’orella i escolto i vaig aprenent.

La Rula és una persona diferent, parla d’una manera que es diu cantar o xiular, que ho sento dir a la mama: Que bé que canta la Rula, o Xiula una miqueta, Ruleta. Abans, quan estava sola, a vegades mirava de parlar com la Rula, però mai no sabia què estava dient. Com ho fa la Rula només sé dir ffffi o ffffu.

Encara que aquest no és el problema, perquè realment ningú no parla com la Rula, en aquesta casa. La mama li diu de tant en tant coses boniques: A veure, bufoneta, aquí tens l’escaiola; però ho diu com parla la mama, sense fer sorolls estranys.

El problema és que de tant sentir parlar la mama, el papa i els avis, jo ja sé, pel cap baix, cent paraules com ara Pet, Pipí, La nena té gana, Ja és de nit, Aquesta nena és molt tranquil·la i molt llesta, Plourà i coses així. Escolto i gravo aquestes paraules per a mi i les repeteixo per dintre. Sento moltes paraules que no entenc com Quilòmetre, Enciclopèdia o Empanada d’anxoves.

El problema que tinc és que, per exemple, la mama quan parla de mi al papa diu La nena està desperta, i tot d’una se m’apropa i em diu: Ay, mi niña, ¿que ya se despertó, ya te despertastes, Clara? Sé que la Clara sóc jo, però encara no sé per què em diu Mi niña si jo sóc La seva nena. El papa fa el mateix, està xerrant amb l’àvia i diu La nena deu tenir gana, i tot seguit ve cap a mi i em diu Clara, cosita, ¿tienes hambre? I jo obro molt els ulls per intentar entendre què passa.

És una situació estranya que es repeteix contínuament. Entre ells no, però amb mi canvien de manera de parlar.

I ara tinc un dilema perquè em sembla que estan esperant que comenci a parlar un dia d’aquests. De fet, ja sé dir Ma-ma en secret. Ho dic quan estic sola perquè vull practicar i tinc por que quan ho vulgui dir per primer cop em surti malament. Però el meu dilema és que no sé si començar a parlar com parlen els meus pares quan parlen entre ells i amb els meus avis o si començar a parlar d’aquesta altra manera que em parlen a mi.

La Rula, almenys, sempre parla igual.

Jo és que els meus pares no els acabo d’entendre. De moment m’esperaré una mica, a veure si s’aclareixen. Encara que, si no volen que els parli com ells, les seves raons deuen tenir, em dic…





La venedora de paraules



© Séchu Sende
© d’aquesta edició: La Magrana, 2015
© Traducció de Mònica Boixader

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa