Un cop va sentir que la seva mare el definia com un nen “creient, sensible i enamoradís” i ell juga a demostrar que en realitat és descregut, poca-solta i irreverent. Va interrompre una novel·la que ja té gairebé enllestida per escriure la seva primera obra adreçada als adolescents: Caminant junts per la lluna (L’Altra Tribu). Pep Puig, nascut a Terrassa el 1969, ha publicat també els llibres L’home que torna (2005), Les llàgrimes de la senyoreta Marta (2007), L’amor de la meva vida de moment (2015), La vida sense la Sara Amat (premi Sant Jordi del 2015) i Els metecs (2018). A Caminant junts per la lluna, el narrador rememora un estiu d’adolescència, a l’Altafulla dels anys vuitanta, que va acabar en tragèdia: “Un final que no només va donar per acabat aquell estiu, sinó tots els estius de les nostres vides”.
Foto: Gabriel Fernàndez
La solapa del llibre diu que has arribat a la conclusió que les novel·les juvenils no existeixen, o que en el fons totes són juvenils, però que aquesta es pot considerar la teva primera obra juvenil. Com es menja, això?
L’etiqueta de novel·la juvenil és horrorosa. Fa molts anys vaig anar a una conferència que va fer la Maria-Mercè Marçal a Terrassa i va dir que no creia en accedir a la literatura a poc a poc, ella feia llegir als seus alumnes Solitud, La plaça del Diamant i Aloma. La literatura és literatura o no és literatura. Pensa en Els 400 cops, La strada, El sur o Boyhood: són pel·lícules juvenils? No. Estan protagonitzades per joves i les poden veure els joves, però són per a tot el món. O totes són juvenils o no ho és cap. Un nano amb prou bagatge lector pot afrontar qualsevol text.
Com a autor, què et planteges diferent a l’hora d’abordar una novel·la concebuda com a juvenil, malgrat la nosa que et fa l’etiqueta?
El tipus de llenguatge, potser. He tingut en compte l’interlocutor potencial del llibre, com si el narrador estigués davant d’una classe de nanos i els llegís la història. Però m’he adonat que no podia fer trampes. No podia utilitzar un motlle ni tirar d’un model, com fa part de la literatura juvenil. Havia de ser fidel a la història i als personatges, a la literatura. No podia pensar en un lector estereotipat. Darrere dels nanos que escolten la història potser hi ha el mestre o el director de l’escola, que són adults i també l’estan escoltant.
Els lectors joves són exigents.
Per això mateix no s’ha de fer trampes. O ho entomen o no ho entomen. Però tampoc pots dependre d’aquesta exigència seva, perquè t’acabaria condicionant. Si el nano tanca la tele mirant una pel·lícula d’un mestre com Víctor Erice, què vols fer-hi? Que el lector sigui exigent com a públic no ha d’impedir que tu siguis exigent com a autor.
No els ho has de posar fàcil perquè sí.
Una certa facilitat sí que hi ha de ser. Una certa lleugeresa. Però aquest és un exercici que haurien de fer tots els autors, també quan escriuen per a adults. Molts autors abusen dels lectors.
De què abusen? De la paciència dels lectors?
Crec que sempre sobra fullaraca. Ho deia Juan Rulfo: sempre sobren paraules. Escrivint una novel·la per a joves, les paraules sobreres ja no les he posades. Jo estava fent una novel·la per a adults, l’Eugènia Broggi em va proposar que escrivís una obra juvenil, vaig dir-li que sí i vaig interrompre la novel·la per a adults per escriure abans aquesta.
Havies anunciat que estaves emprenent un camí diferent, i aquesta novel·la és molt teva i toca els teus temes de sempre.
La novel·la per a adults és molt hivernal, molt fosca. Passa en una Altafulla que s’ha buidat d’estiuejants. És d’un tio que s’ha separat i s’ha refugiat a Altafulla, on hi ha el batec de tot el seu passat, el record dels seus morts. A mig escriure-la vaig tirar de la memòria per anar a parar a un estiu lluminós, on som nens: d’aquí surt Caminant junts per la lluna. El narrador és el mateix en els dos casos, un alter ego meu.
L’estiu de Caminant junts per la lluna és lluminós i trist alhora.
Hi ha el contrapunt del descobriment que fa mal. A l’Enzo, un nano molt llegit, amb certa saviesa i certa intuïció de per on van les coses, li passa com al Holden d’El vigilant en el camp de sègol, que no suporta la idea que un dia es farà gran i serà com aquests adults tan ridículs i tan còmics. I el plor de la Guida anticipa la mort del seu germà. Els germans són molt importants en aquesta obra. El meu germà es va morir quan ell tenia 25 anys i jo, 31. Teníem una relació molt física, molt íntima i molt còmplice, com la del Marcel i el Jan. He volgut fer-li un homenatge. La família és un tema clau, és el lloc d’on venim.
L’adolescència: per què és tan literàriament interessant?
És una etapa de canvis reals. El món adult és una ficció. Tots els viatges iniciàtics passen a l’adolescència. M’interessa molt el viatge iniciàtic, el canvi profund, les primeres vegades.
La primera gran pèrdua és la pèrdua de la infantesa.
És una pèrdua, però és un món que sempre hi és. L’adult porta a dins el nen i l’adolescent que va ser. La infància és un territori mític, inalterable, quan hi vas sempre el trobes allà. Però cal desmitificar-lo, no idealitzar-lo.
És l’única etapa en què som eterns, en què la idea de morir-se de vell sona igual que viure per sempre.
El cineasta grec Theo Angelopoulos deia que l’eternitat no és un temps que no s’acaba mai, sinó un instant sense temps. La nostra infància era així. Els nens d’avui no poden viure sense rellotge, tenen el temps massa programat. El temps, quan t’oblides del rellotge, té moltes capes. No sé si els nens d’ara tindran gaires records, viuen massa apressats. Tenen tantes xarxes, tantes pantalles, tants canals, tantes possibilitats, que és impossible estar atent a un de sol. Escoltar una cançó de cap a cap els costa molt.
“Més que buscar, nosaltres trobàvem”, dius a la introducció del glossari de referències.
Sí. Nosaltres digeríem més les coses. Desapareixíem moltes estones de l’àmbit dels grans per anar a parar a un territori quasi místic, en el sentit espiritual del terme, que només ens pertanyia a nosaltres. L’eternitat és això: només existeix aquell instant. Els nens d’avui passen de puntetes per aquesta dimensió. Estan massa vigilats, tenim por que els pugui passar alguna cosa. Ni a Altafulla poden jugar, perquè hi ha molts cotxes i no te’n fies. Els pares som protectors, el meu fill té deu anys i encara el controlem molt. Nosaltres ens perdíem.
Quan et perds és quan trobes coses que no saps que buscaves.
Potser als nens els estem robant la memòria del futur. Això no ho posis, que sona terrible. Però no sé què recordaran. No tindran memòria, no es faran novel·les d’iniciació. La majoria d’art és memòria. Truffaut pot fer Els 400 cops perquè té una memòria de la seva infància molt precisa, molt exacta i molt present.
“A mi m’havien educat per vestir-me, no per despullar-me”. “Els nens de llavors érem molt educats”. El contrast de models educatius està molt present en els teus llibres.
Soc d’una generació de nens que crèiem bastant. Nosaltres érem creients en el doble sentit: obeíem i ens havien educat en la fe. El model del nen creient i obedient s’ha perdut. Un nen que creu viu molt més relaxat, és més endavant que comença a discutir i a qüestionar-se coses.
La desobediència també s’ha d’aprendre.
I no s’ha de fer perquè sí, no ha de ser una actitud buida. Has de saber per què desobeeixes, què has descobert que et fa desobeir.
El Marcel recorda aquell estiu dels anys vuitanta des del nostre present d’ara. Quan va a casa de l’Enzo i es troba pares i fills llegint, li fas dir: “Ho havien aconseguit. Els pares, vull dir. No havien fracassat com fracassem tots els pares d’avui. Els seus dos fills llegien! És més, els encantava llegir”. Els pares d’avui fracassem?
Fracassen els que tenen fills que no llegeixen i intenten que llegeixin. Els nens que llegeixen no ho fan perquè els pares els hagin inculcat la lectura, sinó perquè els agrada llegir. Quan vols que llegeixin, no hi ha manera. Però jo a l’edat del meu fill tampoc llegia: jugava. Sí que passa que un bon llibre et marca, t’obre un món. Jo vaig començar a llegir amb Solitud i amb El roig i el negre, quan vaig passar una grip amb catorze o quinze o setze anys. Pot passar que tinguis una revelació: això no m’ho vull perdre. Importa més la revelació que l’hàbit. L’hàbit és una tonteria, la gent va a missa i no creu en déu. Està bé que la gent llegeixi, però la literatura és una altra cosa. És com el cinema: hi ha gent que es passa la vida mirant pel·lícules de merda. La indústria està feta per fer diners, l’art està fet per una altra cosa.
Després de Les llàgrimes de la senyoreta Marta, la teva segona novel·la, vas estar una colla d’anys sense publicar.
Vaig tenir un fill i vaig desaparèixer. És el que passa: neix un i l’altre es mor, desapareix. Em vaig posar a escriure contes per tenir la sensació que tornava a escriure, que me’n recordava una mica. També vaig fer una novel·la i la vaig presentar al Sant Jordi per si sonava la flauta. I va sonar.
Vas guanyar el Sant Jordi i vas publicar la següent novel·la a Empúries, però ara tornes a publicar a L’Altra.
Em convenia tornar a una editorial petita com aquesta, que tracta tan bé els llibres i els autors.
“Algun dia escriuràs alguna cosa que no sigui una història d’amor?”, fas que et pregunti la teva dona a L’amor de la meva vida de moment.
Soc un descregut de l’amor de parella. S’hi ha de posar molt d’humor perquè vagi bé, no crec gens en l’amor romàntic. Només crec en l’espurna i en el bon rotllo.
Però l’amor sempre hi és, als teus llibres. Ara t’ho pregunto jo: algun dia escriuràs alguna cosa que no sigui una història d’amor?
Totes són de desamor. Les meves novel·les són contra l’amor. M’agrada l’ambigüitat entre la cosa sentimental i la cosa poca-solta. D’una novel·la meva algú va dir que era molt cursi i algú altre que era molt irreverent. No cal estar en contra de l’amor, però tampoc cal estar-hi a favor perquè sí. Les coses van com van. Quant dura l’amor? Un temps.
L’amistat és una mena d’amor.
I també caduca. Si no hi ha presència, es pot espatllar, es pot fer malbé. Jo m’he barallat amb grans amics. Si m’he barallat amb la meva dona, per què no em puc barallar amb un amic?
Deus ser l’únic escriptor català, i un dels pocs del món, llicenciat en educació física.
L’acte d’escriure també és un acte molt físic, molt orgànic. Escriure és cansat. Gastes molta glucosa, com quan vas a córrer.
Però no cremes gaires calories.
D’energia en gastes molta. Si no estàs bé físicament, no pots escriure. Escric perquè necessitava compensar d’alguna manera tants anys de fer esport i de córrer a l’hora del pati en lloc de fer els deures. M’estava perdent els poetes, les paraules, la llengua.
Vas arribar a la literatura per un camí diferent: el de lector.
Si hi hagués arribat pel camí de la filologia, ja no escriuria. Avui no faria INEF, estudiaria humanitats o cinema. Però segur que no triaria filologia ni literatura.
També ets dels pocs autors d’aquí que han vist duta al cinema una novel·la seva.
Em vaig entendre bé amb la Laura Jou, la Isona Passola i la Coral Cruz [la directora, la productora i la guionista]. Eren tres dones adaptant la novel·la d’un home que fa novel·les molt masculines.
Molt masculines? A mi no m’ho semblen.
Potser no, tens raó. Però els protagonistes són homes.
Dius que fas una literatura popular. No t’espanta, aquest adjectiu?
Crec que l’art ha de ser popular. Els Beatles feien cançons per a tot el món. Charles Chaplin feia pel·lícules per a tot el món. Per assegurar-se que un gag era bo, Charlot el posava als nens: si els nens reien, sabia que els adults també riurien. A mi el Serrat m’emocionava amb deu anys. Ara potser no tant, perquè m’he endurit. I oi que el Serrat no fa música infantil o juvenil? L’art ha de ser popular; si no, és una cosa elitista que no m’interessa. Les grans pel·lícules són totes populars. John Ford, Fellini, Truffaut o Renoir han fet pel·lícules superpopulars. El río és una pel·lícula juvenil? La nit del caçador és una pel·lícula juvenil? Crec molt en l’art popular.
O sigui: aspires a fer art popular.
És que si no… La plaça del Diamant és una novel·la popular que pot llegir una iaia, un nano, una tieta, el meu pare… L’art elitista està bé que hi sigui, però no com a aspiració. L’art elitista no ho és per definició prèvia, ho és perquè no ha arribat a ningú més que als quatre gats que l’han valorat. Però pretendre fer un art elitista ho trobo absurd.
El món literari és ple de capelletes.
També de complexos i de prejudicis. Això ens fa petits com a cultura i com a país. Els qui fan poesia elitista la fan perquè saben que no hi haurà ningú a l’altra banda.
Escrivint en català, costa que hi hagi molta gent a l’altra banda.
Ser un escriptor català és una petita condemna: la llengua està acotada a un territori molt petit. I tu no vols fer literatura en nom del català, sinó en nom de la literatura. La literatura no té la facilitat que tenen el cinema o la música per creuar fronteres. T’han de traduir, i és una feinada. El microcosmos d’un escriptor pot ser molt universal, però si no se’l tradueix el llegirà poca gent. Hi ha autors d’aquí molt universals que no els coneix ningú.
Foto: Gabriel Fernàndez
