Foto: Jorg Schubert
1. Què veiem quan mirem la ciutat, què amaga? A part del nom particular que la singularitza, de què està feta, la ciutat? És un espai físic? La distribució espacial d’un lloc? Les coses materials que conté? La seva gent? El que fa la seva gent? La seva història i el que ha estat abans d’arribar a ser com ara la veiem?
2. Un problema, podríem dir, que s’amaga en les nocions d’urbs, civitas i polis amb les quals hem posat nom al que entenem, que hem entès durant segles en la història europea, per ciutat. Perquè una ciutat, certament, és urbs i espai físic; però també civitas, que remet a la relació entre els éssers humans que l’habiten, un espai de ciutadania; i també, i en aquest cas encara s’apunta envers quelcom més originari (polis), l’espai de l’acció política.
3. El debat sobre la ciutat, i d’aquí la seva urgència i la seva actualitat, és un debat sobre l’espai públic i el bé comú.
4. D’una banda, la suggerència que, encara que el que veiem de les ciutats sempre és present i, per tant, contemporani, la ciutat conté, en l’actualitat de la seva presència, una estratificació temporal que li atorga densitat històrica.
5. Buscar densitat temporal i històrica a la ciutat del present no respon a un mer interès diguem-ne culturalista, sinó més aviat a la voluntat d’enfocar el passat de manera que permeti comprendre com ha fet possible el present, especialment en allò que el passat té de violència.
6. Menystenir les històries minúscules i, de manera més precisa, aquells relats que configuren l’entramat anònim de les ciutats, en benefici de les tendències hegemòniques inscrites en els relats de la macrohistòria és, en cert sentit, un procés paral·lel al de la desvirtuació de les ciutats en el que avui considerem la seva marca i que, més que la seva singularitat històrica, remet a la seva inserció en el mercat global del turisme urbà.
7. […] Parla d’una vulnerabilitat especial, que té a veure amb el que una ciutat ofereix a la vista i allò altre que, potser, no només és directament visible, sinó que constitueix una remor de fons, un estrat soterrani, una capa històrica enfront de la qual una ciutat afirma el seu creixement, sovint amnèsic. Perquè una ciutat és també el lloc i el dipòsit d’una memòria traumàtica. El seu temps es conjuga en present i futur, és clar, però també en passat, i és del passat que es nodreix, encara que sovint sigui per negar-lo.
8. La competència de les ciutats al mercat global les ha fet participar en una cursa per la sobreexplotació, per la hipersimplificació de la seva singularitat folklòrica, per la parctematització i per la mercantilització i turistització dels espais públics.
9. Val a dir que aquesta quasi desaparició de l’espai públic afecta, de manera diferent, tot i que alhora força semblant, alhora la ciutat compacta i la ciutat difusa, així com també els espais intersticials de les perifèries urbanes.
10. Vivim temps precaris, temps hostils, temps incerts. Temps de murs i de tanques. Temps de fronteres mig tancades. Temps en els quals prevalen la invisibilitat i l’efemeralitat. Temps en els quals s’obren portes als capitals i les mercaderies i es tanca el pas a les persones. També són temps de replegament, en els quals la gent es refugia, es defensa, s’identifica cada cop més en funció del seu color de pell, de la seva religió, de la seva ètnia o del lloc en el que viu, més que en funció de la seva ideologia o dels seus valors. Ningú no sap on ens condueix el procés de canvi en aquesta nova Era.
11. Per dir-ho amb paraules de Josep Maria Montaner, «podem considerar que certs traumes urbans es produeixen de manera silenciosa i larvada: es tracta de la sistemàtica destrucció de la memòria social i patrimonial: un procés d’esborrament de la memòria col·lectiva que es produeix en situacions que no són explícitament traumàtiques, sense conflictes socials evidents, de manera lenta i oculta com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme tardà a les grans ciutats».
12. Però qui –i sobretot com– articula en relats aquestes noves significacions que literalment transformen l’espai públic? Que defineix la memòria social dels llocs, per força selectiva? Com construeix la ciutat, cada ciutat, el significat de l’imaginari amb què explica el seu present i es projecta cap al futur, emfatitzant alguns aspectes i, per força, oblidant-ne d’altres?
13. Però cada cop que es transforma la memòria patrimonial que defineix els usos històrics de la ciutat i la memòria social que en defineix la identitat col·lectiva es produeix, alhora, una impostació de memòria nova que és, també, una memòria fictícia, narrada, sobreposada artificialment a la que ja existia. El problema, aleshores, és de quin comú parla aquesta nova memòria impostada.
14. No hi ha pròpiament espai públic, ni per descomptat ciutat, sense aquesta participació activa en la creació del comú: el que es té en comú no és, doncs, quelcom preexistent (com un camp de blat convertit en plaça pública), sinó quelcom articulat per l’acció dels agents diversos que en formen part i que no poden quedar exclosos si no és al preu d’amputar l’espai públic d’una part dels que formen part del comú. Privatitzar l’espai públic, així, no és pas una simple operació de naturalesa financera o immobiliària, sinó una operació pròpiament metafísica: privatitzar l’espai públic per fer-lo només l’espai d’una part és, en realitat, modificar-ne la naturalesa. Si no és comú, l’espai ja no és públic.
La ciutat del dissens
© Xavier Antich
© Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2013
