Apunts personals és un recull d’assajos poderosos i brillants sobre què vol dir i què suposa ser una dona. A través dels textos, Emilie Pine (Dublín, 1977) parla d’alcoholisme, de feminisme i de violència sexual, dels lligams familiars i la convivència entre germanes, de les pors adolescents i de les pors adultes, que són igual de fosques i autodestructives, i de com la lectura i la vida acadèmica et poden salvar la vida quan sembla que tot està perdut. Publicat per L’Altra Editorial en la traducció d’Ester Capdevila, aquest llibre arribarà a les llibreries el dimecres 5 de febrer. Us n’oferim un fragment.
Foto: Catorze
Els meus pares es van separar quan jo tenia cinc anys i la meva germana era un bebè.
Els recordo abans de la separació. Els recordo com una parella feliç. Recordo els aniversaris familiars, rient i bufant espelmes. Ells abraçant-se. Quan jugàvem a fet i amagar al jardí immens. Recordo enfilar-me per la bastida de darrere de casa i quedar-m’hi encallada, i demanar ajuda a crits, i que tots dos fossin allà, dient-me per on havia de baixar. Recordo la pluja que es filtrava pel sostre i jo que pensava que era tota una aventura, això de buscar galledes per recollir l’aigua. Recordo el naixement de la meva germana. Les joguines que eren per a ella i no per a mi. Recordo que la mare va relliscar pel gel i es va trencar el canell. El pare que dormia a l’altra habitació. Era hivern i el pare em va preparar una bossa d’aigua calenta, i me la va llançar quan vaig dir-li que no la volia; va xocar contra la paret i es va esberlar. Recordo quan em van explicar que se separaven. Me’n vaig alegrar i vaig dir: «S’han acabat les baralles».
Recordo que ens vam canviar de casa. La mare va desfer les nostres maletes en un dormitori a dalt, perquè era l’única habitació amb un terra decent. Recordo que a fora plovia i que per escalfar-nos dormíem totes al mateix llit. Recordo la tos de la meva germana, que va durar mesos, i les parets sempre humides. Recordo l’home afable de la botiga del barri a qui quedàvem a deure pa i llet fins al dia de la paga. Recordo les tardes de sol i les festes per pintar la casa amb els amics, i el dia que la mare va muntar un gronxador al jardí. Recordo que anàvem a veure el pare les tardes de cap de setmana. Ens feia entrepans calents en un aparell que només funcionava si t’hi posaves dreta a sobre, i sabies que l’entrepà estava a punt perquè el peu se t’escalfava massa. Recordo quan al pare li van prendre la casa perquè no en podia pagar les factures i que després ja no en tenia, de casa. Recordo haver anat amb la mare a visitar els amics d’ella, que també eren els d’ell, i veure-hi els mobles del pare. Recordo haver assenyalat un moble i dir: «Mira, la nostra taula». Recordo haver-li preguntat a la mare per què les coses del pare eren allà i que ella es va enfadar, no en va voler parlar i vam marxar en cotxe cap a casa.
La mare ens duia a tot arreu en cotxe. Ens duia a l’escola. Al supermercat. Al parc. Ens duia a veure el pare els caps de setmana. Ens va dur a veure’l a l’hospital quan hi estava ingressat. L’hospital era lluny del centre i, mentre ens hi portava, cantàvem les cançons de la nostra cinta preferida. Quan sortíem del cotxe la mare ens va advertir que el pare potser no estaria de gaire bon humor. Jo no acabava d’entendre què volia dir que s’estigués «desintoxicant». Li vaig donar al pare un pòster de la meva habitació que deia: Don’t Worry Be Happy. En els anys posteriors a la separació, de ser feliços els pares en van saber més aviat poc.
I ¿què recorden, ells? De totes aquelles experiències ¿què n’han tret? ¿Com va afrontar la mare pujar dues nenes en una casa sense calefacció, parets humides i pocs diners? ¿Com s’ho va fer el pare per omplir l’espai que havia ocupat la família? ¿Què significava tenir un marit, una dona, un matrimoni i després res? ¿Què significava dormir al costat d’algú i després no dormir-hi més? ¿Com era ser dos i després deixar-ho de ser? No ser ni tan sols un, sinó la meitat d’un dos trencat.
La majoria de les famílies no eren com la nostra. Era l’època en què les persones es mantenien juntes pel bé dels fills, pel bé de la família i pel bé de la institució matrimonial. Quan els meus pares, d’una manera típicament estrafolària, van muntar una festa «de separació» per anunciar el final de la relació, un dels seus amics es va agenollar al terra de l’entrada i els va implorar que continuessin junts. I fins i tot si una parella se separava, encara estaven connectats, lligats, casats. No hi havia cap alternativa. Perquè a Irlanda la Constitució prohibia el divorci.
Al cap d’un any si fa no fa de la separació dels pares, un dia que la meva professora repartia els informes escolars de final de trimestre –un sobre marró per alumne– a mi no me’l va donar. Em va demanar que em quedés. Quan els altres nens ja s’havien retirat sorollosament, em vaig acostar a la seva taula amb por d’haver fet alguna cosa malament. Em va donar dos sobres marrons, un per al pare i l’altre per a la mare. Potser va pensar que m’avergonyiria de rebre’ls davant dels companys. Però tots eren darrere de la porta. «Per què t’has hagut de quedar?», volien saber.
Per intentar compensar el fet de ser la rara, explicava històries. No em vaig adonar que les històries havien de ser reals; pensava que n’hi havia prou que fossin interessants. Explicava històries als nens de classe. Els deia que jo podia respirar sota l’aigua, com una sirena. Que un cap de setmana m’havien hagut de trasplantar un ronyó. Que els cargols del pati eren verinosos i que els havien col·locat espies que mataven nens. El meu públic m’escoltava, reia i tot seguit em deien que era una mentidera. Després d’això, vaig passar a ser sospitosa. Un dissabte a la tarda, mentre era a la cuina de casa, va sonar el telèfon. Quan m’hi vaig posar vaig sentir unes rialletes. Eren les nenes de la classe que m’havien trucat per dir-me que eren en una festa i que a mi no m’hi havien convidat.
Just després de separar-se, els pares es veien de manera regular i tenien una relació força civilitzada. Però en algun moment del final d’aquell primer any van deixar de parlar-se. De fet, va ser el pare qui va deixar de parlar a la mare. I la mare, sense gaire alternativa, va deixar de parlar-li a ell també.
¿Què passa quan els teus pares deixen de parlar-se? No em refereixo a quan estan de mal humor i no es parlen temporalment. Em refereixo a quan no es dirigeixen mai la paraula. ¿Què passa?
Quan els pares no es parlen et converteixes en la seva intermediària. Quan vols veure el teu pare, has de buscar dates i llocs i moments per visitar-lo. Quan el teu pare et dona una carta per a «aquella puta», tu l’hi has de donar a la teva mare. Quan la teva mare agafa la carta i plora, tu te’n culpes. Quan en fas alguna i la teva mare et diu en el seu to més desagradable que ets com el teu pare, tu encara et culpabilitzes més. Quan el teu pare troba nòvia i et cancel·la la visita, et sents confosa. Quan el teu pare diu que l’avorreixen les criatures i que ja pots anar-te’n a la merda, encara et sents més confosa. Quan de vegades no és el teu pare sinó la teva mare qui està borratxa i no et pot portar a casa, fer-te el dinar o acompanyar-te al llit, el teu món es fa miques perquè ella és l’única que li dona sentit. Això és el que passa.
I també passen coses com aquesta: tens deu anys i la teva mare és en un festa, truquen per telèfon i és el teu pare, i et diu que potser aquesta nit se suïcidarà, i tu li dius «Però si jo t’estimo, papa», i ell et diu que ja ho sap, que ets l’única persona que l’estima, i penja. I tu et quedes asseguda amb l’auricular a la mà perquè no saps si ho diu de debò, ni saps què és el que t’està demanant, encara que saps que se’t demana alguna cosa, i tens por que si no trobes la resposta no veuràs mai més el teu pare. I llavors penges el telèfon perquè no saps ni on viu ni el seu número de telèfon, i te’n vas al llit i plores fins a adormir-te. I l’endemà trobes el seu número de la feina, el marques, ell contesta, és viu, però ara t’escridassa perquè l’has trucat en un mal moment. Així que no dius res de la nit anterior i no ho expliques a la mare ni ho expliques mai a ningú, perquè no hi ha cap altra manera d’explicar aquesta història.
Fa poc, en una capsa plena de fotos antigues, vaig trobar-hi una postal que jo havia enviat a la mare. Està escrita amb la meva cal·ligrafia infantil, ampla i acurada, tot i que l’adreça és un gargot apressat del pare. La postal diu: «Estimada mare, fa bon temps. Com estàs. Espero que bé, saps que vindré dilluns 5 d’agost, t’escric només per assegurar-me que ho saps. Petons, Emily». La postal ens recorda que érem nens dels temps d’abans dels mòbils, d’abans fins i tot que totes les cases tinguessin telèfon fix. Tot i així encara avui em sembla estrany que el pare li demanés a la filla d’escriure una postal per confirmar la data que ens podia retornar. I, després, esclar, hi ha tot el que la postal no diu. A dalt de l’adreça el pare hi havia posat només la inicial de la mare i el seu cognom, com si no pogués escriure el nom sencer. El missatge no diu res de la imatge de la postal –la foto d’un veler perdut en la boira–, encara que tristament parla per si sola. No hi vaig escriure: «tant de bo fossis aquí». Però quan me la miro m’adono que això és el que hi diu realment.
Apunts personals
© Emile Pine, 2018
Primera edició: gener del 2020
© de la traducció: Esther Capdevila, 2020
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
