L’esport professional, com tants altres àmbits, ha menystingut les dones. Disciplines com el futbol, el bàsquet o el motociclisme, amb un amplíssim públic a casa nostra, eren (o encara són) esports masculins en l’imaginari col·lectiu. Però, per sort i per justícia, la de l’esport femení és una onada poderosa i valenta, forjada de les històries extraordinàries de les esportistes i professionals de l’esport que s’han atrevit a somiar i a perseguir les seves il·lusions en un món fet a mida dels homes. La periodista Anna Ballbona (Montmeló, 1980) recull a Elles competeixen (Ara Llibres) una vintena de testimonis de dones esportistes que expliquen a cor obert les seves trajectòries, dificultats i aprenentatges, vivències que fila amb els propis pensaments i la memòria.
Ballbona dedica un dels capítols a la maternitat, que condiciona (tant si s’exerceix com si no) la vida professional de les dones esportistes. Des de clàusules antiembaràs als contractes fins a situacions inversemblants com la que va viure la nedadora Ona Carbonell als últims Jocs Olímpics, on se li va negar el permís per viatjar amb el seu fill encara lactant. Hi compta amb els testimonis de la pilot Laia Sanz, la psicòloga esportiva Inma Puig, la basquetbolista Laia Palau i l’exjugadora i exentrenadora de rugbi Inés Etxegibel, i us l’oferim sencer.
La maternitat i el perill
La pilot de motos Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) és la història d’un èxit rere un altre. Mite del trial i de l’enduro, reina del Dakar, esportista feta a si mateixa en un camp dominat pels homes, el seu esperit inquiet per superar noves fites i per anar sempre una mica més enllà no s’ha aturat mai.
Podria omplir un capítol sencer només recollint els seus triomfs històrics: la primera dona que entra en el top ten de la classificació del Dakar, el millor resultat d’etapa d’una dona (cinquena) en una cursa d’aquest ral·li de duresa extrema, catorze mundials de trial femení i cinc més d’enduro, onze participacions al Dakar fins al 2021 i onze de guanyats en categoria femenina… I encara em deixo coses. Davant aquesta trajectòria espectacular, de Laia Sanz sorprenen el tarannà proper i directe, i la conversa agradable. I encara em sorprèn més la resposta que em dona a una pregunta que m’excuso de fer. La seva claredat és poc corrent i fa diana en una qüestió complexa, però que sembla que només tingui implicacions per a les dones.
«Jo crec que si tingués un fill no seria capaç d’anar-me’n a jugar la vida al Dakar. En cotxe, sí, però en moto, no. Això ho he de fer en el moment que tingui clar que en moto no hi aniré més. Podria continuar fent trial o enduro, però el Dakar és massa perillós. Ja a vegades pateixo pels meus pares… No voldria pensar-ho per un fill meu, no podria. Jo crec que tindria instint maternal i no podria. I en canvi, molts pilots hi van i donen gas i tenen nens a casa.»
En aquestes entrevistes he tingut un punt de vergonya en preguntar per la maternitat i immediatament després ser conscient que, en el cas dels homes, la paternitat és una faceta de la seva vida que es fa com si no hi fos. Per què m’ha fet aquest punt de vergonya? Primer, perquè als esportistes mai els pregunten per com s’ho muntaran per tenir fills o com s’han organitzat quan n’han tingut, i a les esportistes, sí. Després, perquè no vull que les entrevistades sentin que els atorgo una funció o un rol que «s’ha d’haver complert» a partir de certa edat, o que la societat tafanera vol saber si han abastat. I finalment, perquè no vull incomodar-les amb una possibilitat —la maternitat— que és íntima i personal, però que alhora està condicionada per tot d’elements externs i incontrolables que no ho són gens, d’íntims i personals, que més aviat són abruptes i cantelluts. Elements externs que es poden resumir, ras i curt, en els tentacles d’un sistema patriarcal que bandeja de l’espai públic —i de l’atenció i el reconeixement— la naturalesa del cos de la dona, la maternitat i la lactància, i el creixement de les criatures. M’incomoda preguntar-los per la maternitat perquè no conec la història que hi ha darrere de cadascuna —si hi ha dolor, tria o joia, encara que el sistema social que habitem, de natural, davant del dubte, estreny com una cotilla d’àvia. I potser, en darrer terme, em costa trobar la via d’abordar aquesta qüestió perquè a totes ens han desavesat de parlar-ne. I a mesura que ens fem grans descobrim fins a quin punt el nostre cos, el cos de la dona, ha estat simplificat i arraconat, i només l’han invocat per cosificar-lo, sexualitzar-lo o fer-lo passar per un motlle.
Ja fa temps que les esportistes denuncien que en els contractes laborals hi ha clàusules antiembaràs o clàusules mobbing que constrenyen la seva decisió de quedar embarassades. La maternitat, aquí, amaga un altre perill diferent del que esmentava Laia Sanz: la precarietat també «envasada al buit». N’hi ha que han patit acomiadaments, la marxa de patrocinadors i de marques esportives. Tot plegat, sotto voce, encara, qui sap si perquè des del negoci de l’esport s’amplifica una sola imatge, la façana que es vol vendre, i s’amaguen la resta de casos, complexos i reals. Els drets laborals més bàsics volen pels aires amb l’excusa d’una presumpta professionalitat que no vol entendre ni admetre el que poden arribar a sumar l’experiència i el trajecte vital. Només es compra la via masculina de sempre, de prioritat a la volta en bici mentre em fan el dinar i em cuiden les criatures.
La reflexió de Laia Sanz sobre les seves prioritats al Dakar em va semblar excepcional per franca i profunda, perquè la diu algú que no té por de res i que, al mateix temps, és conscient de com ha fet patir els pares des que als disset anys va començar a entregar-se en cos i ànima a la moto… Algú que ha mastegat tota la pols del desert, tots els impediments i traves possibles. Un home que s’acostés ni que fos a la meitat al palmarès de Laia Sanz, s’atreviria a fer una reflexió d’aquesta mena? O afinant encara més, li passaria pel cap?
Durant el Dakar del 2020 Laia Sanz va viure de prop la mort d’un pilot, Paolo Gonçalves, a qui coneixia de feia anys perquè havien coincidit a l’equip Honda. La seva mort va impactar tots els corredors.
El perill de fer en moto aquest ral·li aventurer, però també abismal i cru, no té res a veure amb el de fer-lo en cotxe o el de córrer amb moto de trial.
Mentre escric aquestes línies, topo amb la notícia que la Laia canvia definitivament la moto pel cotxe al Dakar i que s’hi estrenarà aquest 2022 mateix. Feia temps que ho tenia entre cella i cella. Somric i penso: és ben bé que no l’atura res ni ningú.
Mesos abans de fer pública la seva decisió i la nova empresa, m’havia dit:
«Amb l’edat et planteges més el perill. Un cop ets a la carrera, el que vols és donar gas. Però després penses si val la pena, si compensa prendre aquests riscos. I quan t’has fet gran, has tingut més lesions i estàs més matxacada, et costa més recuperar-te de les coses. M’agradaria continuar en el Dakar, però amb cotxes o altres vehicles de quatre rodes».
Aquella nena que de petita somiava ser Indiana Jones, amb catorze anys ja va començar a viatjar en autocaravana per competir pel món. I amb disset s’hi va dedicar de ple i s’hi va començar a guanyar la vida (no hi ha esforç ni sacrifici que li requi, d’aquella època, a la Laia, només el fet d’haver deixat els estudis).
«Els pares han patit perquè jo vaig començar molt jove a viatjar amunt i avall. Però també em vaig saber espavilar molt ràpid i he sigut molt autosuficient. Patien més perquè estigués bé, perquè no em passés res. Després, al trial, patien perquè els resultats sortissin i jo estigués contenta. I al Dakar patien per mi. Als meus pares els era igual si jo era la vint, la cent o la centtrenta. Quan acabava l’etapa, era sagrat, sempre, un Whatsapp per dir: estic bé.»
L’engranatge general no ho posa fàcil per deixar espai a la maternitat, molt difícilment en reconeix les diferents circumstàncies i situacions. Aquest engranatge també regna en l’àmbit esportiu, i converteix el fet quotidià de portar amb alegria la vida professional i la familiar en una cursa d’obstacles per a la dona —una «zona» com les que supera Laia Esquís en el bicitrial, però dovlatoviana, això és, aspra i a la intempèrie—, i li demana cabassos d’esforços per cobrir el sabotatge que li infligeix.
Del desert a la pista, un altre abisme. En el bàsquet femení, com a mínim a l’Estat espanyol, ja no és que les noies no aspirin a ser ni Lebron James ni Kobe Bryan. És que es trobaran amb altres regles del joc desencaixades: contractes de vuit mesos (no per temporada sencera ni per temporades en plural), jugadores que juguen a la vegada la lliga espanyola i la nord-americana… L’embaràs se situa en un mercat «particular» que, net i cru, et diu: ja t’espavilaràs.
Afirma Laia Palau:
«Seria ideal que tinguéssim una protecció sobre l’embaràs, perquè és un dret, però el nostre món és el món de la llei del més fort. Competència pura i dura».
I això no treu, explica, que hi hagi basquetbolistes que pareixin i després continuïn jugant i d’altres que deixin l’embaràs per al final de la carrera…
En el cas de Laia Palau, la maternitat no ha estat un Tema:
«Jo no volia ser mare i haver de viatjar. No era que tingués por de perdre l’estatus. Simplement a mi em flipava tant jugar que no volia parar. No entrava en els meus plans. I cada any, un any més. I vas tirant».
Se’m fa difícil pensar que els mateixos dubtes sobre el tipus de vida es plantegin per als homes. La resposta al dubte és tan inequívoca i contundent que explica com és que el sistema social, laboral i mèdic ha fet menut el lloc que guarda per a tot el que penja del cos de la dona i la maternitat, l’embaràs i tots els processos per arribar-hi, l’avortament, la lactància, la creixença… Abans d’engegar els Jocs de Tòquio, la nedadora de sincronitzada Ona Carbonell (Barcelona, 1990) va denunciar que no hi podria viatjar amb el seu fill d’un any. Arran de les estrictes mesures de seguretat per la Covid-19, no podria estar amb ell, encara lactant, i no el veuria durant vint dies.
Sumant peces i mirades al trencaclosques, m’adono que fa mesos que convisc amb les històries d’aquesta colla de professionals de l’esport, i que segurament aquest llibre és un intent boig per reunir-les totes a la pista: que xerrin, que es coneguin i es confrontin. I que tot allò que ens han dit que és íntim i domèstic —només perquè pertanyia a les dones i als seus cossos— també salti a la pista pública i central. Que no ens facin jugar més al camp número deu: passem al camp principal. Un intent perquè la pista, el camp, l’estadi, l’asfalt, la piscina o el desert deixin de cremar-nos per culpa de tabús i qüestions que no es tracten perquè la meitat de la població les obvia del debat públic.
L’exjugadora i exentrenadora de rugbi Inés Etxegibel sempre havia pensat que voldria ser mare. Quan es van donar les circumstàncies idònies, va posar a la balança què volia fer. I després d’anys d’abnegació per la pilota ovalada, va decidir compartir més temps amb la família que amb el rugbi. Així de senzill.
Conversant sobre la família, del que rebem i del que donem, la Inés convoca una idea lluminosa sobre el que va aprendre a casa seva. Se sap afortunada: els pares li van ensenyar a ser com és i a no justificar-se enlloc per a res. I si algú la mirava amb cara estranya perquè jugava a rugbi, el problema el tenia l’altre i no pas ella.
«Sembla que les dones sempre ens hem de justificar pel que fem o deixem de fer. Aquest ha estat l’error. No ens hem de justificar perquè això o allò no entra dins del que s’espera de nosaltres.»
Amb tota aquesta qüestió de la maternitat, la psicòloga esportiva Inma Puig m’hi posa un llacet amb forma d’idea d’allò més interessant. Una cirereta exultant de sentits. Es refereix al fet de tenir la capacitat —desenvolupada o no— d’estar embarassada. I al rastre que deixa aquesta capacitat, encara que sigui inconscient, en els comportaments i les maneres de fer.
«La dona té la capacitat d’estar nou mesos embarassada, i l’home no. No parlo del fet que les dones acabin tenint criatures, sinó del fet que la natura ha preparat els seus cossos per tenir-les. Això vol dir que tenen el potencial d’esperar amb calma l’objectiu que busquen. Quan el teu cos està preparat per estar nou mesos esperant assolir alguna cosa vol dir que tu tens una forma per encarar aquesta preparació, aquesta feina que has de fer, sense urgència. Aquell nerviosisme del ja, ho vull per ara mateix, la dona el pot encarar inconscientment d’una altra manera.»
En què es pot traduir, això? En esportistes que fan més feina de formigueta, que es destapen com a esportistes a tenir en compte, amb fites brillants, de més grans, o que aconsegueixen tenir una carrera més longeva.
La imatge em sembla molt poderosa. Potser per la meva tendència a la imaginació, hi veig uns tints màgics, com si escapessin del relat més realista. Però deixem-nos d’orgues i màgies, quan del que estem parlant és d’un relat que mai havíem escoltat. Una vegada més, si ens animen a connectar amb el nostre cos és quan el redescobrim. Potser torna a passar que ningú abans ens havia fet mirar amb aquestes ulleres uns poders que ni tan sols sabíem que n’eren, de poders. En aquest món immediat, accelerat, que funciona a batzegades, que espera la recompensa d’un like o un favorit que assegurin els nivells ideals de dopamina en deu segons, en un món que promet hypes que cada vegada duren menys, on queda la feina de formigueta? No fa l’efecte que pels mitjans de comunicació sigui la tasca més ben valorada del món. Quan, vet-ho aquí la paradoxa, la perseverança formiguera és de les poques condicions indispensables per a tot aquell que vulgui arribar a alguna banda. Arribar i continuar el viatge, digueu-li com vulgueu.
Segurament, al darrere de les possibilitats de les formiguetes, hi ha un relat que és més certificable del que ens pensem. També aquí es deu poder establir una genealogia i un passar-se el testimoni l’una a l’altra. Potser no ho sabem, però el testimoni es transmet.
Del que m’havia dit Inma Puig sobre la perseverança formiguera me’n vaig oblidar durant mesos fins que, un dia de tardor, vam anar a sopar amb el meu company al restaurant la Xicra, de Palafrugell. Jo havia acabat de fer una xerrada a la biblioteca sobre les escriptores i periodistes catalanes dels anys trenta. Aurora Bertrana, Irene Polo, Anna Maria Martínez Sagi, María Luz Morales… Començava a fresquejar i a girar-se tramuntana —tal com marca la postal planiana on algun pescador furtiu devia fondejar, a la mateixa hora, en una cala dels contes de Pa i raïm—, i unes mongetes del ganxet d’allò més tendres, plat senzill amb només una mica d’oli, em van fer tornar en si, després d’una setmana d’anar amunt i avall com una baldufa. Amb la mestressa del restaurant, Montse Soler, vam començar a parlar de com fer olives en conserva i vam acabar arreglant el món, tractant les estretors econòmiques que havia imposat la pandèmia i la gestió errabunda de les administracions.
—Jo espero que ens en sortirem. Mira, jo hi crec molt, en la feina de formigueta. Per això tinc aquestes figuretes de formiga.
N’hi havia una a cada taula. Me les havia mirat abans de començar a sopar, per si guardaven algun secret local que desconeixia. Ara ja el sabia.
—Té, com que m’heu fet molta gràcia amb aquesta conversa, te’n regalo una.
Des d’aleshores la tinc a l’escriptori, al costat d’una avioneta de joguina, per no descuidar-me de volar.
Elles competeixen
© Dels textos: Anna Ballbona, 2022
© Dels epílegs: Alexia Putellas i Gemma Mengual
© D’aquesta edició:
Ara Llibres
Pots comprar Elles competeixen a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
