Foto: Lucía Calvo


Buscar-se en un text, en una veu, és sentir la necessitat imperiosa de reconeixe’s. D’identificar-nos i que ens identifiquin. De ser i que s’entengui que som. Existir. Perquè sense cap mena de dubte la literatura serveix per a moltes, moltes coses que encara no han estat investigades. N’estic seguríssima, d’això.

Pot intervenir la societat que habita.

I políticament parlant: cal que ho faci.

Avui, anys després, estic seguríssima d’això.

I crec també que és possible sistematitzar la molla que activa finalment l’escriptura literària per tal de convertir-la en un àbac. Llegiu-ho un altre cop: és possible sistematitzar la molla que activa finalment l’escriptura literària per convertir-la en un àbac. Dic àbac perquè és un instrument que no permet que els conceptes es desvinculin entre ells; i dic molla perquè la inèrcia comença abans. I perquè és precisament aquesta inèrcia la que ens porta al moment en el qual només és possible escriure.

Com a única condició de permanència.

De seguir viva.

Ho sé avui perquè durant anys i amb perplexa minuciositat, m’he adonat del rigor amb què les víctimes de la guerra i els alumnes dels meus seminaris es pregunten coses molt semblants: Com dic la meva? Com em faig entendre? Com assumeixo que res es dóna per fet i que per haver viscut alguna cosa no he de saber explicar-la? Com dic com estic o com m’ha fet sentir aquesta vivència concreta? I també se sorprenen per coses igualment semblants: Per què no poden entendre el que estic vivint? Per què no em creuen si en la realitat va anar així? Jo ho vaig viure! Tots dos col·lectius, encara sense els recursos literaris necessaris (que no narratius) per entendre que la realitat no és un argument literari.

Que l’experiència no és un argument literari.

I que el dolor o el procés d’acceptació i dol, tampoc.

Perquè no saben que l’única veritat literària són ells mateixos.

El seu dolor, hauria dit el filòsof Theodor W. Adorno quan afirmava que en la contradicció del dolor resideix la nostra única certesa.

I aquest dolor, aquesta unicitat, aquesta certesa no només es pot escriure sinó que és molt necessari llegir-la, compartir-la, pair-la, assumir-la com una de les rajoles que mai no es trenquen quan construïm les nostres societats.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix