Per què ser feliç quan podries ser normal?

He hagut de viure algunes de les vides que ella no va poder viure

Per què ser feliç quan podries ser normal? és la resposta que va rebre la jove Jeanette Winterson (Manchester, 1959) quan va confessar a la seva mare adoptiva que s’havia enamorat d’una noia. La frase d’aquella mare autoritària i cruel dona títol a aquest llibre de memòries, autobiografia i oda al poder guaridor de la literatura que és, sobretot, la història d’un esperit lliure que es va refugiar en els llibres i en la recerca de l’afecte per sobreviure en un món que no acceptava la seva manera de viure. Llegim l’arrencada, en la traducció de Dolors Udina que publica Edicions del Periscopi, d’aquest volum on Jeanette Winterson exposa les seves vivències i reivindica l’amor com la millor llar on viure.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Quan la mare s’enfadava amb mi, que era tot sovint, deia: «El dimoni ens va portar al bressol erroni».

La imatge de Satanàs deixant una estona de banda la Guerra Freda i el maccarthisme per anar de visita a Manchester el 1960 —objectiu de la visita: enganyar la senyora Winterson— em sembla d’una teatralitat exagerada. La mare era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en una llauna de llustre Pledge. Una dona que es passava tota la nit en vetlla fent pastissos per evitar dormir al mateix llit que el pare. Una dona amb prolapse, trastorns a les tiroides, insuficiència cardíaca, una cama ulcerada que no es curava mai i dos jocs de dents postisses: un de mat per als dies de cada dia i un altre de «mudar», perlat.

No sé per què no va voler / no va poder tenir fills. Sé que em va adoptar perquè volia una amiga (no en tenia cap) i perquè per a ella jo era una bengala que llançava al món —una manera de dir que ella era aquí—, una mena de ✕ al mapa.

La mare no podia suportar ser una no ningú i jo, com tots els nens, adoptats o no, he hagut de viure algunes de les vides que ella no va poder viure. És el que fem per als nostres pares: de fet, no tenim opció.

Encara vivia quan es va publicar la meva primera novel·la, Oranges Are Not the Only Fruit, el 1985. És un relat mig autobiogràfic en el sentit que explica la història d’una noia jove adoptada per uns pares pentecostals. La idea és que la noia es faci gran i arribi a ser missionera. En comptes d’això, va i s’enamora d’una dona. Un desastre. Se’n va de casa, entra a la Universitat d’Oxford, torna a casa i es troba que la seva mare ha muntat una emissora de ràdio per escampar l’Evangeli entre els pagans. La mare té un pseudònim: es diu Llum Benigna.

La novel·la comença: Com gran part de la gent, vaig viure molt temps amb la mare i el pare. Al pare li agradava mirar la lluita lliure, a la mare li agradava lluitar.

La major part de la meva vida he estat una lluitadora a mans nues. Qui guanya és qui pega més fort. De petita em pegaven i de seguida vaig aprendre a no plorar. Si em deixaven fora de casa tota la nit, m’asseia a l’esglaó de l’entrada fins que venia el lleter, em bevia les dues ampolles, les deixava buides per empipar la mare i me n’anava a l’escola.

Anàvem a tot arreu caminant. No teníem cotxe ni diners per a l’autobús. Per a mi, la mitjana era de vuit quilòmetres al dia: tres per anar i tornar de l’escola i cinc per anar i tornar de l’església.

A l’església hi anàvem cada dia tret dels dijous.

Vaig escriure una mica sobre això a Oranges i, quan es va publicar, la mare em va enviar una nota enrabiada amb la seva cal·ligrafia impol·luta exigint-me que li truqués.

Feia anys que no ens havíem vist. Jo ja havia deixat Oxford, em guanyava la vida com podia i havia escrit Oranges de molt jove: quan es va publicar, tenia vint-i-cinc anys.

Vaig anar a una cabina: no tenia telèfon. Ella va anar a una cabina: no tenia telèfon.

Vaig marcar el número amb el prefix d’Accrington tal com m’havia dit, i allà la tenia —qui necessita Skype?—. La podia veure a través de la veu, la seva forma s’anava solidificant davant meu mentre parlava.

Era una dona grossa, més aviat alta, que pesava més de cent vint quilos. Mitges de compressió, sandàlies planes, vestit de crepè i mocador de niló al cap. Es posava pólvores a la cara (s’ha de quedar bé), però sense pintallavis (una imatge ferma i informal).

Emplenava tota la cabina. Excessivament grossa, enorme. Era com un conte de fades on les mesures són aproximades i inestables. S’alçava imponent. S’expandia. Només més tard, molt més tard, massa tard, vaig entendre que ella es veia molt petita a si mateixa. El nadó que ningú agafava a coll. La nena no bressolada encara dins seu.

Però aquell dia estava enfilada sobre les espatlles de la seva pròpia indignació. Em va dir: «És la primera vegada que he hagut de demanar un llibre amb un nom fals».

Vaig mirar d’explicar-li el que havia volgut fer. Soc una escriptora ambiciosa —no veig cap sentit a no proposar-te ser algú, a ser una no ningú sense ambició—. 1985 no era el moment d’escriure unes memòries… i, en tot cas, no era el que escrivia. Mirava d’allunyar-me de la idea imposada que les dones sempre escriuen sobre l’«experiència» —els límits del que coneixen— mentre que els homes escriuen amb amplitud i atreviment: un gran llenç, l’experiment amb la forma. Henry James va fer molt de mal quan va dir que Jane Austen escrivia sobre quatre polzades d’ivori, és a dir, sobre petites minúcies que percebia. Es deia el mateix d’Emily Dickinson i Virginia Woolf. Totes aquestes coses m’empipaven. En tot cas, per què no podien ajuntar-se l’observació i l’experimentació? Per què una dona havia d’estar limitada per algú o per alguna cosa? Per què una dona no podia ser ambiciosa en la literatura? Ambiciosa en si mateixa?

La senyora Winterson no en volia saber res. Sabia perfectament que els escriptors eren bohemis enfollits pel sexe que violaven les normes i no anaven a treballar. A casa meva els llibres estaven prohibits —més tard explicaré per què— i per això, per a mi, haver-ne escrit un, tenir-lo publicat i haver guanyat un premi… i ser allà en una cabina telefònica fent-li un discurs sobre literatura i polemitzant sobre el feminisme…

Jeanette Winterson
Jeanette Winterson Foto: Mark Vessey

Per què ser feliç quan podries ser normal?

Títol original: Why be happy when you could be normal?
© Jeanette Winterson, 2011
Primera edició: juny del 2021
© de la traducció: Dolors Udina, 2021
© de la fotografia de la coberta: Jeanette Winterson
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021

Nou comentari